dilluns, 28 d’octubre de 2013

La sega (Núria Soler)


Quan en la tristor de l’hivern es nota un lleuger alè càlid, quan la claror del dia arriba un xic més aviat i les llums del capvespre triguen a venir és que s’acosta la primavera.
Quan es pot sentir un refilet tímid d’ocell i un raig de sol fa la rateta en el vidre d’una habitació és quan els camps immensos s’espolsen el gel i un verd tènue, fràgil i espantadís comença a cobrir-los.
El primer verd es fa fort, agafa empenta i creix vigorós el blat. El cicle de la vida també creix, per tot arreu es veu gent enfeinada preparant els estris, esmolant les dalles, greixant els molins...
Com escalfa l’aire, com crema el sol, quina joia veure els arbres florits promesa de fruits temptadors, sentir com escatainen les gallines, com canten els galls. Tots els animals frisen per reprendre la vida a l’aire lliure mentre les persones vigilen com creixen les messes.
La primavera ha passat com una exhalació i ja és hora de començar la collita. Els homes i les dones es reparteixen en grups. Ells fan anar la falç amb destresa, elles recullen el blat i en fan feixos que carreguen encongides cap a un espai del camp per muntar la garbera. Així un dia rere l’altre, treballen de pressa per evitar que una tamborinada els malmeti la collita.
Jo sóc jove i forta, no m’espanta la feina i m’afanyo a enllestir la, vaig i vinc d’un costat a un altre com tota aquesta gent que passen davant meu i s’aturen per copsar la bellesa que el pintor ha donat a la seva obra. Tots s’hi queden bocabadats, n’admiren els colors, els contrastos, la pinzellada innovadora...
Ningú, però, no ens veu a nosaltres, els qui treballem de sol a sol per tenir gra i fer-ne farina , per arreplegar la palla per als animals, per...i que moltes vegades no tenim temps ni esma per trobar bellesa en el pes aclaparador de la sega.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada