dilluns, 21 d’octubre de 2013

El quadro (Francesc Blasco)

A les cinc menys dos minuts vaig entrat pel portal de l’edifici, vaig saludar el porter i quan anava a polsar el botó de l’ascensor,  em vaig adonar que hi havia dues portes, que un dels dos no hi era l’ascensor però l’altre sí. Un ascensor modern, però amb l’exterior i l’interior de fusta, que donava una sensació més de confessionari que d’ascensor. Tot el vestíbul tenia aquest aire que jo en dic d’edifici de despatxos d’advocats de torn.
Vaig pensar: aquests pisos del centre de la ciutat, on hi conviuen famílies i despatxos professionals, s’assemblen tots: La majoria tenen porter, dos ascensors, suposo que han reconvertit el que antigament servia pel servei, i un estil entre rococó i post modern poc definit.
Un cop a dins la feina va ser meva per trobar el botó del meu pis. Aquest costum de posar els botons a l’alçada dels genolls, la poca llum que hi havia a la fosca cabina de l’ascensor, que els botons no tenien LED i que, per què no dir-ho, un ja té una edat..., em va complicar força la cosa.
Un cop arribat al 5è pis, vaig sortir de l’ascensor i vaig anar fins la porta “B”. Vaig veure que hi havia dos timbres:  el de tota la vida, senzill, amb el piu per picar de plàstic blanc i integrat a la porta de fusta fosca i massissa i un de modern, afegit al lateral sense gaire cura i amb el cable mig penjant. Vaig pensar allò de que les coses abans es feien millor i vaig picar el timbre vell. Va sonar un ring  i vaig confirmar la meva teoria.
Va obrir la porta un noi d’uns vint i pocs anys, amb un vestit comprat a Mango o a les rebaixes i una corbata fosca d’aquelles que tothom en té una guardada en algun armari. Estava clar que portava vestit perquè ho exigia el guió. Per sobre l’espatlla del noi vaig intuir que era un pis dels antics de l’Eixample, reformat per utilitzar com a despatx, amb poca llum i colors foscos en la decoració.
—Bona tarda, sóc en Joan Pérez i he quedat per una reunió amb en Quim i la Beatriz—vaig dir jo.
—Bona tarda, si vol passar... —va fer ell— indicant-me el despatx que hi havia just enfront.
Jo, que feia estona que voltava pel carrer i havia begut molta aigua durant tot el dia , li vaig demanar:
—Que podria anar un moment al lavabo?
—I tant, la segona porta a la dreta.
Vaig deixar a sobre la taula els documents que portava i em vaig dirigir on m’indicava el noi. La porta del lavabo, com totes les altres del pis, semblava comprada al mateix lloc del vestit del noi i estava pintada amb un color entre blau i gris. Per poder entrar havies d’obrir de bat a bat la porta, doncs el renta mans no et deixava entrar si no ho feies. Un cop a dins, el primer que em va cridar l’atenció va ser, a sobre mateix del lavabo i a l’alçada de la vista, un quadro petit que vaig batejar com un “Velázquez”, recordant la visita a algun museu, malgrat la meva poca cultura pictòrica.
La veritat és que no em vaig fixar en gaire cosa més, doncs aquell quadro em va tenir tota l’estona abstret, tant visual com mentalment. Era un retrat quasi de cos sencer, doncs només no es veien els peus, d’una dona vestida amb un vestit de màniga ampla, d’un color groc molt adient al lloc on ens trobàvem. Era llarg i ample, enorme, i l’hi cobria tot el cos. Duia una mena de flors vermelles, cosides a l’alçada del coll, un gran collaret d’or amb pedres de color vermell i un mocador de conjunt a la mà dreta.
Mentre mirava els detalls, anava pensant quin podia ser el motiu de posar aquell quadro allà. Els hi va sobrar i el van deixar allà? Volien donar una imatge de cultes?...
Al final em vaig adonar que portava una bona estona contemplant el quadro, que el noi segurament devia estar esperant que sortís per anunciar la meva arribada i que potser es pensaria que m’havia passat alguna cosa.
Vaig sortir al passadís i efectivament, el noi, que m’estava esperant, va fer veure que sortia d’un despatx i em va convidar novament a entrar al despatx on havia deixat els documents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada