La vaig trobar als
jardins de davant de casa. De primer no me n'havia adonat, distret com estava
mirant les formes i els jocs que feien els núvols. Quan vaig abaixar els ulls
la vaig veure. Tenia un posat si és no és tristoi, una mica consirós. Semblava
feble. Tot just tocar-la amb la punta dels dits, es va caragolar tota com una
boleta. La vaig agafar amb compte, me la vaig posar al clot de la mà i la vaig
mirar amb atenció.
Semblava una paraula, una paraula estranya, desconeguda. D'on havia
sortit? Ella va endevinar els meus pensaments, es va anar estirant a poc a poc
com una cinta i llavors vaig poder veure unes marques que devien ser les seves
lletres: potser una a, una erra, una i, una ce, una e una mica deformada...
Acabava amb dues marques que em van semblar una ella. Aquelles lletres no em
deien res, no en sabia el significat. Vaig decidir endur-me-la i consultar el
diccionari. Però no la hi vaig trobar. Vaig mirar els diccionaris d'altres
llengües que tinc a casa i tampoc no hi era.
La paraula observava la meva cerca des de sobre de la taula on l'havia
deixada. Es veia tranquil·la i confiada. De quin idioma devia ser? Potser les
marques que jo identificava com a lletres d'una llengua romànica, no hi tenien
res a veure. I, com em passava amb les formes dels núvols, jo els atribuïa una
imatge de lletres conegudes, fruit només de la meva imaginació.
La vaig posar damunt d'un full de paper blanc. Em va semblar que era el
millor lloc per a una paraula. I me'n vaig anar a dormir.
Aquella nit, com tantes altres nits, em vaig desvetllar i el cap no em
parava de donar voltes i més voltes. Em regirava, evocant en la foscor la
fesomia enyorada de l'Elena, recordant la seva veu, les coses que em deia... Un
frec suau em cridà l'atenció i vaig encendre el llum: damunt del coixí vaig
veure la paraula misteriosa que havia recollit aquella tarda. Quina cosa més
rara! Em semblava que l'havia deixada a sobre de l'escriptori! En acostar-li la
mà, se'm va enrotllar als dits com una petita heura i el seu contacte em va
tranquil·litzar. Vaig llegir les lletres en veu alta: ARICELL. I vaig repetir
aquell nom un cop i un altre fins que la son, compassiva, em va fer aclucar els
ulls.
A partir d'aquella nit vaig donar un sentit a la paraula ARICELL. Representa
vagament alguna cosa que em fa costat, que m'acompanya. Ara aquest és el seu significat.
Quan entro a casa, abans plena d'alegria i després tan solitària, amb
una tristesa que regalima per les parets, tinc el costum d'obrir la finestra i
mirar els arbres dels jardins i el tros de cel, com feia l'Elena. Després
m'assec al sofà i engego l'aparell de televisió per enganyar el silenci. Però
així que la paraula se n'adona, ve cap a mi. ARICELL, hola!, faig jo. I em
sento confortat. Els arbres i el tros de cel no semblen tan desolats i el
silenci no és tan aclaparador.
Em pregunto per què ha vingut a la meva vida. El nom amb què la designo
té alguna cosa d'eteri, com els manyocs de núvols cotonosos que travessen el
cel, d'un costat a l'altre de la finestra. ARICELL. Si sabés com m'hi estic
acostumant... El so de les seves lletres forada el mur que m'envolta i és com
un fil que em guia, cel enllà, fins a trobar l'aire que em cal per a continuar
vivint.
A-R-I-C-E-LL... Pronunciaré molt fluixet les seves marques, les seves
lletres. I en sentir-se anomenar, vindrà al meu costat. Vindrà sempre, quan les
fulles dels arbres jeguin per terra, a la tardor, i quan els brots primaverals
maldin per vèncer la sequedat dels troncs. Vindrà quan m'aturi a contemplar els
inhòspits edificis de ciment o mentre camini solitari entre la gent, amb els
pensaments perduts com uns núvols que passen i es desfan. Aleshores alguna cosa
canviarà perquè aquest nom potser inventat, aquesta paraula, ARICELL, a poc a
poc anirà omplint una part del buit que tinc a dins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada