dilluns, 29 de febrer de 2016

Visions de la vaga (Anna Collado)

ID 44566585 © Mhadodo | Dreamstime.com
El senyor Sánchez ha tingut un mal dia. De fet, porta una mala temporada. Des que la dona li va posar les banyes amb el seu millor amic i va marxar de casa que no aixeca cap. Però a més, avui, a la feina, el seu cap tampoc no tenia el dia i ho ha acabat pagant ell. Li ha demanat un informe per abans d’ahir i l’ha hagut de fer traient hores del dinar, però quan el tenia a punt d’imprimir un problema informàtic li ha fet perdre tota la feina. Això ha fet que se li endarrerís la feina i ha plegat tard, la qual cosa ha provocat que es trobés de ple amb la vaga de metro. Ha agafat el tren, que anava ple a vessar, a Santa Eulàlia i aquest s’ha anat aturant a cada estació un mínim de cinc minuts. A l’estació d’Espanya, els cinc minuts s’han convertit en deu i quan ja anaven pels quinze una veu ha anunciat per megafonia que a causa d’una avaria tècnica el metro no reprendria la marxa. Mecagunlamarequeusvaparir, ha pensat el senyor Sánchez. Però el pitjor és que no només ho ha pensat, sinó que ho ha expressat verbalment i físicament, trobant-se, sense saber molt com, donant puntades de peu a la porta i cops de puny al vidre de la finestra sota l’atònita mirada dels resignats usuaris del metro.
D’entre aquests usuaris, n’hi ha uns quants que llueixen una acreditació del Mobile World Congress penjant del coll. Una d’elles, la senyora Izumi, és del Japó. Per a ella les aglomeracions al metro no són res estrany, de fet, allò li sembla un joc de nens en comparació amb el que viu cada dia al metro de Tokio. El que ja no li agrada tant és veure aquell energumen donant cops de peu i de puny al vehicle que l’ha de portar fins a l’hotel. Això al Japó no passa. Està cansada d’anar tot el dia d’estand en estand i el que vol és fer-se una dutxa, menjar alguna cosa i anar-se’n a dormir. Quan decideix ignorar l’energumen i pujar a un altre vagó, veu que tothom comença a sortir-ne entre l’emprenyament i la resignació i no acaba d’entendre què passa perquè no sap què ha dit la veu de megafonia.
La senyora Pereira, conductora del comboi, decideix posar-se els auriculars i engegar l’MP3 amb el volum ben alt. Ignora l’energumen que ha vist pel mirall maltractant el vehicle. Això és feina pel personal de Seguretat, pensa. Ja s’ho faran. Ignora també els passatgers que piquen la seva finestra i li aixequen el dit amb to amenaçador. Ella es concentra en la música de Metallica i fixa la mirada en un punt indefinit a dins del túnel que té al davant. Diuen que la millor defensa és un bon atac, però en casos com aquests, la millor defensa és la indiferència. Al cap i a la fi, el dret a vaga és un dret fonamental i no podem permetre que la companyia s’aprofiti de la situació de crisi per passar-se pel forro els drets laborals dels treballadors. Que tenim companys amb contractes precaris, osti, i això no pot ser!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada