dilluns, 21 d’octubre de 2013

El quiosquer (Anna Collado)


El dolç soroll de la persiana perfectament engreixada es fa sentir puntual a les 7 del matí com cada dia des de fa vint anys. L’olor intensa de paper imprès s’expandeix des de l’interior i desperta en el quiosquer la sensació d’haver arribat a casa. Entra per la porta petita del lateral del quiosc i connecta el llum. El fluorescent de baix consum s’encén guanyant intensitat en pocs segons. El quiosquer acluca els ulls per acostumar-se a la llum, doncs al carrer encara és negra nit. Es col·loca la bata blava i es mira al mirall de mig cos; el reflex del mirall li retorna la imatge d’un home de mitjana edat, cabells canosos i ulls clars.
Enretira els expositors arrenglerats de forma mil·limètrica just al darrere de la persiana i els col·loca a la seva posició exacta; desplega els petits bancs que eixamplen l’aparador i, acaronant el paper setinat dels diferents exemplars, hi endreça les revistes. El quiosquer puja el petit graó i agafa una nube de dins el recipient de plàstic amb la tapa vermella. L’assaboreix efímerament mentre se li desfà a la boca. No té temps de seure al tamboret alt de darrere el mostrador, perquè de seguida arriba la clienta més matinera.
—Bon dia, Pilar —diu el quiosquer amb un somriure als llavis—. Com t’has llevat avui? Segueixes amb mal d’esquena?
—Bon dia, Jaume —respon la dona amb un mig somriure—. Així, així... però intento no fer-li cas a l’esquena, no em puc permetre perdre la feina.
—Ja ho pots dir, ja... que la cosa està “fotuda”... —assenteix el quiosquer— Bé, si puc fer alguna cosa per tu, ja saps on sóc.
—Gràcies, guapo! Amb persones com tu val la pena llevar-se de bon matí —diu mentre s’acomiada amb un somriure i una salutació amb la mà.
El quiosquer s’asseu al tamboret i obre el diari Ara per la secció de Política. Hi dedica una ullada ràpida i es detura a llegir una notícia sobre la darrera picabaralla dels diputats al Parlament. Al cap de pocs minuts, arriba al quiosc un noi vestit amb un davantal negre i una tassa a la mà.
—Bon dia, Jaume. Et deixo aquí el cafè amb llet.
—Bon dia, Edgar —diu encara mig absort en la lectura—. Ens veiem al vespre a l’entrenament, no em fallis avui també, eh noi?
—Caram, Jaume, només hi he faltat un dia... i va ser una causa de força major... —es disculpa el noi.
—La constància és la principal virtut de l’home —diu aixecant el dit.
—Està bé... el que tu diguis, entrenador... Després passo a buscar-te la tassa. Fins després!
—Així m’agrada. Fins després, noi.
I tot seguit, continua llegint el diari mentre assaboreix, a petits glops, el cafè amb llet. Com cada dia deixarà l’entrepà per assaborir-lo a mig matí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada