Vaga i congrés (Antònia García)

—I mira, tant és que llegeixi el diari com que escolti la ràdio o que miri la televisió. Només fan que parlar i parlar... i no arriben enlloc. L'alcaldessa Colau diu que vol evitar “in extremis” que hi hagi vaga al metro. Es reuneix amb gent de la UGT i de CCOO, i amb el comitè d'empresa... No res, no farà! Això només ho aturarà si descongelen els salaris i si eliminen aquestes diferències tan escandaloses dels sous... Però, ei, Dídac, que no m'escoltes? T'estic parlant! I tu, capficat amb el mòbil... Ei! Que t'estic parlant! Sí, home, sí! Ja ho sé, que faran un Congrés de mòbils... Però, què és més important, eh?, el congrés aquest dels dallonses o que els treballadors tinguin un sou just?

Aquest meu nét no sé en què pensa. Es passa un fotimer d'hores amb el mòbil a les mans, vinga fer anar el dit polze... Aquests aparells diabòlics que fan de tot: reben i envien missatges, WhatsApp, en diuen, fan fotografies, porten una calculadora incorporada i jo què sé quantes coses més... Jo no m'hi entenc, en tot això. Sí que comprenc que aquest congrés és un esdeveniment important per a la ciutat i és una oportunitat per fer negocis. La Mar, que té més paciència amb mi que son germà, m'ha explicat que hi ha una empresa de Corea que presentarà unes ulleres especials amb les quals es podran veure continguts (així ho diu ella), continguts de realitat virtual. Vaja, que és com si et trobessis a dalt d'un globus, o a l'ull d'un huracà, o... La informàtica no té aturador...

I demà comença la vaga del metro. Demà i dimecres, només amb serveis mínims. El dimarts, vaga d'autobusos, també. Amb serveis mínims, és clar. El gendre i la filla s'hauran de llevar ben d'hora perquè vés a saber com anirà tot. I els néts aniran a classe amb bicicleta, com sempre. Eh, si és que en fan, de classe! Jo seguiré les incidències per ràdio i per televisió. Ara, això dels serveis mínims... Quines vagues de pa sucat amb oli! Quan penso en les vagues d'abans... Les dels tramvies, de l'any 51 i l'any 57. En aquesta, hi vaig participar... Va durar dotze dies, me'n recordo molt bé! I tant! Cada dia sortia de casa a les cinc del matí, amb un fred que pelava! Els tramvies anaven buits i si hi pujava algú, l'apedregaven! Aquesta nit ho explicaré al Dídac i a la Mar. Que sàpiguen el pa que s'hi donava, en aquells conflictes! Que sàpiguen que hi havia repressió, detinguts, torturats i també morts!

***

—Hola, filla! Hola, Ramon! Quin dia més atrafegat que heu tingut, oi? Ja ho he anat seguint, ja. A primera pàgina del diari posa: “Col·lapsats” I apa!, més negociacions! Però primer de tot, veniu a sopar, que he parat taula. Jo tinc tot el dia lliure i em puc ocupar d'aquestes coses. En canvi, tots vosaltres... Engego la televisió, eh?, vejam què diuen ara... Alça! Reunions i més reunions! I si aquestes converses per aturar la vaga servissin per alguna cosa... Però, ca! Em sembla que no resoldran res. Apa, aneu menjant, que fred, no val res. Els nois i jo ja hem sopat perquè hem pensat que tornaríeu força tard... I demà, sant tornem-hi...

***

Au! Ja som a divendres! Final del Congrés Mundial del Mòbil i final de les vagues, encara que han estat unes vagues a mitges. Tothom torna a la rutina. Quan se sabrà, el resultat de la vaga? En canvi, el resultat del congrés sí que sembla que se sap: malgrat la vaga, ha estat tot un èxit. Més de 101.000 visitants! I segons el director John Hoffman, ha estat l'edició millor i més gran de la història. Això és el que ha dit aquest senyor, tot i que l'altre dia es va queixar dels problemes que generava la vaga del metro. Però si gairebé no l'han notada! Tenien una flota de cotxes i autobusos per dur la seva gent amunt i avall, dels hotels a la fira i

a tots els llocs que convenia, o sigui, sales de festes, espectacles, segurament, i potser altres llocs que no queda bé de dir, i no voldria ser malpensat... Bé, sento que la Mar ja ha arribat i parla molt animadament amb son germà. M'hi jugo un peix que el tema no és la vaga sinó que és el tan anomenat Mobil Word Congress. M'hi acostaré per escoltar-la. A veure què diu...?

—...tot allò connectable... La futura xarxa 5 G... s'interconnectarà... Tindrà cinc mil·lisegons de latència...

Ai, la mare...! No és només que jo sordegi, no. Per mi, és com si parlés en xinès... No entenc res del que diu! Per treure'n l'entrellat, hauré de llegir amb més atenció el que diuen els diaris sobre les tecnologies actuals, o fer-m'ho explicar per ells, que són joves i saben de què va, sobretot el que es refereix als mòbils. Ai, Senyor...! I mentrestant, de la vaga, què?

Visions de la vaga (Anna Collado)

ID 44566585 © Mhadodo | Dreamstime.com

El senyor Sánchez ha tingut un mal dia. De fet, porta una mala temporada. Des que la dona li va posar les banyes amb el seu millor amic i va marxar de casa que no aixeca cap. Però a més, avui, a la feina, el seu cap tampoc no tenia el dia i ho ha acabat pagant ell. Li ha demanat un informe per abans d’ahir i l’ha hagut de fer traient hores del dinar, però quan el tenia a punt d’imprimir un problema informàtic li ha fet perdre tota la feina. Això ha fet que se li endarrerís la feina i ha plegat tard, la qual cosa ha provocat que es trobés de ple amb la vaga de metro. Ha agafat el tren, que anava ple a vessar, a Santa Eulàlia i aquest s’ha anat aturant a cada estació un mínim de cinc minuts. A l’estació d’Espanya, els cinc minuts s’han convertit en deu i quan ja anaven pels quinze una veu ha anunciat per megafonia que a causa d’una avaria tècnica el metro no reprendria la marxa. Mecagunlamarequeusvaparir, ha pensat el senyor Sánchez. Però el pitjor és que no només ho ha pensat, sinó que ho ha expressat verbalment i físicament, trobant-se, sense saber molt com, donant puntades de peu a la porta i cops de puny al vidre de la finestra sota l’atònita mirada dels resignats usuaris del metro.

D’entre aquests usuaris, n’hi ha uns quants que llueixen una acreditació del Mobile World Congress penjant del coll. Una d’elles, la senyora Izumi, és del Japó. Per a ella les aglomeracions al metro no són res estrany, de fet, allò li sembla un joc de nens en comparació amb el que viu cada dia al metro de Tokio. El que ja no li agrada tant és veure aquell energumen donant cops de peu i de puny al vehicle que l’ha de portar fins a l’hotel. Això al Japó no passa. Està cansada d’anar tot el dia d’estand en estand i el que vol és fer-se una dutxa, menjar alguna cosa i anar-se’n a dormir. Quan decideix ignorar l’energumen i pujar a un altre vagó, veu que tothom comença a sortir-ne entre l’emprenyament i la resignació i no acaba d’entendre què passa perquè no sap què ha dit la veu de megafonia.

La senyora Pereira, conductora del comboi, decideix posar-se els auriculars i engegar l’MP3 amb el volum ben alt. Ignora l’energumen que ha vist pel mirall maltractant el vehicle. Això és feina pel personal de Seguretat, pensa. Ja s’ho faran. Ignora també els passatgers que piquen la seva finestra i li aixequen el dit amb to amenaçador. Ella es concentra en la música de Metallica i fixa la mirada en un punt indefinit a dins del túnel que té al davant. Diuen que la millor defensa és un bon atac, però en casos com aquests, la millor defensa és la indiferència. Al cap i a la fi, el dret a vaga és un dret fonamental i no podem permetre que la companyia s’aprofiti de la situació de crisi per passar-se pel forro els drets laborals dels treballadors. Que tenim companys amb contractes precaris, osti, i això no pot ser!

La vaga (Montserrat Fortuny)

Vaig començar a treballar als quinze anys, a les oficines d'una mutualitat (en dèiem germandat, llavors) del barri de Gràcia, que és el meu. Érem una dotzena de “pixatinters”, entre mecanògrafes, caixer, comptable i “jefe”; jo, la més jove.

Hi havia una altra dotzena de persones, els cobradors, que eren els qui passaven per les cases a cobrar el rebut mensual de la germandat, que donava dret a cobrar, en cas de malaltia, operació, fractura, etc. També pel servei d'assistència sanitària, o sia, metge de capçalera, especialistes, clíniques, analítiques, R.X., etc. En dèiem Seguro Libre de Enfermedad. (S.L.E.). També teníem el servei de decessos, des de feia poc temps, i tot anava molt bé.

A més, teníem l'exclusiva, pel Seguro Obligatorio de Enfermedad,(S.O.E.), que era i és de l'Estat, de tots els treballadors del T.M.B., que volia dir: Tramvies i Metro de Barcelona. (Després, les mateixes sigles van significar Transportes Metropolitanos de Barcelona, quan ja no hi havia tramvies).

Precisament, d'aquests cobradors, quatre eren treballadors del Metro (Ferrocarril Metropolitano de Barcelona), com a conductors, unes hores fixes, i després, treballaven per a nosaltres. Dos eren andalusos, un era castellà i un altre, gallec; i nosaltres estàvem al corrent del que cobraven per la seva feina al Metro, que era una quantitat força bona. Treballaven per a nosaltres per “estirar les cames”, deien, després de tantes hores asseguts, al volant del tren. I crec que, actualment, la feina que tenen els treballadors del Metro també és molt ben remunerada.

L'entitat anava molt bé gràcies a aquells ingressos i només teníem “La Alianza” com a rival, en totes dues versions. I ella, l'Aliança, va ser la que, al final, es va quedar els T.M.B. complets.

Un dia hi va haver vaga de tramvies, la primera en tota la dictadura. A mi no em va afectar gens, perquè cada dia anava i tornava del despatx a peu, encara no un quart d'hora de camí, però em va fer molta gràcia veure, a les hores punta, tanta gent anant amunt i avall pels carrers del barri. Suposo que la cosa no va passar d'aquí i van aconseguir el que volien, els dels T.M.B., que tampoc no ho recordo.

No penso parlar de la història de la meva entitat, perquè no fa al cas, només diré que abans de dos anys, ens vàrem traslladar a l'Eixample. A mi m'anava molt bé el tramvia 39, que baixava pel meu mateix carrer i arribava molt a prop del despatx; i per tornar, no anava tan bé, i moltes vegades pujava a peu. Fins que es va estrenar la línia 4 del Metro, la groga, que tan bé m'anava per baixar com per pujar. I els tramvies van desaparèixer, i en lloc seu van sortir els autobusos, que van conservar els mateixos números.

Ja fa anys que estic jubilada i he vist i he viscut moltes vagues de tota mena. Només parlaré d'aquesta última que ha afectat la nostra ciutat, precisament ara que hem tingut el Congrés dels Mòbils.

Dilluns i dimecres, la dels metros; dimarts i dijous, la dels busos. Ja ho sap tothom, sobretot els qui l'han hagut de patir.

De moment, jo mateixa vaig haver de fer campana al Taller d'Escriptura, per no haver-hi cap bus que m'anés bé i per no haver d'agafar taxi per anar i tornar, que ben ocupats anaven, a més del preu.

Cada dia, a les hores punta, sobretot, caravanes d'automòbils, motos, camions, camionetes, omplint carrers i carreteres. Grups nombrosíssims a les estacions del metro, cues per tot arreu...

Ha pogut afectar d'alguna manera, la vaga, aquest Congrés, que tanta vida dóna a la nostra ciutat i tants euros a les butxaques dels hotels, botigues, Ajuntaments…?

Vaig veure i sentir, per la televisió, un dels participants del Congrés que deia (traduït al català al peu de pantalla): “Aquesta vaga, precisament aquests dies del Congrés! Potser, per a una altra ocasió, haurem de buscar un altre lloc!”.

I de llocs, n'hi ha molts que els esperen amb els braços oberts!

Hi ha vaga! (Carme Marquès)

―Pepetaaa, Pepetaaa. Què m’escoltes? T’he de dir una notícia!

Des de la finestra del celobert la Quimeta cridava la seva veïna, que era una mica sorda sense obtenir resposta.

―Uff no tindré més remei que pujar tres pisos per poder parlar amb ella, a més avui que els genolls em fan més mal que mai; només em faltava aquesta!

―Qui hi ha? Ja vinc! Esperi un moment ja vaig arribant...

Després de mirar per l’espiell i veure que era la Quimeta li obre la porta.

―Hola, passa, m’estava acabant de vestir. Ja me’n recordo que avui tinc visita al metge i que anirem plegades, sort en tinc de tu, pobra de mi, ja que al carrer no puc anar-hi sola!

―Doncs mira, avui ho tenim magre. Hi ha vaga de transports públics; els metros no funcionen i dels autobusos no te’ns pots refiar.

―Ai, Déu meu! Una altra vegada? I com ens ho farem? Aquesta gent no hi pensa en els perjudicis que ens provoquen a la gent gran. Ells es deuen creure que tothom té diners per poder agafar un taxi. Maleïts siguin...

―Dona, penso que deuen tenir les seves raons, siguin justes o no, vet a saber... El cert és que causen molts perjudicis a la població que tots els dies en fa ús per anar a treballar, a l’escola o al metge. Com és el nostre cas.

―Jo fa estona que barrino la manera de trobar una solució al nostre cas. I he pensat... tu no tens un nebot que és conductor d’autobusos? Avui deu estar a casa, per què no el truques i li demanes que ell et porti al metge, ja que no funcionen els transports i no tens cap més mitjà...

―Bé, ara ho faig.

—Si?. Alo Mònica? Sóc la tieta Pepeta, que tal esteu? Veuràs, que hi és en Jordi? No? Està al Mobile World Congress?

―Quina mala sort! Ja que el necessito perquè ens dugui al metge, com ja saps, quasi no puc caminar. Que el pots trucar al mòbil i dir-li-ho? Sento molt molestar-vos, no ho faria sinó fos urgent. Digues-li que l’espero a dos quarts de cinc davant l’escala de casa.

―Apa, ja està. Em penso que ha arrufat el nas, pel to de la veu m’ho ha semblat.

―No vull jutjar a ningú, però em sembla que tots plegats tenen un morro que se’l trepitgen.

―Sí, ves, tots volen més de tot. Volen munyir la mamella fins deixar-la eixuta, i aleshores què?

―Ai, ara a mi el que m’amoïna és que el Jordi ens vingui a buscar no pararé tranquil·la fins que el vegi.

―Apa, adéu-siau, fins desprès. Estigues a punt.

El llatí nostre de cada dia (Antònia García)

Imatge extreta de: f-eines.alaxarxa.cat

Vaig dir una paraula per una altra. Una equivocació sense importància. En Màrius es va posar a riure. Li vaig dir que no n'hi havia per a tant, que només era un lapsus. Em va contestar:

            –Ah, és clar! Errare humanum est!

            Aquesta llatinada em va tocar una mica l'amor propi. Vaig decidir tornar-li la pilota. Li vaig proposar de parar de parlar del referèndum i anar a fer una visita a l'Arborètum. Així ho vam fer i allí, in situ, li vaig fregar pels morros tots els noms llatins dels arbres que jo coneixia.

            –Veus aquest quercus pubescens (roure martinenc)? A darrere hi ha un betula pendula (bedoll) que... I ara pujarem al bosquet de pinus sylvestris (pi)... Mira quina preciosa hedera hèlix (heura) que surt per aquí...!

            A en Màrius li començava a pujar la mosca al nas, així que ipso facto vaig canviar de modus operandi. Li vaig dir d'anar a la meva domus perquè havia de treure el meu canis lupus familiaris a caminar una mica i que ell, si volia, podia venir amb mi o quedar-se amb el felis silvestris catus. A priori em va semblar que s'enfadava però no fou així. Va venir a passejar el gos i com que ja teníem una mica de cori-mori, vam tornar a la domus per dinar. Li vaig dir que havia preparat solanum tuberosum (patates) ab brassica oleracea (col), gallus gallus domesticus, i de postres, pyrus communis (peres). Ell s'ho va prendre amb humor, estava de filis, i em va seguir la beta. Li vaig omplir el got de vi.

            –Bonum vinum laetificat cor hominis! –vaig dir. I vam brindar pel tempus passat, quan a la universitat cantàvem allò de gaudeamus igitur iuvenes dum sumus!

            Vam anar buidant l'ampolla fins que vam estar allò que se'n diu in vino veritas. Aleshores va sortir tot el nostre currículum vitae:

            –Te'n recordes, d'aquella magistra... de nòmine Apol·lònia? Ha, ha...! I d'en Genís i de l'Octavi? Quin parell! I... i de la Clàudia? I de quan vam fer aquell gori-gori...? I del bis que ens van demanar...? I de l'ultimàtum que vam posar als bidells? I de...?

            Allà va rebre tothom, perquè els éssers humans, ja se sap: homo homini lupus est. I després vam sortir a escampar la boira, agafats pel braç, fent esses pel carrer, recitant encara aquelles frases: vanitas vanitatum, eee..., et omnia vanitas...! Hips! Cogito, ergo sum...! Suuum? Sí, suuuum...! Ops...! Finis coronat opus! Epaaa...! Hips! Et cetera, hips!, et cetera, et cetera...

El nostre llatí (Montserrat Fortuny)

A priori explicaré que el meu pare va estudiar quatre anys a Montserrat, i el que li feia molta gràcia del llatí era la frase E tu das escamilorum in tempore oportuno. Es feia un tip de riure quan l'evocava. Vol dir "I tu dónes l'aliment al temps oportú". Es veu que això d'escamilorum era el super i el plus d'enriolar-se.

També reia molt quan explicava que, llegint unes jaculatòries, en lloc de Stella matutina, va dir Stella matutini... I el van castigar, més que res, perquè l'agafaren rient in fraganti.

I en canvi, jo no li veia cap gràcia. És que ell era una rara avis, al seu alter ego. Això sí, tenia la mens sana in corpore sano. Encara que no va ser mai avi (mea culpa), era un murri. Oh tempora, oh mores...!

Vaig llegir en una novela de Rafael Sabatini, que no era pas la seva opera prima, allò de Timeos danaos adque et dona ferentes, i sempre ho he cregut així. Vol dir: "Tem els enemics malgrat els regals." I a les persones hipòcrites sempre els he dit: vade retro... Les considero persona non grata, i és que n'hi ha moltes, urbi et orbe. Les tinc apuntades a la meva agenda. És el quid de la qüestió. I encara que em digueu el contrari, eppur si muove...!

I ara tinc un lapsus i no em surt res més. M'heu agafat in fraganti. Si de cas, a tempo, posaré una postdata...

Ave Caesar, morituri te salutant (Anna Collado)

ID 8176450 © Zhei | 

Dreamstime.com

Ave Caesar, morituri te salutant! Això és el que he pensat quan he sabut que havia d’escriure un text fet amb llatinismes.  I, a sobre, no pas ad calendes graecas, sinó per dilluns! A priori sembla una feina impossible que a conditio sine qua non el text utilitzi el corpus de paraules provinents del llatí. Aquesta Antònia ha fet la proposta animus iocandi o a causa d’un delírium tremens provocat per vés a saber quina substància s’ha pres?

Bé, com que cap deux ex machina vindrà a solucionar-me el problema, em poso mans a  l’opus i procuro deixar d’estar in albis per superar l’horror vacui del full en blanc. In absentia d’idees clares començo a combinar paraules in extremis perquè dilluns no m’agafin in fraganti sense haver fet els deures. I vet aquí que fiat lux!

Espero no cometre molts lapsus linguae, si és així entono urbi et orbe un mea culpa perquè, en el fons, errare humanum est i confio que aquest text no constitueixi la mortis causa de la meva carrera literària, perquè verba volant, però scripta manent i això quedarà fixat en el meu currículum vitae in saecula saeculorum!

Amen

Dura lex sed lex ‘La llei és dura, però és la llei’ (Carme Marquès)

Com tots els dies al llevar-se i desprès de sortir de la cambra de bany, es disposava a iniciar la jornada com un altra dia qualsevol sabent que aquell era l’últim de la seva vida laboral i professional.

La dona l’esperava a la cuina amb el desdejuni a punt. Emocionada sabent la transcendència del moment. Quaranta anys, tempus fugit. Sí, ha volat.

Després de passar pel seu despatx, es dirigeix a l’aula magna on tindrà lloc la cerimònia cum laude al reconeixement a una vida laboral dedicada a la docència. L’aula magna de la Universitat Central de Barcelona, estava de gom a gom. L’estrada era ocupada per personalitats rellevants del claustre, amics i companys de tants anys, tempus fugit.

La ment s’escapa, i per un instant l’alter ego s’imagina passejant pel campus duent els llibres sota el braç corrent a priori  per no fer tard a l’aula de filosofia, alma mater de tot saber, la seva preferida.

Uns aplaudiments fan que torni a la realitat del moment. Es dirigeix amb pas segur i ocupa el seu lloc a l’estrada. Comença la cerimònia. Hi ha nombrosos parlaments elogiant la trajectòria com a docent i membre actiu de la Junta de Govern.

Res non verba aquest homo, ha dedicat la vida a la universalitat de la Universitat, i avui ens hem reunit aquí per investir-lo honoris causa, cum laude. Vita est i el que Deus dedit, Deu abstulid, però avui és de justícia celebrar aquest acte de reconeixement. Imposant el birret, gest importantíssim, queda refermat el nomenament.

Amb paraules emocionades agraïa l’honor rebut, un lapsus linguae va treure rigor a la cerimònia, causant la hilaritat entre els presents “errare hurnanurn” alea jata est, tempus fugit i amb aquestes paraules es va acomiadar de l’Assemblea i dels presents.

Pluribus unum. De molts pobles, som un sols país.