dilluns, 14 d’octubre de 2013

El complex de la Mariona (Antònia García)



La Mariona era setmesona. Va néixer molt menuda però amb bona salut. Va anar creixent molt a poc a poc. Els seus germans eren força alts i li deien la patufeta i això la mortificava d'allò més. Era vergonyosa i va adquirir un complex d'inferioritat: es pensava que tothom valia més que ella i que ningú no li feia cas. Es va tornar esquerpa i al fons del seu inconscient va créixer un fort desig de ser com els altres i de fer-se notar. Però era un sentiment tan amagat que ella no l'identificava com a tal, només sentia, de tant en tant, unes grans ganes de plorar.
Però, en anar creixent, aquell sentiment es va transformar en un estrany complex camaleònic  polivalent, difícil de classificar, que no només afectava el racó més desconegut del seu cervell i de la seva consciència sinó que també li transformava el físic i el comportament social.
A l'escola, quan sortien a jugar al pati, que estava voltat de pins i d'herba, la Mariona es posava una samarreta de color verd, els ulls se li apartaven cap als costats de la cara i, descargolant una llengua llarga i prima, enxampava al vol els insectes que trobava. Els seus companys n'estaven encantats i comptaven amb desfici les víctimes: “...tres mosquits! ...una papallona! ...un espiadimonis! ...quatre mosques!” En entrar a classe, canviava la samarreta verda per la bata de quadrets vermells, com les dels altres nens, i quan el mestre, que era calb, se li acostava, els cabells de la Mariona es tornaven finíssims i transparents, dibuixant netament el perfil del cap, cosa que provocava gran xerinola entre els seus companys. L'autoestima  li va millorar.
Allò no era gens normal i els pares, preocupats, la van portar a uns especialistes que la van apuntar a fer teràpia de grup. A la Mariona se li va obrir un món nou. Entre els  companys, hi havia el noi amb el típic complex de Napoleó, amb la mà a l'estómac, la nena amb complex de tortuga, el jovenet que es pensava que era president del govern, el nen amb complex de tamboret de tres potes... Però no n'hi havia cap com ella, capaç de mimetitzar-se, d'adaptar-se com un guant a qualsevol persona i a qualsevol situació. I això l'afalagava, la feia sentir-se important. El seu era un complex atípic, un complex múltiple i, encara que sigui una redundància, un complex molt complex.
Els especialistes no aconseguien curar-la d'aquell estrany complex i, finalment, van decidir recórrer a la hipnosi. Un dia, acabada la teràpia, la van fer baixar del ficus on s'havia enfilat i la van sotmetre, amb el seu consentiment, al tic-tac del pèndol. “Mira'm als ulls...–li deia el doctor– ...als ulls...” La Mariona ho va fer, mentre es treia el jersei beix i es posava la bata blanca de l'ajudant. Després es va penjar de la làmpada del sostre i va començar a oscil·lar de dreta a esquerra i a la inversa, davant l'estupefacció de l'hipnotitzador. L'inconscient trapella de la noia tirava per terra totes les teories de la seva ciència i, fent un esforç per no caure en un son profund, d'una manera gens científica li manà a crits: “Vatua l'olla, treu-te aquest complex de sobre, d'una punyetera vegada!”
La Mariona obeí: es deixà anar de la làmpada, es quedà palplantada davant d'ell i s'anà traient a poc a poc, molt a poc a poc, començant pels guants llargs, aquell complex inefable, tot balancejant els malucs, mentre anava cantussejant una melodia, “Put the blame on Mame...”, d'esquena a un pòster de la Rita Hayworth que hi havia a la paret. El pobre doctor va haver de rebre assistència sanitària.
Però la Mariona, per fi, es va deslliurar del seu complex. El va deixar ben plegadet damunt de la taula del metge i se'n va acomiadar amb un petó llarg i agraït. A fi de comptes, aquella etapa camaleònica li havia fet entendre més bé les altres persones.
Ara se sent completament desacomplexada. Pensa que tothom té les seves coses, les seves manies i dèries, i que està bé acceptar la gent tal com és. Ella encara no ho sap però d'aquí a uns anys, quan acabi la carrera de medicina, serà una excel·lent professional, comprensiva amb els seus pacients, que l'adoraran i la tindran per amiga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada