El quadre (Dolors Oller)

Ja sento els passos cansats de l'Aminata, entra a la sala i com cada dia el primer que fa és deixar el carret de la neteja al costat de la porta i venir directament a mirar-me, a vegades s'acosta molt, tant que sembla que m'hagi de tocar.

Té uns ulls preciosos l'Aminata, m'agrada tant com em mira!

Sé el seu nom des del primer dia que la vaig conèixer perquè va restar tanta estona davant meu que la seva companya de torn la va haver de cridar dues o tres vegades, ni la sentia ella, de tan embedelida com estava.

Ja hi estic avesada que la gent em miri llargament i facin els seus comentaris en veu alta o només per a ells mateixos, en general agrado bastant, me n’adono que d'aquesta sala sóc una de les teles més admirades, i no ho dic per fer “el famfa”, els guies turístics sempre tenen paraules d'elogi vers el gran pintor Miquel Barceló i les seves creacions africanes i com que en aquest museu només hi sóc jo de tots aquells quadres tan deliciosos que va fer els anys 90 quan estava a Mali, m'emporto una bona estona d'explicacions i una infinitat d'adjectius, tots ells bons, a vegades crec que exageren una mica i tot.

Bé, deia que estic prou avesada a les mirades i els comentaris, alguns tampoc són tan bons, hi ha qui em mira amb una mica de despreci, tot dient: “Què vols que et digui, això no deixen de ser quatre pinzellades, no ho pots pas comparar amb un Murillo, un Velázquez, o un Goya...” A mi em fa certa gràcia, no els vull treure mèrit, només faltaria! Però el que m'agrada de mi mateixa és justament això: les quatre pinzellades, i que amb aquestes quatre pinzellades es pugui esdevenir una peça capaç d'emocionar, Mentre en Miquel em pintava (entre nosaltres, les teles dels seus quadres, li diem així, a ell li agrada) obserbava les dones que ara podeu admirar vosaltres, ni tan sols s'adonaven que les anava plasmant a la tela i quan al final les va cridar i els va ensenyar l'obra, van quedar amb la boca oberta, es van reconèixer immediatament i reien i ploraven a l'hora mirant aquelles "quatre pinzellades". Això per mi és art, transmetre emocions, el demés poden ser coses boniques però no obres d'art.

El que us volia explicar és el que li passa a l'Aminata. Com us deia, cada dia em ve a veure, no falla mai i quan està davant meu, amb aquells ullassos tan negres em mira d'una manera que em fa posar la pell de gallina, perquè al mirar-me hi veu la seva mare, la seva terra, ella mateixa abans de deixar aquell continent tan pobre per venir aquí a continuar essent pobre però en un continent ric i al seu rostre s’hi endevina una nostàlgia infinita.

Només per poder observar l'Aminata cada dia ja sóc feliç i no necessito crítics d'art ni entesos universitaris per saber que la meva existència té sentit.