Què voleu que us digui (Pilar Zabala)

Què voleu que us digui, de persones amb complexos, el món en va ple. Us ho dic jo que sóc una persona molt entesa en aquestes qüestions i, us diré una cosa, com més gent hi hagi acomplexada millor per a mi, ja sabeu que sóc una experta psicoanalista.

Us vull comentar que ahir vaig atendre una pacient de 65 anys que a més pateix sordesa. Tot en el seu aspecte em recordà a la Rosario, la dona prima i nerviüda d’en Popei. Mireu si té el cap a “can pistraus” aquesta pobre dona, que el primer que va fer en entrar a la meva consulta va ser aixecar-se la faldilla fins els genolls i a continuació, va obsequiar-me amb una cançó i un ball de sevillanes. Desprès va dir que no s’atreveix a mostrar els genolls en públic, perquè els té massa clivellats, que se sent molt acomplexada i que per això no es decideix a presentar-se a la tele per donar a conèixer el seu art. De debò que hauríeu d’haver-la vist i sentit, us asseguro que la imatge va ser ben surrealista.

Intentaré descriure l’escena: La dona, amb un posat molt digne i força seriós va fer un seguit de giravoltes alhora que va encetar, amb un fil de veu, una mena de cançó que a cops sorgia intermitent, tremolosa i del tot destemperada. Us ben asseguro que vaig haver de fer molts esforços per no esclatar a riure, però això no va impedir que les llàgrimes amaressin els meus ulls.

El curiós del cas és que diu estar acomplexada per l’aspecte dels seus genolls, i no se n´adona que el seu problema és tot un altre de més greu.

Ben mirat, jo sí que tinc un problema degut a l’aparença del meu nas. Què faria aquesta dona si hagués d’exhibir un nas com el meu? No és que sigui molt gran el meu nas, no, i ben mirat no és aligueny, ni tampoc molt ample, però què voleu que faci, no m’agrada gens i confesso que tinc un cert complex.

Sí d’acord, ja sé el que penseu; que també jo m’haig d’analitzar i potser teniu raó.