dimarts, 22 d’octubre de 2013

Pineda vora el mar (Coral Romà)

Dibuix de Montserrat Fortuny
El veia cada dia assegut en un tamboret als porxos que hi ha a tocar de la catedral. Era un home ja gran, embolcallat en un abric immens i molt gastat del qual sobresortia un coll llarg i prim coronat per un cap petit, com d’ocell. Pintava lentament sobre una tauleta primparada. Al seu costat, obertes, diverses carpetes d’aquarel·les de la catedral, del Palau Reial, del Parc del Governador amb les altes muntanyes nevades al fons; no eren gaire bones, però potser prou convincents per als turistes.
La tarda que em vaig aturar a parlar-hi ja havia desat els pinzells. Tenia encara a les mans una llibreta i, mentre conversàvem, hi anava dibuixant distretament amb un llapis.
En algun moment li vaig preguntar si no tenia fred, allà a la intempèrie. Més gana que fred, em va contestar amb un mig somriure indecís. Va dir que havia vingut de molt lluny, fugint d’una guerra que no havia volgut i que havia perdut, com tants altres. Trobava a faltar el mar, passejar per les pinedes assolellades vora mar. «M’enyoro d’un somni que no va poder ser», va fer a mitja veu.
Es va quedar en silenci uns instants, mirant al lluny amb els ulls enfosquits. I com parlant per a si va murmurar: «Com una atzavara que es marceix sense sol i mig desarrelada.» Alçant els ulls cap a mi, va comentar: «Però vostè no deu haver vist mai una atzavara, ni deu conèixer la flaire d’una pineda vora mar. M’equivoco?» Vaig fer que no amb el cap i això va semblar que l’entristia.
No vaig saber què més dir-li. Només se’m va acudir comprar-li un dibuix, el que havia fet mig abstret mentre xerràvem, un esbós delicat i esborradís, traçat amb el llapis de les seves nostàlgies.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada