 |
El senyor Sánchez ha tingut un
mal dia. De fet, porta una mala temporada. Des que la dona li va posar les
banyes amb el seu millor amic i va marxar de casa que no aixeca cap. Però a
més, avui, a la feina, el seu cap tampoc no tenia el dia i ho ha acabat pagant
ell. Li ha demanat un informe per abans d’ahir i l’ha hagut de fer traient
hores del dinar, però quan el tenia a punt d’imprimir un problema informàtic li
ha fet perdre tota la feina. Això ha fet que se li endarrerís la feina i ha
plegat tard, la qual cosa ha provocat que es trobés de ple amb la vaga de
metro. Ha agafat el tren, que anava ple a vessar, a Santa Eulàlia i aquest s’ha
anat aturant a cada estació un mínim de cinc minuts. A l’estació d’Espanya, els
cinc minuts s’han convertit en deu i quan ja anaven pels quinze una veu ha
anunciat per megafonia que a causa d’una avaria tècnica el metro no reprendria
la marxa. Mecagunlamarequeusvaparir, ha pensat el senyor Sánchez. Però el
pitjor és que no només ho ha pensat, sinó que ho ha expressat verbalment i
físicament, trobant-se, sense saber molt com, donant puntades de peu a la porta
i cops de puny al vidre de la finestra sota l’atònita mirada dels resignats
usuaris del metro.
D’entre
aquests usuaris, n’hi ha uns quants que llueixen una acreditació del Mobile World Congress penjant del coll.
Una d’elles, la senyora Izumi, és del Japó. Per a ella les aglomeracions al
metro no són res estrany, de fet, allò li sembla un joc de nens en comparació
amb el que viu cada dia al metro de Tokio. El que ja no li agrada tant és veure
aquell energumen donant cops de peu i de puny al vehicle que l’ha de portar
fins a l’hotel. Això al Japó no passa. Està cansada d’anar tot el dia d’estand
en estand i el que vol és fer-se una dutxa, menjar alguna cosa i anar-se’n a
dormir. Quan decideix ignorar l’energumen i pujar a un altre vagó, veu que
tothom comença a sortir-ne entre l’emprenyament i la resignació i no acaba
d’entendre què passa perquè no sap què ha dit la veu de megafonia.
La senyora
Pereira, conductora del comboi, decideix posar-se els auriculars i engegar
l’MP3 amb el volum ben alt. Ignora l’energumen que ha vist pel mirall
maltractant el vehicle. Això és feina pel personal de Seguretat, pensa. Ja s’ho
faran. Ignora també els passatgers que piquen la seva finestra i li aixequen el
dit amb to amenaçador. Ella es concentra en la música de Metallica i fixa la
mirada en un punt indefinit a dins del túnel que té al davant. Diuen que la
millor defensa és un bon atac, però en casos com aquests, la millor defensa és
la indiferència. Al cap i a la fi, el dret a vaga és un dret fonamental i no
podem permetre que la companyia s’aprofiti de la situació de crisi per
passar-se pel forro els drets laborals dels treballadors. Que tenim companys
amb contractes precaris, osti, i això no pot ser!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada