La "maja" nua (Francesc Blasco)

—Eh! Vigilant! Vigilant! Ja torna a ser aquí el pervertit! Detén-lo! Detén-lo!

No m’ha fet ni cas, com sempre. Fa quasi tres-cents anys que ho intento i no hi ha manera, ningú em sent ni m’escolta. Jo, en canvi, escolto perfectament a tothom, fins i tot els pensaments. Per això em revolto quan veig aquests paios que vénen a veure’m i només fan que pensar en fer marranades.

Ui espereu, avui és diumenge i com que hi ha molts visitants, se m’ha girat feina. A veure què diuen en aquell grup que hi a l’esquerra...

—Si us fixeu en els tons foscos del fons entendreu la profunditat de l’experiència de l’autor —això ho diu el que sembla que porta la veu cantant del grup, un noi d’uns 30 anys amb unes ulleres de color verd molt sofisticades.

—Ostres és veritat! —diu un altre del grup que té tota la pinta de voler fer-li la pilota...

És el típic grup d’empresa creativa on tots són una mica de “nouvelle cuisine” i d’escriptors tipus Jack Querouac, en definitiva uns “sofis”.

Bé, com us deia,  no hi ha dia que no em revolti: quan no és un pervertit és una “mojigata” que diu que sóc una indecència (perdoneu l’expressió però tants anys a Madrid ja se sap) i quan no un nen mal educat...

Vaja, amb tantes emocions m’oblidava de presentar-me. Sóc la “maja” nua, “La maja desnuda” en diuen els castellans. Sóc el personatge d’aquest quadro del pintor Francisco de Goya i estic penjada al museu del Prado, a Madrid. Em van pintar cap a l’any 1800 i encara no m’he acostumat a que em miri segons qui... Suposo que ara entendreu les meves paraules del principi, oi?

Però para, para, que això es posa interessant...

—Quan deu valdre aquest quadre? —ha preguntat un home d’esquenes amples, amb barba de quatre dies i cabells despentinats i poc nets, al seu company que és molt prim i va més arreglat. El prim porta ulleres metàl·liques i una gorra tipus jugador de golf.

—Milions —diu el prim.

—I quan el robarem? —li pregunta el de la barba.

—Eh! Eh! Vigilant!, Vigilant! Que em volen robar! Que no ho sens! Me cago en l’olla, ara només em faltaria això, que em robin i em fotin en un racó, tant bé que s’està aquí...

—No ho sé, hem de veure si ho podem fer i quan —respon el jugador de golf, mentre se m’acosta fent veure que està interessat en el meu art. En realitat, però, mira com estan situades les alarmes...

—Mal parit! Lladre! Vols fer el favor de no acostar-te tant? I ni se t’acudeixi tocar-me eh! —he dit jo amb totes les meves forces...

—M’ha semblat sentir una veu —ha dit el despentinat—, tu no has sentit res?

—Doncs ara que ho dius... Pensava que eren imaginacions meves —diu el ben vestit.

—Sí, sí, he estat jo, fills de la gran... —he tornat a cridar tant com he pogut i traient foc pels ulls...

Ells dos s’han mirat l’un a l’altre amb uns ulls com a plats, han aixecat la vista cap a mi amb cara d’espant, m’han mirat als ulls i crec que encara corren ara...