dilluns, 7 d’octubre de 2013

OGAM! (Carme Marquès)

Quines històries; què en puc fer? A on poso la parauleta del començament? Vejam, anem a pams. De primer quin sentit li dono. Segon per què la puc fer servir. Tercer quan la puc utilitzar.
            Això li deia la Quimeta a la seva amiga Rosalia.
―Noia, trobo que la cosa no té cap ni peus.
―Vols dir? I si pensem una estona i entre les dues podem fer un escrit encara que sigui una mica surrealista i no s’entengui massa, sí dona, només per sortir del pas.
―Bé, com vulguis.
―Som-hi. Començo jo. I dic. Era un dia d’estiu molt calorós el cos em regalimava de suor, era insuportable la temperatura a casa i penso de telefonar a la Rosalia perquè anem plegades a la platja a passar-hi el dia.
            La Rosalia està d’acord i queden de trobar-se a la parada del bus d’aquí a deu minuts. Van carregades amb un munt d’estris inclòs una ombrel·la de grans dimensions.
―OGAM! Noia, no tenies una de més petita? Potser no ens deixaran pujar. Si el bus ve massa ple dubto que hi capiguem.
―Au, tira i no siguis poruga, li fas un somriure al conductor, i si li piques l’ull encara millor, no crec que ens digui res; i si s’hi oposa li farem un encanteri amb la nostra paraula secreta: OGAM i tot anirà com una seda.
            No va caldre usar l’encanteri, no érem les úniques que dúiem ombrel·la, encara que, de tant gran, cap.
            En arribar a la Barceloneta, s’apressen per trobar un lloc vora de l’aigua per estar més fresquetes.
            La sorra amb prou feines es veia de tanta gent com hi havia.
―Feina tindrem per estendre les tovalloles. No t’amoïnis que això ho arreglo en un tres i no res. OGAM!!
            Com per art de màgia, a prop, on peten les ones un grup de persones, set o vuit, de cop i volta van marxar deixant un tros lliure el qual de seguida va ésser ocupat per les dues amigues.
―Has dit la paraula? M’ho pensava, mai es dóna tanta casualitat.
            Les hores lliscaven plàcides, tot era perfecte, fins que, cap al mig dia van aparèixer dos matrimonis carregats de fills, uns set o vuit, de totes les edats, i tan si com no van ocupar un petit espai al costat de les nostres amigues. Allí es va acabar la pau. Aquella gent era molt sorollosa, i a més els nens corrien sense parar omplint-les de sorra per tots els costats.
―No puc més, això s’ha d’acabar, hi ha persones que no respecten res, i no penso anar-me’n per aquest motiu. Si estàs d’acord pronunciem un desig alhora, sempre tindrà més força. Què et sembla si els fem dormir una bona estona, diguem, fins que nosaltres marxem?
―D’acord. OGAM!
A l’instant tota aquella munió de persones, inclosa la mainada van caure damunt les tovalloles profundament adormides.
Quina pau, allò donava gust. Tres hores després quan les amigues van marxar, es despertaven retornant als jocs incontrolats provocant les queixes dels altres banyistes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada