dilluns, 22 de febrer de 2016

El nostre llatí (Montserrat Fortuny)

A priori explicaré que el meu pare va estudiar quatre anys a Montserrat, i el que li feia molta gràcia del llatí era la frase E tu das escamilorum in tempore oportuno. Es feia un tip de riure quan l'evocava. Vol dir "I tu dónes l'aliment al temps oportú". Es veu que això d'escamilorum era el super i el plus d'enriolar-se.
També reia molt quan explicava que, llegint unes jaculatòries, en lloc de Stella matutina, va dir Stella matutini... I el van castigar, més que res, perquè l'agafaren rient in fraganti.
I en canvi, jo no li veia cap gràcia. És que ell era una rara avis, al seu alter ego. Això sí, tenia la mens sana in corpore sano. Encara que no va ser mai avi (mea culpa), era un murri. Oh tempora, oh mores...!
Vaig llegir en una novela de Rafael Sabatini, que no era pas la seva opera prima, allò de Timeos danaos adque et dona ferentes, i sempre ho he cregut així. Vol dir: "Tem els enemics malgrat els regals." I a les persones hipòcrites sempre els he dit: vade retro... Les considero persona non grata, i és que n'hi ha moltes, urbi et orbe. Les tinc apuntades a la meva agenda. És el quid de la qüestió. I encara que em digueu el contrari, eppur si muove...!
I ara tinc un lapsus i no em surt res més. M'heu agafat in fraganti. Si de cas, a tempo, posaré una postdata...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada