Xalímia (Núria Soler)

Em vaig despertar sense sobresalt. No era normal car jo sempre em despertava amb un ai al cor. Em vaig quedar ben quieta per gaudir d’aquella pau tan rara i aleshores, dintre el meu cap ballava una paraula estranya Xalímia i em quedà gravada a la ment.

D’on havia sortit? No la coneixia, mai no l’havia vista escrita ni mai l’havia sentit dir a ningú. La vaig anar repetint a poc a poc i, cada vegada que la deia notava un pessigolleig per tot el cos. Allò em va anar creant addicció i quan se’m presentava un petit entrebanc pensava: Xalímia. Llavors tot esdevenia senzill.

Aquest fenomen em va fer pensar que totes aquelles situacions que la paraula desconeguda tornava fàcils era que ho eren en realitat i que potser jo les feia complicades.

Em vaig posar a observar tot el que succeïa al meu voltant i, allò que creava sobresalt ho posava a la llista de: Val la pena? M’ho desava per analitzar-ho detingudament en un altre moment. Vaig descobrir que la major part no ere cap motiu de preocupació i que no calia utilitzar la paraula descoberta sense necessitat.

Algun cop, quan no era prou conscient de la importància del fet pensava involuntàriament Xalímia i em calia constatar que no hauria estat necessària.

La conseqüència de tot això va ser que vaig anar canviant la meva manera de ser. Em vaig tornar pacient, reflexiva, calmada...fins i tot em costava de creure, jo sempre tan arrauxada.

Una amiga m’ho va notar: -et trobo com canviada, no sé com si tot et rellisqués-.

Quan li vaig explicar com s’havia produït el canvi es va fer un tip de riure. Un cop acabat el seu divertiment em va fer notar que tot allò no era fruit de cap paraula màgica. Té un altre nom, va dir: Vellesa!

Ai renoi, la meva reacció va ser tan irada que per més que em repetia Xalímia, Xalímia, Xalímia, no vaig ser capaç de calmar-me. La vaig fer fora de casa i mai més, fins ara, no li he tornat a dirigir la paraula.

Per si de cas he aparcat el mot, potser el tornaré a fer servir més endavant, potser quan ja sigui VELLA.