dilluns, 28 d’octubre de 2013

El quadre (Antònia García)

Em puc ben ufanar de ser un quadre que d'entrada ja provoca un somriure. Alguns poden pensar que sóc una caricatura, però no és així. El meu nom és Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem i represento les dues figures tal com són bé, com eren  en realitat: l'un, en Ramon, de bona complexió, fumador empedreït que fins i tot quan anava en bicicleta fumava. L'altre, en Pere, prim i alt com un Sant Pau, amb les dents de conill que sempre mostrava. Sóc un quadre representatiu del modernisme, exposat ara al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Em va pintar a l'oli en Ramon Casas l'any 1897 i vaig servir per decorar...
—Apa, Ramon, ja arriben els primers badocs del dia! Si que venen aviat.
—És que avui és diumenge, home! Els diumenges sempre hi ha més visitants.
És qüestió de disculpar aquestes interrupcions de les figures pintades. Elles tenen tan dret com jo a parlar. O potser més. Jo sóc el marc, la tela, les capes de pintura, la base on s'expressa l'idea del pintor...
—Fixat, Ramon, en la cara que fan aquests... com en diuen, ara? Guiris, oi?
—No em distreguis, carat, que he de vigilar el carril bici dels daixonses! —Ning! Ning! Ganing!— Abans no hi havien tants inconvenients. Anàvem per on ens donava la gana. Però vés-me dient què fan els visitants.
—Hi ha una rossa que duu ulleres i que s'acosta per veure les sanefes dels nostres mitjons... Ara s'allunya per veure'ns en conjunt. Es fa l'entesa, però no crec que en sàpiga ni un borrall, de nosaltres!
La figura d'en Pere s'equivoca, perquè si jo sóc una pintura força coneguda és gràcies a la importància i la difusió de l'art modernista aquí a Barcelona. Al Museu, molts grups fan la visita amb una persona que fa de guia i puc assegurar que hi ha interès per saber qui era Ramon Casas, Els Quatre Gats, etc. Com a pintura desperto admiració i també curiositat per la meva història i la del meu temps inicial.
—Pedaleja fort, Pere, i no facis el gamarús, que et conec! —Ning! Ning! Ning!— Digues, què és aquest xivarri que sento?
—Són una colla de galifardeus que s'estan fument de nosaltres! Mecagon l'os pedrer...! Espereu-vos, que si baixo de la bicicleta...!
—Va! Deixa'ls estar! El que tenen és enveja! Saben que quan ens cansem de pedalejar, anirem al carrer de Montesión  a fer un vermut! I que després ens divertirem veient les ombres xineses amb l'Utrillo, en Picasso i en Nonell... Potser prendrem un gotet d'absenta... No em sembla pas que aquests bordegassos d'ara sàpiguen divertir-se tant com nosaltres! I què diuen, què diuen?
—Primer no sé què deien de la Formula-1 però ara només parlen del gol de Neymar i de la vaselina d'Alexis! Es veu que el Barça  va guanyar al Real Madrid per 2 a 1. I n'estan més contents que un gínjol!  
—I de ciclisme, no en parlen?
—No, ni gota!
—Ai, refot...!  —Ning! Ganing! Ning!... Ning! Ning! Ning!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada