Quan en la tristor
de l’hivern es nota un lleuger alè càlid, quan la claror del dia arriba un xic
més aviat i les llums del capvespre triguen a venir és que s’acosta la
primavera.
Quan
es pot sentir un refilet tímid d’ocell i un raig de sol fa la rateta en el
vidre d’una habitació és quan els camps immensos s’espolsen el gel i un verd
tènue, fràgil i espantadís comença a cobrir-los.
El
primer verd es fa fort, agafa empenta i creix vigorós el blat. El cicle de la
vida també creix, per tot arreu es veu gent enfeinada preparant els estris,
esmolant les dalles, greixant els molins...
Com
escalfa l’aire, com crema el sol, quina joia veure els arbres florits promesa
de fruits temptadors, sentir com escatainen les gallines, com canten els galls.
Tots els animals frisen per reprendre la vida a l’aire lliure mentre les
persones vigilen com creixen les messes.
La
primavera ha passat com una exhalació i ja és hora de començar la collita. Els
homes i les dones es reparteixen en grups. Ells fan anar la falç amb destresa,
elles recullen el blat i en fan feixos que carreguen encongides cap a un espai
del camp per muntar la garbera. Així un dia rere l’altre, treballen de pressa
per evitar que una tamborinada els malmeti la collita.
Jo
sóc jove i forta, no m’espanta la feina i m’afanyo a enllestir la, vaig i vinc
d’un costat a un altre com tota aquesta gent que passen davant meu i s’aturen
per copsar la bellesa que el pintor ha donat a la seva obra. Tots s’hi queden
bocabadats, n’admiren els colors, els contrastos, la pinzellada innovadora...
Ningú,
però, no ens veu a nosaltres, els qui treballem de sol a sol per tenir gra i
fer-ne farina , per arreplegar la palla per als animals, per...i que moltes
vegades no tenim temps ni esma per trobar bellesa en el pes aclaparador de la
sega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada