dilluns, 7 d’octubre del 2013

Aricell (Antònia García)

La vaig trobar als jardins de davant de casa. De primer no me n'havia adonat, distret com estava mirant les formes i els jocs que feien els núvols. Quan vaig abaixar els ulls la vaig veure. Tenia un posat si és no és tristoi, una mica consirós. Semblava feble. Tot just tocar-la amb la punta dels dits, es va caragolar tota com una boleta. La vaig agafar amb compte, me la vaig posar al clot de la mà i la vaig mirar amb atenció.
Semblava una paraula, una paraula estranya, desconeguda. D'on havia sortit? Ella va endevinar els meus pensaments, es va anar estirant a poc a poc com una cinta i llavors vaig poder veure unes marques que devien ser les seves lletres: potser una a, una erra, una i, una ce, una e una mica deformada... Acabava amb dues marques que em van semblar una ella. Aquelles lletres no em deien res, no en sabia el significat. Vaig decidir endur-me-la i consultar el diccionari. Però no la hi vaig trobar. Vaig mirar els diccionaris d'altres llengües que tinc a casa i tampoc no hi era.
La paraula observava la meva cerca des de sobre de la taula on l'havia deixada. Es veia tranquil·la i confiada. De quin idioma devia ser? Potser les marques que jo identificava com a lletres d'una llengua romànica, no hi tenien res a veure. I, com em passava amb les formes dels núvols, jo els atribuïa una imatge de lletres conegudes, fruit només de la meva imaginació.
La vaig posar damunt d'un full de paper blanc. Em va semblar que era el millor lloc per a una paraula. I me'n vaig anar a dormir.
Aquella nit, com tantes altres nits, em vaig desvetllar i el cap no em parava de donar voltes i més voltes. Em regirava, evocant en la foscor la fesomia enyorada de l'Elena, recordant la seva veu, les coses que em deia... Un frec suau em cridà l'atenció i vaig encendre el llum: damunt del coixí vaig veure la paraula misteriosa que havia recollit aquella tarda. Quina cosa més rara! Em semblava que l'havia deixada a sobre de l'escriptori! En acostar-li la mà, se'm va enrotllar als dits com una petita heura i el seu contacte em va tranquil·litzar. Vaig llegir les lletres en veu alta: ARICELL. I vaig repetir aquell nom un cop i un altre fins que la son, compassiva, em va fer aclucar els ulls.
A partir d'aquella nit vaig donar un sentit a la paraula ARICELL. Representa vagament alguna cosa que em fa costat, que m'acompanya.  Ara aquest és el seu significat.
Quan entro a casa, abans plena d'alegria i després tan solitària, amb una tristesa que regalima per les parets, tinc el costum d'obrir la finestra i mirar els arbres dels jardins i el tros de cel, com feia l'Elena. Després m'assec al sofà i engego l'aparell de televisió per enganyar el silenci. Però així que la paraula se n'adona, ve cap a mi. ARICELL, hola!, faig jo. I em sento confortat. Els arbres i el tros de cel no semblen tan desolats i el silenci no és tan aclaparador.
Em pregunto per què ha vingut a la meva vida. El nom amb què la designo té alguna cosa d'eteri, com els manyocs de núvols cotonosos que travessen el cel, d'un costat a l'altre de la finestra. ARICELL. Si sabés com m'hi estic acostumant... El so de les seves lletres forada el mur que m'envolta i és com un fil que em guia, cel enllà, fins a trobar l'aire que em cal per a continuar vivint.
A-R-I-C-E-LL... Pronunciaré molt fluixet les seves marques, les seves lletres. I en sentir-se anomenar, vindrà al meu costat. Vindrà sempre, quan les fulles dels arbres jeguin per terra, a la tardor, i quan els brots primaverals maldin per vèncer la sequedat dels troncs. Vindrà quan m'aturi a contemplar els inhòspits edificis de ciment o mentre camini solitari entre la gent, amb els pensaments perduts com uns núvols que passen i es desfan. Aleshores alguna cosa canviarà perquè aquest nom potser inventat, aquesta paraula, ARICELL, a poc a poc anirà omplint una part del buit que tinc a dins.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada