dilluns, 29 de febrer de 2016

La vaga (Montserrat Fortuny)

Vaig començar a treballar als quinze anys, a les oficines d'una mutualitat (en dèiem germandat, llavors) del barri de Gràcia, que és el meu. Érem una dotzena de “pixatinters”, entre mecanògrafes, caixer, comptable i “jefe”; jo, la més jove.
Hi havia una altra dotzena de persones, els cobradors, que eren els qui passaven per les cases a cobrar el rebut mensual de la germandat, que donava dret a cobrar, en cas de malaltia, operació, fractura, etc. També pel servei d'assistència sanitària, o sia, metge de capçalera, especialistes, clíniques, analítiques, R.X., etc. En dèiem Seguro Libre de Enfermedad. (S.L.E.). També teníem el servei de decessos, des de feia poc temps, i tot anava molt bé.
A més, teníem l'exclusiva, pel Seguro Obligatorio de Enfermedad,(S.O.E.), que era i és de l'Estat, de tots els treballadors del T.M.B., que volia dir: Tramvies i Metro de Barcelona. (Després, les mateixes sigles van significar Transportes Metropolitanos de Barcelona, quan ja no hi havia tramvies).
Precisament, d'aquests cobradors, quatre eren treballadors del Metro (Ferrocarril Metropolitano de Barcelona), com a conductors, unes hores fixes, i després, treballaven per a nosaltres. Dos eren andalusos, un era castellà i un altre, gallec; i nosaltres estàvem al corrent del que cobraven per la seva feina al Metro, que era una quantitat força bona. Treballaven per a nosaltres per “estirar les cames”, deien, després de tantes hores asseguts, al volant del tren. I crec que, actualment, la feina que tenen els treballadors del Metro també és molt ben remunerada.
L'entitat anava molt bé gràcies a aquells ingressos i només teníem “La Alianza” com a rival, en totes dues versions. I ella, l'Aliança, va ser la que, al final, es va quedar els T.M.B. complets.
Un dia hi va haver vaga de tramvies, la primera en tota la dictadura. A mi no em va afectar gens, perquè cada dia anava i tornava del despatx a peu, encara no un quart d'hora de camí, però em va fer molta gràcia veure, a les hores punta, tanta gent anant amunt i avall pels carrers del barri. Suposo que la cosa no va passar d'aquí i van aconseguir el que volien, els dels T.M.B., que tampoc no ho recordo.
No penso parlar de la història de la meva entitat, perquè no fa al cas, només diré que abans de dos anys, ens vàrem traslladar a l'Eixample. A mi m'anava molt bé el tramvia 39, que baixava pel meu mateix carrer i arribava molt a prop del despatx; i per tornar, no anava tan bé, i moltes vegades pujava a peu. Fins que es va estrenar la línia 4 del Metro, la groga, que tan bé m'anava per baixar com per pujar. I els tramvies van desaparèixer, i en lloc seu van sortir els autobusos, que van conservar els mateixos números.
Ja fa anys que estic jubilada i he vist i he viscut moltes vagues de tota mena. Només parlaré d'aquesta última que ha afectat la nostra ciutat, precisament ara que hem tingut el Congrés dels Mòbils.
Dilluns i dimecres, la dels metros; dimarts i dijous, la dels busos. Ja ho sap tothom, sobretot els qui l'han hagut de patir.
De moment, jo mateixa vaig haver de fer campana al Taller d'Escriptura, per no haver-hi cap bus que m'anés bé i per no haver d'agafar taxi per anar i tornar, que ben ocupats anaven, a més del preu.
Cada dia, a les hores punta, sobretot, caravanes d'automòbils, motos, camions, camionetes, omplint carrers i carreteres. Grups nombrosíssims a les estacions del metro, cues per tot arreu...
Ha pogut afectar d'alguna manera, la vaga, aquest Congrés, que tanta vida dóna a la nostra ciutat i tants euros a les butxaques dels hotels, botigues, Ajuntaments…?
Vaig veure i sentir, per la televisió, un dels participants del Congrés que deia (traduït al català al peu de pantalla): “Aquesta vaga, precisament aquests dies del Congrés! Potser, per a una altra ocasió, haurem de buscar un altre lloc!”.
I de llocs, n'hi ha molts que els esperen amb els braços oberts!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada