dilluns, 28 d’octubre de 2013

El quadre animat (Montserrat Fortuny)

No recordo gens on ens estàvem ubicats els meus germans i jo abans de la guerra… Potser els xiscles de les sirenes abans del bombardeig i l’estrèpit de les bombes en caure damunt la ciutat indefensa, barrejat amb el brogit dels motors dels avions volant baixos, m’ho ha esborrat de la memòria.
El cas és que començo a memorar quan als meus germans i a mi ens van penjar a les parets d‘una sala del Parlament de Catalunya, al parc de la Ciutadella de Barcelona. I és que, en acabar la contesa també es va acabar el Parlament. Catalunya se’n va quedar orfe d’aquell privilegi mil·lenari i de tantes coses pròpies com la llengua a les escoles i al carrer.
Un dia assolellat de maig, quan els arbres del voltant movien les fulles d’un verd tendre, al compàs d’un ventolet suau, vaig tenir una visita que he recordat sempre més. Una nena de deu anys, de trenes llargues i ulls grossos, esbatanats per la nostra contemplació, acompanyada de son pare jovenàs, alt, d’ulls bondadosos i veu tendra. Porten el nostre cognom.             
Li diu: “Mira, nena, aquest quadre és el que té més fama de tots; fixa-t’hi bé. No solament pels seus personatges, que són molts i magnífics, sinó per tots els detalls: les làmpades, els mobles, aquest braser de llautó brillant, el sobre que hi ha caigut al terra, amb el lacre trencat, que sembla que el puguis recollir i veure si hi ha alguna carta a dins… a tu que t’agrada tant dibuixar, hi has de posar molta atenció, oi, maca?”.
I la nena se l’escoltava amb els ulls rodons, els llavis entreoberts i les manetes al pit. Ja havia entrat impressionada d’haver contemplat l’estàtua del Desconsol, obra de Josep Llimona, ubicada davant mateix de l’entrada del Palau i ara veia tantes meravelles!
Li va anar explicant persona per persona: El nuvi vestit clar, inclinat sobre la taula, signant el compromís nupcial, la núvia amb vestit blanc i llarg, parlant amb posat ufà amb l’amiga abillada de rosa que s’inclina al seu costat amb deferència.
El vicari que observa la firma, un amic del nuvi inclinat al seu costat. Altres personatges de la comitiva: quatre homes més i dues dones, tots molt ben guarnits. Asseguts en un banc lateral un “torero” i una “maja” i dos més darrere el banc. Un indigent mig nu demanant almoina a una dama del seguici que n’hi dóna.
El que no sap quasi ningú és que un peu del nuvi, abans de ser pintat damunt meu, va ser objecte d’un estudi meticulós. El va fer de mida natural, dibuixant-lo diverses vegades fins que el va donar per bo i el va traslladar a la tela, a la mesura corresponent. Quantes anècdotes podria jo contar! Però ara dono més importància als records d’aquestes persones que m’han contemplat al llarg dels anys.
Aquesta mateixa nena, al cap d’un temps va tornar a visitar-me, acompanyada de dues amigues pobletanes, que no entenien res de res, malgrat que ella, la meva admiradora, portava una lupa per a poder veure amb detall el sobre caigut a terra i es va quedar parada de la poca importància que li van donar les altres. No tothom té la mateixa sensibilitat per a les arts.
Una altra primavera va tornar, aquesta vegada amb un pretendent, que no entenia de res més que de futbol i que va ser ben aviat descartat, potser gràcies a aquesta visita.
Després va venir allò tan esperat: El Parlament va ser tornat a les seves funcions ordinàries i normals, reestablert el 1979, de manera que a mi i als meus germans ens van traslladar al MNAC, a Montjuïc. Allà també he tingut altres vegades la visita de la “nena”, convertida ja en una senyora gran, sempre acompanyada d’alguna amiga, alabant-me sempre, a mi i als meus germans.
La primavera passada vaig tenir el goig de reunir-me, jo i els meus germans de sempre, amb alguns d’altres, de moltes pinacoteques de tot el món, al museu de Reus, la ciutat del meu pare. Entre ells l’altra odalisca, la més grassoneta, de pell bruna, sola i reflectida en un mirall del fons. La que tinc sempre a fregar meu és aquella de pell tan blanca, tan esvelta, estirada també al llit de llençols rebregats i, amb posat contemplatiu, no mancat d’erotisme, escoltant la música d’una gusla que toca un àrab assegut al fons. I precisament aquesta odalisca té el braç dret tan proper a l’espectador, tan ben realitzat, que fa la impressió que pot agafar-lo amb la mà i estirar-lo fins a fer-lo sortir de la tela. I el Venedor de tapissos, marroquí, que guarden al de Montserrat.
No cal dir el més gros de tots, el de la batalla de Tetuan, amb els genets cavalcant cara al públic, a punt de saltar-li al damunt. I molts d’altres, pintats a l’Àfrica, amb la seva llum especial i única. En fi, que el nostre progenitor és un dels millors pintors del món.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada