dilluns, 29 de febrer de 2016

Hi ha vaga! (Carme Marquès)

―Pepetaaa, Pepetaaa. Què m’escoltes? T’he de dir una notícia!
Des de la finestra del celobert la Quimeta cridava la seva veïna, que era una mica sorda sense obtenir resposta.
―Uff no tindré més remei que pujar tres pisos per poder parlar amb ella, a més avui que els genolls em fan més mal que mai; només em faltava aquesta!
―Qui hi ha? Ja vinc! Esperi un moment ja vaig arribant...
Després de mirar per l’espiell i veure que era la Quimeta li obre la porta.
―Hola, passa, m’estava acabant de vestir. Ja me’n recordo que avui tinc visita al metge i que anirem plegades, sort en tinc de tu, pobra de mi, ja que al carrer no puc anar-hi sola!
―Doncs mira, avui ho tenim magre. Hi ha vaga de transports públics; els metros no funcionen i dels autobusos no te’ns pots refiar.
―Ai, Déu meu! Una altra vegada? I com ens ho farem? Aquesta gent no hi pensa en els perjudicis que ens provoquen a la gent gran. Ells es deuen creure que tothom té diners per poder agafar un taxi. Maleïts siguin...
―Dona, penso que deuen tenir les seves raons, siguin justes o no, vet a saber... El cert és que causen molts perjudicis a la població que tots els dies en fa ús per anar a treballar, a l’escola o al metge. Com és el nostre cas.
―Jo fa estona que barrino la manera de trobar una solució al nostre cas. I he pensat... tu no tens un nebot que és conductor d’autobusos? Avui deu estar a casa, per què no el truques i li demanes que ell et porti al metge, ja que no funcionen els transports i no tens cap més mitjà...
―Bé, ara ho faig.
—Si?. Alo Mònica? Sóc la tieta Pepeta, que tal esteu? Veuràs, que hi és en Jordi? No? Està al Mobile World Congress?
―Quina mala sort! Ja que el necessito perquè ens dugui al metge, com ja saps, quasi no puc caminar. Que el pots trucar al mòbil i dir-li-ho? Sento molt molestar-vos, no ho faria sinó fos urgent. Digues-li que l’espero a dos quarts de cinc davant l’escala de casa.
―Apa, ja està. Em penso que ha arrufat el nas, pel to de la veu m’ho ha semblat.
―No vull jutjar a ningú, però em sembla que tots plegats tenen un morro que se’l trepitgen.
―Sí, ves, tots volen més de tot. Volen munyir la mamella fins deixar-la eixuta, i aleshores què?
―Ai, ara a mi el que m’amoïna és que el Jordi ens vingui a buscar no pararé tranquil·la fins que el vegi.
―Apa, adéu-siau, fins desprès. Estigues a punt.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada