Partir (Anna Collado)

ID 60289996 © Route55 | Dreamstime.com

Caminar sense mirar enrere, això és el que em toca fer. Fugir d’aquesta terra que ja m’és estranya, que ja no conec. Lluites entre germans i governants corruptes l’han destruït i l’han convertit en un indret erm i inhabitable del que ja no em sento part. Han mort els pares i també tres dels meus germans, la resta ja fa mesos que van fugir. La meva vida corre perill si em quedo aquí. Per això marxo, i ho faig sense mirar enrere. Emprenc el camí cap al país veí per on travessaré les altes muntanyes a l’altre costat de les quals hi ha un futur millor. Un futur net d’odi, de venjances i de la pobresa a la que m’empeny la meva terra. Aquí mai no hi tornaré. Ho tinc clar. Ja no em lliga res aquí i ben lluny forjaré un altre futur més digne i, sobretot, més lliure.

Els primers mesos van ser difícils aquí, però haig d’admetre que he tingut sort a la vida. Vaig ser dels primers d’arribar a aquest país d’acollida ara desbordat de demandants d’asil. Ésser dels primers em va permetre iniciar una nova vida. Primer va venir la feina, el sostre propi, la dona, el meu estel que em recorda cada matí qui sóc. Ella va passar pel mateix que jo abans d’arribar aquí. Junts hem creat una llar i els nostres fills han crescut lliures i feliços, ben diferent de com vam haver de fer-ho nosaltres. Estem contents, però ens enyorem sovint de la nostra terra i no podem evitar pensar: Per què?

El món se’ns fa petit, des que els nens van néixer hem viscut a tres països diferents. Potser perquè no ens sentim d’enlloc no ens fa por trasplantar les nostres arrels a noves terres. La meva dona i jo no posem traves als canvis. Penso sovint en els qui van marxar del meu país com nosaltres i no van tenir la nostra sort. Ells mai no han sortit del pou i serà difícil que algun dia ho facin: el pou sol fer-se més fondo com més temps hi passes. Els meus fills em pregunten sovint d’on són, i jo els dic d’on són, però el desconeixement els fa mirar-me amb cara estranya. Sento com si els estigués mentint i em sento culpable, em poso trist.

Vaig jurar que mai no tornaria al meu país, però a mesura que em faig vell, a mesura que els meus fills es fan grans, sento la necessitat de tornar-hi. Afortunadament, les coses han canviat molt allà i em sento amb deute amb la meva terra. Per què no aprofitar tota l’experiència que he adquirit al llarg dels anys per construir el futur dels meus fills allà on ells pertanyen?

Avui li ho he dit a la meva dona, i m’ha respost amb un somriure i llàgrimes als ulls. Ens hem fet un petó. No ha calgut res més.

Carnaval al Nil (Montserrat Fortuny)

No he gaudit mai d'un Carnestoltes a casa meva. Una vegada, a Sant Feliu de Guíxols, sí... Amb un fred que feia, que no es podia aguantar. Jo anava amb una túnica egípcia i molt ben maquillada, però quin fred! Tampoc no he estat al carnaval de Venècia, encara que he estat set vegades en aquesta meravellosa ciutat, però sempre a l'estiu o a la tardor. Ni menys al de Rio de Janeiro... No he travessat mai l'Oceà Atlàntic.

I també, una altra vegada, a l'Egipte, dalt d'un vaixell, al Nil... L'any 1993... Que jove que era, encara!

Anava amb una cosina meva, la Montse Fortuny, i tres amigues: la Ramona Solans, la Isabel Masip i la Montserrat Serra. El creuer es deia Ramadés i era el mes de març.

La cosina no es va voler disfressar, deia que feia poc que era viuda i... no estava bé, encara que es va fer un tip de ballar. Però totes les altres sí que ens vàrem disfressar.

M'havia comprat una túnica negra, de mànega curta i ampla. La faldilla recta, fins als peus. Tot el davant, des del pit fins als genolls, adornat de dibuixos de lluentons de tots colors. També havia adquirit una mena de ret per als cabells, negra però molt transparent, amb tot de monedetes brillants al front, i unes arracades d'argent, molt llargues, que feien molt de goig, que ja portava de casa, amb un collaret i una polsera que feien joc, amb unes pedres verdes, imitant les maragdes.

Em vaig pintar els ulls, amb un llapis negre, amb un traç tot al voltant i allargat cap els polsos, imitant els ulls de Nefertiti o de Cleòpatra (que la va copiar, al seu torn) i em vaig agradar en veure'm al mirall.

La Ramona portava una túnica blanca. La Isabel, una de color lila, també amb molts lluentons totes dues, i la Serra, una de negra com la meva, però, com que era força obesa, no l'afavoria tant com a mi la meva, amb els meus cinquanta quilos i la meva cintura de seixanta-tres centímetres de contorn.

També els vaig pintar els ulls a totes tres, de la mateixa manera que els meus. Només fèiem que riure...!

Era de nit. La lluna es reflectia sobre l'aigua del Nil, com si fos d'argent. El silenci era total i permetia sentir el xup-xup de l'aigua, en ser colpejada suaument pel tallamar de la proa del vaixell.

Vàrem entrar al menjador per a sopar. A la taula érem vuit: nosaltres cinc, un matrimoni de Saragossa, que no es va disfressar, i el nostre guia egipci, l'amable Saîd. Les altres taules també eren plenes de turistes de tot arreu, quasi tots disfressats. La música, suau.

Bon sopar. Tothom va elogiar les nostres disfresses i l'home aragonès va dir que jo m'assemblava a la Mònica Randall, una artista de cinema, d'aquella època, molt bonica, per cert.

Després de sopar va començar el ball de màscares. La que va ballar més va ser la meva cosina, com ja he dit abans. Jo estava per fer fotos més que res, i m'ho vaig passar molt bé.

I vàrem anar a dormir molt contentes, esperant l'endemà per visitar més temples, més piràmides, més jardins, més palmeres, més estàtues de déus i... un cop a casa, delitar-nos, sobretot jo, amb les precioses fotos obtingudes en aquell país meravellós. En vaig omplir tres àlbums.

L'any següent, per Carnestoltes, érem a Sant Feliu, com ja us he dit. Les mateixes cinc, acompanyades de dos amics, el Quimet amb la seva parella, el Pere, que tenien un pis, uns baixos molt ben arranjats, al carrer d'Àngel Guimerà, a l'altre costat de la ciutat.

Jo em vaig posar la mateixa túnica, però amb un jersei a sota, perquè feia molt de fred i la roba ja no resultava tan bonica, amb els braços i l'escot tapats. I, per anar pel carrer, amb l'abric al damunt i sabates tapades!

I per acabar la jornada, al restaurant dels meus altres amics, Ca l'Isern, davant per davant de casa, al carrer dels Especiers, tocant al mar, a prendre una sopa ben calenta, perquè ja no podíem més de fred.

D'aquesta vegada, no en conservo fotos, cosa ben estranya en mi, perquè les carrosses i les disfresses que les muntaven eren molt boniques i originals. Potser es va gelar de tant de fred, la càmera...!

Orígens del Carnaval (Carme Marquès)

Les tradicions que ens acompanyen actualment, totes tenen els orígens o arrels que ens arriben del Continent Africà.

Les màscares: L’home primitiu les feia servir durant el ritual d’adoració als astres, la lluna i el sol. Van ser un descobriment per la humanitat. Més tard, aquestes foren usades al teatre d’aquí. Les caràtules que el representen: la somrient i la trista.

A las festes paganes en honor del Rei Momo, començaren a utilitzar-les, perquè no els identifiquessin. A Grècia, la capital, llançaven les sobres del vi sobre la gent i d’aquí sorgeix la tradició de llançar bombes d’aigua. Així, també les carrosses van ser introduïdes per un personatge dit Terencio, a la celebració del Carnaval.

Hi havia dues nenes, una rossa i l’altre morena. A les dues les havien convidades a una festa de carnaval. Elles eren les encarregades de “muntar-la”. Van escollir el bonic jardí que envoltava la placeta del poble. La colla dels nois se’n cuidarien del guarniment, el grup de noies es farien càrrec del tec i les begudes, elles de les disfresses i màscares. La consigna: tots puntuals a les vuit i tots amb las cares tapades.

La música sonava a tot drap, la gent molt animada s’ho passava bé fins que varen perdre el control, allò era una disbauxa ja no sabien qui era qui. No és que haguessin begut, era que es bellugaven tant que l’estómac se’ls va regirar tenint males conseqüències.

En comptes de les carrosses, van arribar les ambulàncies del SEM, i tots van anar de pet a l’hospital de torn per ser atesos per intoxicació causada per un aliment en males condicions, van diagnosticar.

Les mascares van quedar tirades per terra, tenien un aspecte llastimós el somriure trist. Un gos que passava per allà les va ensumar i enlairant la pota les va mullar.

De vegades, les il·lusions no s’acompleixen i no se sap perquè. Aquesta història té molt mala baba, però és el contrapunt a tanta bogeria que hem vist aquests dies per la TV.

Visc set dies l’any (Anna Collado)

El rei Carnestoltes de Can Felipa (Carnestoltes 2016)

Neixo cada any un dijous que anomenen llarder entre truites i botifarres d’ou. Però moro ser dies després, un dimecres que en diuen de cendra, entre sardines que abandonen la mar per anar a parar sota terra.

En general la gent m’aprecia. M’aprofiten per fer gatzara, per preparar-se per una època dura: la temuda quaresma! Set setmanes de restriccions i recolliment abans de la Setmana Santa.

Aquesta vida estranya que porto, vivint només set dies de cada any, la visc acompanyat de música i disbauxa. Amb mi conviuen màscares, vestits exuberants i tot tipus de personatges: zombies, infermeres, pintors, pierrots, bruixes i bruixots, gnoms, Darth Vaders, princeses Leia, Supermans, homes llop, Blancaneus, pastors, monges i capellans, Son Gokus, Bobs esponges, reis i princeses, mosqueters, mòmies i caputxetes vermelles, entre molts d’altres.

També m’acompanyen animals: gats, ovelles, abelles, vaques, lleons, ossos i molta més fauna... I, fins i tot, objectes: peces de Lego, llapis de mil colors, botons, aspirines, pilotes...

Però em preocupa saber que no tothom m’acompanya. Que hi ha persones a qui no agrado. Alguns diuen que són persones tristes i amargades. Jo no sé què pensar. No conec prou el món, en set dies l’any, per poder jutjar la gent. Només sé que m’agradaria que hi fóssim tots i totes, vestits o despullats, però amb ganes de ballar i passar-s’ho bé. Espero aconseguir-ho algun any. Només tinc set dies, però m’hi esforçaré amb tota l’ànima!

I, de moment, que continuï la festa, que només queden tres dies!

Em diuen Melcior (Anna Collado)

ID 51212991 © Jose Manuel Gelpi Diaz | Dreamstime.com

Davant la consulta número 19 del CAP no hi ha cap cadira buida. Totes estan ocupades per persones que resten més o menys immòbils i que s’activen cada cop que s’obre la porta de la consulta. Quan això passa, miren fixament la porta i aixequen imperceptiblement les orelles en aquella direcció. També hi ha algunes persones dempeus que, de forma més o menys endreçada, prenen lloc a les cadires que, amb compta-gotes van quedant buides. Algunes persones parlen fluixet entre elles. D’altres, no parlen amb ningú. Algunes d’aquestes, llegeixen un llibre o una revista; algunes no fan res; la majoria miren el mòbil.

Cada cop que s’obre la porta en surt una persona i, una de cada tres vegades, la metgessa treu el cap amb una llista a la mà:

—Senyora Dolors Avellán Sánchez?

—Sí —diu una senyora mentre fa el gest d’aixecar-se de la cadira.

—Pot passar —diu la doctora fent un senyal amb el dit en direcció a l’interior de la consulta.

—Senyora Concepción Blanco Monroi? —continua la metgessa.

—Sí —fa una altra senyora aixecant el dit.

—Passi a continuació —diu la doctora fent el mateix senyal amb el dit. I continua:— Senyor Melcior Gaspar Baltasar?

—Sí —diu un senyor amb barba blanca aixecant el dit mentre més de la meitat de les persones es tapen la boca i emeten riures apagats.

La metgessa torna a entrar a la consulta i tothom continua amb les seves coses: els qui llegien, continuen llegint; els qui miraven el mòbil, tornen a concentrar-se en la pantalla; els qui parlaven, reprenen les converses. Però una parella de mitjana edat emet riures ja no tant apagats mentre miren de reüll el senyor Melcior Gaspar Baltasar.

L’home, aixeca els ulls al sostre i respira fons, però les rialles no s’aturen, ans al contrari, es fan més intenses. De sobte, es posa vermell i s’aixeca de la cadira mirant la parella que riu i crida:

—Què divertit, oi? M’alegro que s’ho passin bé gràcies a mi!

L’home, es posa a caminar de pressa i en pocs segons desapareix passadís enllà, deixant a mitja sala amb la boca oberta i a la parella que reia amb el somriure congelat.

—Quina vergonya, pobre home, com pot haver gent tant mal educada? —diu una senyora gran.

—Per què no m’ho diu a la cara, vella estúpida! —deixa anar l’home que reia.

—I per què no m’ho dius a mi, desgraciat! —diu un home corpulent aixecant-se de la cadira i encarant-se a l’home que reia.

Aquest, es posa també dempeus i empenta l’home corpulent, que torna l’empenta amb tanta força que fa caure de cul l’home que reia. La dona que també reia, s’aixeca corrent i crida a l’home corpulent:

—Però què fa, animal! —crida, mentre deixa anar coces als turmells de l’home corpulent.

En pocs segons, s’organitza una batalla campal en què pràcticament tothom hi està involucrat. La porta del consultori s’obre de sobte i la metgessa es posa les mans al cap cridant:

—Però què fan? Que no veuen el rètol que demana silenci? Que passi el següent, si us plau! I una mica d’ordre, volen fer el favor!

La senyora Dolors Avellán Sánchez aprofita el moment de calma produït pel crit de la doctora i surt de la consulta amb pas accelerat passadís enllà. Alhora, la senyora Concepción Blanco Monroi passa ranquejant a la consulta. Porta els cabells despentinats i el jersei li penja més d’un costat que de l’altre.

Alteració volàtil (Antònia García)

ID 23935437 © Onizuka | Dreamstime.com

El sol va pujant a poc a poc. Hi ha gent que entra al mercat. Davant per davant, hi ha l'edifici nou del CAP. Hi entren unes quantes persones. Algunes agafen el número d'espera i es posen a la cua, davant del taulell. Dues dones assegudes les atenen. Tres d'aquelles persones, amb els papers a les mans, van cap als ascensors, hi entren i premen el botó que convé a cada una. En arribar al segon pis, en surt una dona amb una gàbia d'ocells, força grossa, a la mà. La gàbia està tapada amb un drap blanc. La dona mira el paper que té a l'altra mà, va cap a les portes i mira els noms que estan impresos en uns rètols blancs. Arriba a la tercera porta. Es posa el paper a la butxaca i se'n va a seure a les cadires de plàstic, de color blanc, on ja hi ha altres persones. Deixa la gàbia al seu costat, es descorda l'abric de color beix, es treu la bufanda, se la posa a la falda i comença a observar els seus companys que seuen al mateix compartiment. Es mira un nen morenet que seu al costat d'una noia jove. Li somriu. El nen s'amaga una mica darrere la noia jove però després treu el cap i mira la dona i la gàbia. Dues cadires més enllà hi ha un home que llegeix un diari. A les altres cadires hi seuen unes velletes, una noia amb els cabells de color vermell, un senyor calb i una senyora que té al davant un cotxet amb una nena petitona de cabells rinxolats.

El sol ja està més alt, ja entra per les finestres. La dona es mira el rellotge de polsera. De la gàbia comencen a sortir uns sorollets:

—Rrrrrt..., rrrrt... crrrc..., Flp, flp...

El nen morenet estira el coll i guaita la gàbia. La dona de l'abric beix allarga la mà i la destapa. El nen es posa dret i s'acosta a la dona. Mira l'ocell que hi ha a la gàbia i obre uns ulls com unes taronges. L'estadà de la gàbia és un ocell de prop de dos pams, que té les ales de color blau i la panxa de color groc. Té uns ullets molt rodons, les galtes blanques amb ratlletes negres i un bec gairebé negre, molt corbat cap avall, com una ungla.

—Hola, “Florero”, —li diu la dona—. Ja t'has despertat?

—Rrrr... Bon dia... crrr...

L'ocell inclina el cap per mirar la seva mestressa, estira una ala obrint una mica les plomes i estira també una pota, per sota de l'ala. Després fa un batement d'ales i torna a la posició inicial.

—Rrrrt... Bon dia..., bon dia, Lola! Looola! Crrc, ctxecac...!

—La dona obre la porteta de la gàbia i diu a l'ocell:

—Au, “Florero”, ja pots sortir una mica. “Florero”! Au, surt!

L'ocell treu el cap a fora de la gàbia, inspecciona a dreta i esquerra, fa un saltiró i se'n va a la falda de la dona. El nen morenet mou els braços, mira a sa mare, torna a mirar l'ocell amb la boca oberta.

L'ocell, de cop, obre les ales i fa una volada fins al cotxet de la nena dels rínxols. La menuda belluga els bracets i les cametes i arrenca a plorar tot fent xisclets. L'home del diari aixeca el cap. La noia dels cabells vermells s'aixeca de la cadira. Les velletes comencen a fer comentaris a crits. El senyor calb es passa la mà per la clepsa i arrufa el nas. La mare de la nena petitona aparta l'ocellot amb la mà. La bestiola puja volant fins al sostre i es llança en picat sobre les velletes, que encara xisclen més fort.

—Senyora, això no pot ser! —diu el senyor calb, amb molta energia, a la mestressa de l'ocell—. Tanqui ara mateix aquesta bèstia a la gàbia! On s'és vist?! Aquí no pot deixar volar aquest lloro!

—No és un lloro! És un guacamai i, a més, és inofensiu!

—Doncs faci el favor d'agafar el papagai aquest, ara mateix!

—Oh, és que és la seva hora de sortir a volar una mica!

—Se me'n fot, senyora! Si no ho fa vostè, l'arreplegaré jo!

—Ja me n'ocupo jo, del lloro! —diu el senyor del diari mentre engrapa l'ocell per una pota i, després, pel coll.

—Rrrrrt...! Crrrraccc... Looolaaa...! Bon dia... Lolaaa...! Rrrrtx...! —fa l'ocell, intentant clavar el bec a la mà de l'home i batent les ales a tota pastilla.

La nena petitona continua bramant. El nen morenet salta i pica de mans, amb grans alegrois. Una de les velletes es torna blanca com el paper, es du la mà al pit, tira el cap enrere i posa els ulls en blanc. L'home del diari subjecta bé l'ocell pel coll amb una mà i amb l'altra li agafa el cap i inicia un moviment de gir en el sentit de les agulles del rellotge. La mestressa del guacamai s'abraona contra l'home del diari i li venta cops al cap amb la bossa de mà, fent esgarips. Unes quantes plomes grogues i blaves cauen a terra.

—Looo...Crrrac! Looolaaa...! Ctxecaaacc...! Rrrt, rrrt...! —s'esclama l'ocell, intentant alliberar-se de la mà de ferro que el té agafat.

Finalment, la dona rescata el seu guacamai, el tanca ràpidament a la gàbia i el tapa amb el drap blanc, mentre fa esbufecs i la pitrera li puja i li baixa ostensiblement. Té la cara d'un vermell pujat i uns moviments sincopats a les mans. La senyora de la nena rinxolada acarona la petita amb suavitat i aconsegueix que vagi parant el plor. El senyor del diari s'asseu, acompanyat d'una mirada llarga i intensa de la dona de l'abric beix. L'home calb també s'asseu i plega els braços. Una de les velletes treu un ventall de la seva bossa i es venten totes dues per torns. El nen morenet té els ulls brillants, es queda ben a prop de la seva mare i diu:

—Que diver...! Oi, mama?

La porta del consultori s'obre, en surt una noia vestida amb bata blanca i diu:

—Senyora Dolors Camps? Passi, si us plau.

—Anem, “Florero”, que ja ens toca.

—Rrrrrt... rrrrrt... crrrcrrrc...

La càmera del CAP (Pilar Zabala)

Tres fileres de cadires buides. Arriba una parella jove i seu a primera fila. Un home amb un cotxet de criatura seu a la tercera fila. Una senyora gran seu al costat de la parella jove i amb el dit assenyala la porta de la metgessa. Ve un altre home i seu a la segona fila. Entra una dona. S'acosta al cotxet. Somriu. Diu unes paraules al que hi ha a dins. Una noia avança pel passadís fins a quedar dreta just al meu davant. Els joves de la primera fila parlen entre ells. L'home de la segona fila s'aixeca. Es treu l'abric i torna a seure. L'home del cotxet agafa el nadó que hi ha a dins i li dóna copets a l'esquena. La noia es posa la mà a la boca cada cop que el seu cos es sacseja. S'obre la porta del davant, apareix una dona amb bata blanca que parla fixant la vista en el paper que duu a la mà. La gent de la sala mira atentament la dona de la bata blanca. L'home de la segona fila s'aixeca, segueix a la dona de la bata blanca i tots dos desapareixen dins la consulta. El nadó arrenca a plorar. L'home li posa un objecte tou a la boca i el nadó deixa de plorar. La senyora de la tercera fila dóna conversa a l'home del nadó. Apareix una altra dona gran que s'acompanya d'un bastó i seu a la primera fila. La dona del bastó parla amb la parella jove. S'obre la porta del davant, surt un home i entra la parella jove. La porta es torna a tancar. Dues dones arriben i seuen al costat de la dona del bastó. Les tres dones parlen sense parar. Un xicot encorbatat es presenta davant de les tres dones demanant silenci. Les tres dones abaixen el to de veu. La noia que està dreta acosta sovint un mocador al seu nas. S'obre la porta, surt l'home amb el nadó i entra la noia del mocador al nas. La dona del bastó s'aixeca i es dirigeix al vàter. Arriba una senyora amb una nena de pocs anys i seu on era la dona del bastó. La nena no vol seure. La senyora fulleja una revista. La nena toqueteja la bossa que les dues dones han deixat a terra. La nena arreplega la bossa i l'arrossega per terra. Les senyores recuperen la bossa. La nena plora. La senyora de la revista parla amb la nena. La nena corre amunt i avall de la sala. La senyora de la revista segueix mirant la revista. La senyora del bastó torna del vàter i seu al costat dret de la senyora de la revista. La nena li agafa el bastó i no el vol deixar anar. La senyora de la revista s'ho mira amb un mig somriure. La senyora de la revista deixa la revista i treu un mòbil. Ara la nena vol el mòbil. La nena plora i colpeja a la senyora del mòbil. La senyora del mòbil vol fer seure la nena. La nena xiscla i s'escapoleix sota les cadires. La gent protesta parlant tots alhora. La senyora del mòbil crida la nena. S'obre la porta i surt la noia del mocador. La dona de la bata blanca exigeix silenci, ningú no l'escolta i se'n va passadís enllà. Torna el xicot encorbatat i mana la nena que surti de sota les cadires. La nena li fa una ganyota i no es mou. La dona gran amenaça la nena amb el bastó. La senyora del mòbil s'aixeca ràpidament i sacseja la dona gran. La resta de la gent escridassa la senyora del mòbil. Es munta un gran sidral. La nena agafa el mòbil i marxa corrents escales avall. L'home encorbatat fa fora tothom de la sala. Tres fileres de cadires buides.

La tardor (Carme Marquès)

La tardor ha arribat i ens ha dut dies freds i humits. L’ànim, es mostra tristoi i amb veu apocada percep la flaire a fulles seques caigudes dels arbres caducs.

Un nen juga amb una pilota de colors. Corrent amunt i avall del carrer. La xuta fins que la “penja” dins unes obres que allí s’hi fan. Un obrer, sentint els plors del nen, d’un salt baixa al clot recuperant-la. El nen li fa un somrís i marxa carrer avall xutant la pilota.

Cauen gruixudes gotes de pluja. La gent s’apressa pels carrers, amagant-se sota les voltes dels edificis. En un moment els carrers queden deserts, una llum difosa s’emmiralla al paviment reflectint els fanals encara apagats.

Un gat passa fent marrameus, de tant moll, sembla una bola d’estopa. Un gos l’empaita amb la cua entre cames.

Ja no plou. La gent comença a deambular. Una velleta camina lentament, va al CAP. Després de creuar una placeta, a la dreta, un cartell de grans lletres blaves l’indica. Una porta de vidre automàtica és l’accés. Els ascensors a l’esquerra, dos, a la dreta el taulell d’informació als usuaris. Tot és nou de trinca, encara fa olor de pintura.

La velleta es dirigeix al taulell, demana informació, la senyoreta després de fer una ullada al seu document li indica on ha de dirigir-se. Un noi jove s’apropa i molt gentilment s’ofereix a acompanyar-la fins el consultori de la metgessa. Un gran somrís il·lumina el rostre arrugat de la velleta. Sembla que ha rejovenit. Als seus ulls hi ha petites espurnes. Una nova vida brolla d’ells.

El dia s’acaba les ombres a poc a poc ho cobreixen tot. Els fanals encesos donen vida als carrers que de mica en mica queden solitaris de gent. També del tràfec de cotxes. Els que circulen van a la recerca d’un lloc per aparcar.