A priori
explicaré que el meu pare va estudiar quatre anys a Montserrat, i el que li
feia molta gràcia del llatí era la frase E tu das escamilorum in tempore oportuno. Es feia un tip de riure
quan l'evocava. Vol dir "I tu dónes l'aliment al temps oportú". Es
veu que això d'escamilorum era el super i el plus d'enriolar-se.
També reia molt quan explicava
que, llegint unes jaculatòries, en lloc de Stella
matutina, va dir Stella matutini...
I el van castigar, més que res, perquè l'agafaren rient in fraganti.
I en canvi, jo no li veia cap
gràcia. És que ell era una rara avis,
al seu alter ego. Això sí, tenia la mens sana in corpore sano. Encara que
no va ser mai avi (mea culpa), era un
murri. Oh tempora, oh mores...!
Vaig llegir en una novela de
Rafael Sabatini, que no era pas la seva opera
prima, allò de Timeos danaos adque et
dona ferentes, i sempre ho he cregut així. Vol dir: "Tem els
enemics malgrat els regals." I a
les persones hipòcrites sempre els he dit: vade
retro... Les considero persona non
grata, i és que n'hi ha moltes, urbi
et orbe. Les tinc apuntades a la meva agenda.
És el quid de la qüestió. I encara
que em digueu el contrari, eppur si
muove...!
I ara tinc un lapsus i no em surt res més. M'heu
agafat in fraganti. Si de cas, a tempo, posaré una postdata...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada