dilluns, 14 d’octubre de 2013

L'Amàlia i l'Amèlia (Montserrat Fortuny)

L’Amàlia i l’Amèlia eren amigues des del parvulari. Van continuar l’amistat a l’escola i a l’acadèmia. Totes dues eren boniques, quasi de la mateixa estatura i pes. Moreneta una, rossenca l’altra, d’ulls foscos la primera i clars la segona i bondadosos i alegres totes dues i de faccions boniques i diferents, que no ajudaven pas a confondre-les com a germanes.
Van arribar a l’adolescència igual d’amigues entranyables. No s’havien enfadat mai, elles. Si discutien alguna cosa, al final seguien com sempre, bones amigues.
Un dia l’Amàlia es va mirar al mirall d’un aparador i es va veure molt baixeta al costat del seu pretendent. Com ho faria per a aparentar ser més alta? Es va comprar sabates de més taló i, quan caminava, es posava ben estirada, amb el coll molt tibant i amagant la panxa i li semblava que havia guanyat un parell de centímetres.
D’altra banda, el mateix dia, l’Amèlia, que tenia un pretendent no gaire alt, en portar-lo al costat es va trobar massa alta i va intentar dissimular-ho encongint el cap entre les espatlles, arrugant el coll tant com va poder i posant-se sabates ben planes, encara que no li havien agradat mai.
Això va durar molt de temps i ja en tenim una ben estirada, mirant sempre enlaire, fins a semblar una girafa i l’altra, encongida, mirant sempre a terra, com un búfal.
El familiars d’una i de l’altra van aconseguir fer-les anar al psicòleg-psiquiatre i, naturalment, van triar totes dues el mateix.
Quan hi va anar l’Amàlia, el bon home la va escoltar molt bé i la va aconsellar i medicar. Però, aquell mateix dia, ja tens el metge caminant amunt i avall, amb el coll ben allargat. L’endemà mateix hi va anar l’Amèlia, que va ser molt ben atesa també i, a la tarda, el bon especialista, vinga a caminar, encongint-se tant com podia.
Això havia d’acabar com “El rosari de l’aurora” i, sí, un dia, l’Amàlia va ensopegar amb uns maons que hi havia al carrer i que, naturalment, no havia vist i, al caure, es va trencar la cama dreta. El mateix matí, l’Amèlia, mirant el terra, com sempre, no va veure unes bigues que baixaven d’un balcó i va caure i, a més del cop al cap, es va trencar la cama esquerra.
I ja les tenim totes dues a la mateixa cambra de l’hospital, una a cada llit, amb les respectives cames enguixades. Es van mirar totes dues plorant, però de seguida els hi va donar per riure’s l’una de l’altra i, quan els va passar l’excés, es van jurar que mai més no es deixarien portar per complexos!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada