dilluns, 21 d’octubre de 2013

Història moderna (Antònia García)

D'ençà que en Pep tenia xicota, la seva amistat s'havia refredat una mica. Ja no es veien tant com abans. I encara que era lògic, en Maurici ho atribuïa a la poca simpatia que la noia li demostrava i que influïa en el comportament d'en Pep. Això no treia que reconegués les qualitats de la Clara i que pensés que el seu amic havia fet sort.
En Pep i ell eren amics des de petits. Semblaven germans, tots dos rossos i d'ulls blaus. Havien anat a la mateixa classe. A ell, li deien el Maici. Encara recordava aquella vegada que en Pep li va passar al davant en un concurs escolar. Ho va trobar injust. També tenia molt present els cops que l'havia fet quedar en ridícul davant dels altres. I si per a en Pep van ser coses sense importància, pròpies de la infantesa, per a ell va ser un neguit secret que li va anar creixent a dins. Pensava que algun dia li ho faria pagar.
Van anar plegats al mateix Institut i tots dos eren socis d'una penya que organitzaven curses ciclistes i sortides diverses. Tothom els considerava bons amics. Era part de l'estratègia ordida per en Maurici, a l'espera que es presentés una ocasió adequada. Aparentment, es tenien força confiança.
Per raó d'aquesta confiança, li va dir al seu amic que trobava que la Clara era una mica força absorbent i que tenia por que volgués posar distància entre ells. Ho va dir mig en serio mig en broma, observant de reüll la reacció d'en Pep, que no fou altra que tranquil·litzar-lo dient que això no passaria: la Clara era una dona fantàstica, incapaç d'una cosa així. Però en Maurici va veure la possibilitat de posar en pràctica els seus plans, i aquell era un primer pas.
Un dia, en sortir de l'agència de viatges del passeig de Gràcia on treballava, va entrar en un bar a fer un cafè i hi va trobar la Clara. Van estar parlant una estona. En Maurici va aprofitar l'ocasió i, premeditadament, va suggerir a la noia que no li digués a en Pep que havien coincidit. Davant l'estranyesa d'ella, va adoptar una actitud de confident i, parlant fluixet, amb el seu to de veu característic, li va revelar que, sota el seu posat obert, en Pep encobria una gelosia perillosa que ja havia estat la causa d'un anterior trencament amb una altra noia i que, és clar, no voldria que ara tornés a passar el mateix, perquè considerava que formaven una bona parella i que...
No va acabar de parlar perquè mentre ell tenia els ulls clavats en la bromera que feia el seu cafè, la Clara el va mirar fixament i li va dir, amb posat seriós, que no tenia perquè amagar res a en Pep.
No, si jo ho dic per tu. Perquè t'aprecio i em sabria greu que... —es va justificar, mentre caragolava inconscientment el tovalló de paper. I a continuació es va desfer en elogis cap a la seva interlocutora i cap al seu amic. La Clara va pagar la seva consumició i se'n va anar després de saludar-lo amb fredor.
En Maurici va planificar. Ara calia aprofitar la propera conversa amb en Pep per intentar obrir l'escletxa que els dugués a trencar la relació. En Pep era afortunat, tot li sortia bé. Al revés del que li passava a ell. I no hi havia dret. Ja n'estava tip. Si alguna cosa desitjava en Maurici, era veure que el seu amic s'hagués d'empassar aquells aires de suficiència que tenia sempre. I per què no podia tenir ell una xicota com la Clara? ... o la mateixa Clara...
Aquella última idea li va fer brillar els ulls mig aclucats amb una lluïssor inusual. Va agafar el got del tallat d'ella que el cambrer encara no havia retirat i va estudiar el dibuix que feia el sucre no dissolt del fons. Aquell dibuix, era una advertència? En Maurici va creuar els dits, va inclinar el got damunt del platet i va deixar que anessin caient les últimes gotes, a poc a poc...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada