dilluns, 21 d’octubre de 2013

Coses del caràcter (Pilar Zabala)

Per tercera vegada torna a mirar el rellotge. Encara és d’hora, tot just són les sis del matí però desgraciadament ja fa massa estona que la son li ha fugit. La causa del seu desvetllament ha estat el seguit de llamps i trons que han perseverat durant gran part de la nit. Tot d’una fa fora els llençols i s’incorpora, es calça les sabatilles i sense obrir el llum camina cap a la finestra.
Comprova que el pitjor de la tempesta es desplaça ara cap a la llunyania, però tot i així observa que la pluja encara persisteix amb prou força. Es queda uns instants contemplant, gustosa i embadalida, com l’aigua regalima plorosa vidres avall, fins que un inesperat calfred seguit d’un parell d’esternuts li fan estremir el cos. La frescor de la tardor es deixa sentir i ella tan sols duu una fina camisa sense mànigues que li arriba als genolls.
Es dirigeix diligentment cap a la dutxa i aviat es reconforta en sentir l’escalfor de l’aigua caient suau damunt el seu cos nu. S’hi està una estona, amb els ulls closos, relaxada, agraïda, permetent que un tènue núvol de vapor es vagi estenent per tot l’espai. A la fi es posa el barnús que penja darrera la porta i abans de tornar a la seva habitació i, com si fos una criatura, escriu el seu nom en el mirall entelat: Carla.
Escull el jersei color malva que tant li agrada i s’ajusta la faldilla a la cintura. Encara disposa de molt de temps abans de marxar, però fent-ho així ja no li caldrà tornar-se a canviar. Es prepara un excel·lent combinat de fruites ben trossejades i seu davant la taula de la cuina per assaborir-ho poc a poc, mentre repassa alguns articles del diari que ahir no va poder llegir.
Amb molta cura endreça l’habitació i els estris que ha fet servir per l’esmorzar i quan arriba l’hora prevista es calça els botins, agafa la jaqueta, el moneder, el mocador de coll, i el paraigües i surt decidida al carrer. Certament ja no plou i no sembla que ho pugui tornar a fer, però per a la Carla això no és cap certesa.
Res hauria impedit a la Carla d’anar avui a casa de la seva filla Roser per celebrar el seu 36 aniversari. Se sent orgullosa de la Roser perquè sempre ha estat una bona persona, és molt treballadora, ordenada i extremadament puntual, però això sí, li contraria que sigui de mena tossuda, ja des que era ben petita. És sabut que quan se li posa una idea al cap no hi ha res ni ningú que la faci canviar i això els ha comportat a les dues moltes discussions i algun petit disgust perquè, tot s’ha de dir, la tossuderia de la Roser li ve d’herència per part de mare.
Deixeu que us parli de la Laia, la filla de la Roser. És tota ella una preciosa senyoreta de quatre anys que parla i s’expressa com si en tingués deu. És força presumida i a la seva edat ja vol escollir la seva roba, els llibres i fins i tot el menjar. Li agraden molt els animals i els dibuixos de monstres peluts. És tot un caràcter, com sa mare i la seva àvia. Ja ho he dit abans: Hi ha herències molt difícils de controlar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada