Com tots els dies al llevar-se i desprès de sortir
de la cambra de bany, es disposava a iniciar la jornada com un altra dia qualsevol
sabent que aquell era l’últim de la seva vida laboral i professional.
La dona l’esperava a la
cuina amb el desdejuni a punt. Emocionada sabent la transcendència del moment.
Quaranta anys, tempus fugit. Sí, ha
volat.
Després de passar pel
seu despatx, es dirigeix a l’aula magna on tindrà lloc la cerimònia cum laude al reconeixement a una vida laboral
dedicada a la docència. L’aula magna de la Universitat Central de
Barcelona, estava de gom a gom. L’estrada era ocupada per personalitats
rellevants del claustre, amics i companys de tants anys, tempus fugit.
La ment s’escapa, i per
un instant l’alter ego s’imagina passejant pel campus duent els llibres sota el braç
corrent a priori per no fer tard a l’aula de filosofia, alma mater de tot saber, la seva
preferida.
Uns aplaudiments fan que
torni a la realitat del moment. Es dirigeix amb pas segur i ocupa el seu lloc a
l’estrada. Comença la cerimònia. Hi ha nombrosos parlaments elogiant la
trajectòria com a docent i membre actiu de la Junta de Govern.
Res non verba aquest homo, ha dedicat la vida
a la universalitat de la Universitat, i avui ens hem reunit aquí per
investir-lo honoris causa, cum laude. Vita est i el que Deus dedit, Deu abstulid, però avui és de justícia
celebrar aquest acte de reconeixement. Imposant el birret, gest importantíssim,
queda refermat el nomenament.
Amb paraules emocionades
agraïa l’honor rebut, un lapsus linguae
va treure rigor a la cerimònia, causant la hilaritat entre els presents “errare hurnanurn” alea jata est, tempus fugit
i amb aquestes paraules es va acomiadar de l’Assemblea i dels presents.
Pluribus unum. De molts pobles, som un sols país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada