dilluns, 28 d’octubre de 2013

Monòleg pictòric (Pilar Zabala)

Heu de saber que sóc un quadre famós, conegut amb el títol de “Noi que fa bombolles de sabó”, una excel·lent obra del reconegut i molt valorat Edouard Manet.
Ja fa molt de temps que sóc exposat davant la mirada de la gent, ja sigui aquí mateix, en aquest museu de pintura o en altres països. El cas és que sempre em sento content i força orgullós quan la gent s’atura, ni que sigui un petit instant, per contemplar-me, cosa que desgraciadament no passa tan sovint com a mi m’agradaria.
Diàriament veig passar davant meu gent de totes les edats amb actituds molt diverses. Jo els tinc classificats amb tres categories. Hi ha els que valoren en profunditat les pintures dels grans Mestres, els que vénen perquè simplement els agrada i senten admiració per l’art i, per últim, hi ha els altres, els que caminen lleugers, abastant amb una ràpida ullada els quadres de tota la sala i derivant, la majoria de vegades, el seu únic interès cap a les específiques característiques de l’edifici. També em sembla significatiu que el museu es vegi doblement concorregut els dies ennuvolats i freds, i encara més si plou.
S’equivoca qui pensi que la meva vida és monòtona i avorrida perquè no puc veure més enllà de les tres o quatre parets que m’envolten. Jo conec i també he conegut històries i circumstàncies de tota mena i, per damunt de tot, m’enorgulleixo de l’impacte positiu que provoco en els nens. Ells sí que s’aturen en veure’m, i n’hi ha que em miren amb uns ulls tan inquisitius que fins i tot tinc la temença de que siguin capaços d’endevinar el que no vull revelar.
És una gran sort que ningú hagi estat capaç de descobrir que quan es tanquen les portes del museu i tot l’interior queda embolcallat dins una gran penombra silenciosa, tant els meus companys com jo abandonem ràpidament el posat estàtic, seriós i en alguns casos dramàtic que ens caracteritza i saltem alegres i satisfets fora dels marcs que ens tenen presoners.
M’espavilo cuita-corrents a posar els peus a terra perquè m’agrada ser el primer a endinsar-me en els magnífics paisatges lluminosos creats per Van Goog, Paul Gauguin, Gustav Klim, i alguns altres més. Recorro amb serenor els camins planers que condueixen cap a les cases i també els que són vorejats d’arbres que duen al bosc. Després descanso damunt la frescor de l’herba flonja o en la terra eixuta dels camps llaurats i em distrec fent un seguit de fantàstiques bombolles de sabó que, per uns instants, llueixen un munt de colors increïbles.
Així vaig fent fins que, poc a poc, van apareixent la resta de companys; tots ells personatges creats per Miquel Angel, Toulouse-Lautrec, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Edgar Degas, Edward Hoopers, Paul Cèzanne i tants d’altres que no cal anomenar perquè són de sobres coneguts. Junts ens ho passem molt bé, parlem, debatem diversos temes, cantem, i fins i tot ballem al so de la música que ens proporciona el “Pífan del regiment”. Tots convivim en perfecta harmonia sense que la diferència de parla o el color de cadascú ens sigui cap impediment.
Després, i com cada dia a la mateixa hora, la complicitat de la foscor desapareix sota la pressió de la gran lluminària que, de manera sobtada, generen els focus instal·lats en aquest important museu de pintura. Llavors la remor de les primeres passes matinals que s’acosten, fermes i decidides, recorrent els diferents passadissos, son l’avís que ens alerta a tornar ràpidament als nostres llocs i recomposar-ho tot de la mateixa manera que ho varen disposar els diferents artistes; no fos cas que per un petit descuit nostre descobrissin el més gran secret tants anys guardat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada