L’observació del quadre... o el quadre observat? (Anna Collado)

Em van penjar malament. No sé si cap per avall o de costat, però, malament... segur!

Aquesta és la conclusió a la que he arribat al llarg dels anys que porto aquí penjat al Museu Guggenheim de Nova York. A la conclusió hi he arribat no pas per casualitat, sinó gràcies a un acurat treball d’observació dels visitants que m’ha dut a poder afirmar que un 85% de les persones que em contemplen torcen l’espinada. L’observació no ha pogut concloure quina seria la posició correcta, atès que els moviments dels visitants amb relació a l’eix vertical són absolutament aleatoris.

Del meu estudi també he conclòs el següent: Un 70% dels visitants m’observa amb els braços situats en forma d’ela culminada amb una de les dues mans subjectant el cap amb el dit polze sota la barbeta i l’índex sobre el llavi superior. Aproximadament un 40% dels visitants duu ulleres i, d’aquests, dos de cada tres les duu de pasta. Un 98% aixeca la cella en veure’m, el 2% restant, no té celles. Un 60% dels visitants, després de mirar-me fixament uns segons, s’apropa a llegir el lletreret que hi ha penjat al costat del meu lateral esquerre i d’aquests, un 90% fa, a continuació, un gest afirmatiu amb el cap mentre arronsa els llavis d’un costat.

Com a mínim dos cops al dia, els meus visitants venen en forma de parella en la que un dels dos membres (normalment de sexe masculí) fa tot un seguit d’explicacions davant meu buscant l’assentiment de l’altre. Les explicacions no les puc escoltar, perquè no tinc orelles, però solen anar acompanyades de moviments gestuals que solen ser abundants i enèrgics. En un 50% dels casos, la parella transmet conformitat i aguditza la mirada cap a mi. L’altre 50% escolta les explicacions mirant al sostre i, quan aquestes acaben, fa un gir de 180º sobre els seus talons per marxar tot seguit a una altra banda de la sala deixant l’interlocutor mirant-me fixament.

La major part dels meus visitants m’observen de lluny, però un 15% d’ells s’apropa tant a mi que puc sentir el seu alè. Quan passa això, no m’agrada. Voldria poder-los dir que facin el favor de no traspassar la línia groga del terra, que està posada per alguna cosa... però no puc fer-ho i això em fa posar molt nerviós... Tampoc no m’agrada que em facin fotografies... Però al llarg dels anys, tot i estar prohibit fer-ho, he rebut més flaixos que la Marilyn Monroe.

En definitiva, confio que tard o d’hora el meu autor tingui a bé passar-se per aquí i revisar la meva instal·lació i, per què no, també podria escriure aquí al costat qui sóc i què expresso... això ens facilitaria la vida a tots...