Desig d’aventura (Pilar Zabala)

1a part

La botiga de queviures que regenten els meus pares és molt coneguda aquí al barri de la Ribera i també en altres llocs de dins i de fora de Barcelona. Té una llarga tradició familiar que ha anat passant de pares a fills i la seva especialitat és la venda de gra, farines, espècies, alguns productes envasats i un bon llistat de fruites seques.

El meu nom és Josep, tinc vint anys i en aquest moment estic servint la llarga comanda d'un client d'aquells que en diem “de tota la vida”. Recordo que quan jo era petit i trastejava per la botiga, ell ja venia aquí i sempre m'empaitava somrient entre els sacs de gra mentre jo xisclava d'emoció quan m'atrapava.

M’agrada el tracte amb la gent. Sóc de tarannà extravertit però discret alhora i, sense proposar-m'ho, conec les alegries i els patiments de molta de la gent que passa per aquí, la mateixa que em porta notícies sobre els nous esdeveniments del barri i també les últimes propostes veïnals per intentar de millorar-lo.

Dit així tothom pensarà que em sento satisfet amb la meva feina dins un negoci que, tot i la crisi que a tots ens colpeja, té grans perspectives de futur. Sé que hauria d'estar content per tot el que això representa de tranquil·litat, però la veritat és que sento la necessitat de respirar aires nous, conèixer altres ciutats, altres llocs i altra gent diferent i, a mesura que passen els dies, no puc evitar sentir la pesantor d'una angoixa que cada cop em tenalla més.

És per això que, a la fi, he decidit deixar-ho tot, pares, amics, feina, barri i la meva ciutat a canvi de conèixer la gran aventura de viure com un rodamón sense fortuna.

2a part

He viatjat per mig món i ho he fet de distintes maneres: en bicicleta, en autoestop, enfilant-me a centenars de trens, i he travessat a peu llargs camins i carreteres. He caminat pels carrers de grans ciutats magnífiques i també per petits pobles captivadors i en tots ells he conegut gent extraordinària. Són moltes les nits que he dormit damunt la temperada sorra de platges extraordinàries i sota un meravellós cel ple d'estrelles. També he dormit en albergs, parcs, boscos, refugis, inclús sota els porxos de fusta de residències de cap de setmana i només quan ha fet molt de fred he decidit recórrer a alguna senzilla pensió.

Principalment sobrevisc amb la venda de les caricatures i dibuixos que amb prou encert faig als turistes i a altra gent que m'ho demana. També venc collarets i polseres fets amb pedretes de colors i petxines, i mentre espero que s'acostin els compradors passo l'estona transformant en cendrers petites llaunes de suc de fruita.

He mantingut llargues i serenes converses amb persones de diferents races i creences i aquest fet m'ha servit per arribar a conclusions molt enriquidores. Ha estat en aquest temps d'aventura i companyonia quan he fet amics que no oblidaré, bona gent que, igual que jo, busquen conèixer altres paisatges i també altres idees i pensaments abans de prendre la decisió de buscar feina o de tornar a reprendre seriosament la que van deixar.

3a part

Tres han estat els anys que he dedicat a recórrer altres llocs del món i en aquest moment vaig de tornada cap a Barcelona, la meva ciutat. Dins la motxilla del meu cor porto un tresor pletòric de sentiments: satisfacció per la confiança retrobada, esperança per tot el que m'espera, alegria per poder tornar a abraçar els meus pares, goig per ser de nou al meu barri de la Ribera i veure els vells amics...

Estic segur que una certa melancolia persistirà al llarg dels meus dies per allò que he conegut i he deixat enrere, però tot i així dono gràcies per tot el que he viscut, perquè ara em sento més fort i segur per afrontar les decisions que em calguin.

Ara és temps de mirar endavant i prendre amb responsabilitat la meva feina a la botiga. Després vindrà el moment de trobar la persona que accepti compartir amb mi la seva vida. A ella dedicaré la meva atenció i estimació i junts formarem una família.

Està molt clar que després de tant de temps de rodar pel món havia de tornar al Born.

Roda el món i torna al Born (Montserrat Fortuny)

Foto: Montserrat Fortuny

Primer de tot he de confessar que aquest escrit és la continuació del meu anterior “Carnaval al Nil”.

A partir d'aquella nit de disfresses, el nostre guia, el Saïd, va ser molt més atent amb mi. En acomiadar-nos, em va demanar que li enviés algunes fotos de les disfresses, quan arribés a casa. Així ho vaig fer, al cap de quinze dies, quan ja havia reposat dels fatics del viatge, i no vaig trigar gens a tenir la resposta, cosa que vaig agrair molt.

Va seguir escrivint-me, i tant va insistir, que l'any següent li vaig fer cas i vaig anar, amb la mateixa companyia turística, a Turqui, un altre país àrab que també em feia il·lusió de visitar. Van acompanyar-me les mateixes amigues i la cosina, és clar.

Va ser una visita també preciosa. El Bòsfor, Istanbul, les mesquites de Santa Sofia, la de Solimà, la Blava... Les Xemeneies de les Fades, Pamukkale, amb aquelles piscines naturals d'aigua calenta, Heliòpolis, Ankara...

I el SaÏd... Se'm va declarar. No podia viure sense mi. Si no el corresponia, faria un disbarat. Havia aconseguit aquella destinació només per poder ser quinze dies amb mi. I era tant insinuant, tan gentil, tan guapo, tan exquisit, que vaig caure als seus braços i l'excursió es va convertir en una experiència mai no sentida, malgrat la presència de les meves amigues.

En acabar-se, vaig tornar a casa. Van continuar les cartes i les telefonades. Va arribar la primavera següent i ja em teniu preparant la visita a Síria. També havia aconseguit aquella feina per poder estar-se amb mi.

Vaig anar-hi amb il·lusió per veure'l i també pel país, perquè havent llegit “Les mil i una nits”, el meu somni, des de sempre, havia estat conèixer Damasc, ciutat protagonista de més d'una “nit”.

Va ser una visita també preciosa. I aquella vegada vaig anar-hi sense acompanyants. Quan penso en aquella ciutat tan neta, amb tantes mesquites valuoses, en les ruïnes de Palmira, un oasi al mig del desert, la ciutat rosada dels nabateus i tantes i tantes meravelles. I ara, amb aquesta guerra terrible, amb el bombardeig continu, tot destruït, tants morts i ferits, amb tantes persones sense llar, sense aliments!

Però tornem a la narració. Em va dir el Saïd que quinze dies cada any de compartir amb mi unes poques hores precioses i després, tantes i tantes sense mi, que no podia resistir-ho i ja em teniu a mi, quedant-me a viure amb ell en aquella ciutat de somni, però tant esquerpa per a mi.

Després vàrem passar uns quants dies a Jordània, a Amman. Vaig tornar a veure “El Tresor”, a Petra, aquella paret tan plena de columnes, l'entrada d'un temple semblant als egipcis i que encara no s'ha descobert què hi ha al seu interior. S'hi va i se'n torna en un sol dia, dalt de cavall. Jo ja hi havia estat, en una primera visita, tornant d'Israel, abans d'haver anat a Egipte, i la segona vegada encara em va semblar més bonic, més poètic.

L'any següent, per les seves vacances, aquesta vegada sense fer de guia, vàrem anar a Rússia. Havíem embarcat a Moscou i vàrem anar per tot el Volga, fins a Sant Petersburg, en un còmode creuer, desembarcant a cada poble o poblet que trobàvem. Va ser un viatge meravellós, encara que el Saïd em va mostrar una altra cara que no li coneixia: va agafar gelosia del noi del grupet de tres músics, un bon baríton, perquè quan cantava em mirava només a mi... Però la cosa no va arribar a més i ens vàrem acomiadar dels músics afablement.

I no vull entrar en més detalls, perquè aquesta narració semblaria una propaganda turística. Jo ja havia anat dues vegades a París, una a la Gran Bretanya i a Escòcia, una vegada a Portugal, a Itàlia potser vuit vegades, comptant Roma i Venècia. Infinites vegades a Catalunya Nord i, no cal dir, a ciutats i pobles catalans i a quasi totes les capitals de província espanyoles i també algunes vegades a Andorra. I, que no me n'oblidi: Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i també l'Alguer... Quines preciositats!

I encara em va tocar anar a Hongria i a la República Txeca i potser sóc de les poques persones que confesso que em va agradar més Budapest que no pas Praga, que la vaig trobar molt folklòrica. També vàrem anar a Viena, en una setmana de pluja diària, i potser per això, no la vaig trobar tan magnífica com la majoria de persones la troba... Els palaus molt copiats dels francesos...

I perquè quedaven per visitar països àrabs, encara vàrem anar al Marroc, vam passejar per les seves millors ciutats, com Casablanca, Essaouira, Fes, Marràqueix, Meknès, Rabat, Agadir, Tànger...

Al final vàrem fer un creuer pel Mediterrani. Començava a Barcelona, però nosaltres vàrem embarcar a Marsella. Passàrem per Niça, per Roma (vam desembarcar a Òstia), per Nàpols, les ruïnes de Pompeia, per Malta i per Tunísia, de la qual, en un sol dia, només vàrem tenir temps de veure les columnes que queden de Cartago.

El cas és que el Saïd notava en mi una tristesa profunda quan no viatjàvem, quan m'havia d'estar moltes hores sola a casa, quan no sortia més que per comprar menges, i patia per mi. I va tenir una idea, d'aquelles que només poden sortir d'un cor enamorat: va trobar, a base de cartes i telefonades, una feina de guia... a Barcelona! De manera que vàrem anar al meu pis del barri de Gràcia, que ell no coneixia, a viure-hi durant l'hivern i al de Sant Feliu de Guíxols, a l'estiu, tan a prop del mar! I ell feia de guia de parla àrab, al Parc Güell i a la Sagrada Família i a la Pedrera.

I jo, contenta i agraïda, per haver TORNAT AL BORN DESPRÉS DE RODAR EL MÓN!

Del Born al món per un forat (Antònia García)

Va néixer al carrer Cap del Món, molt a prop de Santa Maria del Mar. Jugava amb els altres vailets del barri davant de l'església, al carrer de les Caputxes, a la plaça de les Olles... Quan algú li preguntava on vivia, ell deia:

—Al Cap del Món!

I no entenia perquè reien. Fins que va ser una mica més gran. Aleshores va anar a l'escola de la senyora Pepita, al carrer de l'Argenteria, i va començar a aprendre de lletra.

De vegades anava amb la mare al passeig del Born. Quin tràfec, estibes de xíndries i melons a terra, caixes de patates, de verdures, forcs d'alls, gàbies de gallines i pollets, les venedores assegudes en cadires baixes, crits, converses... El moviment continu de carretons carregats de caixes de fusta fins que ja no n'hi podien amuntegar més, empesos per homes que duien faixes, gorres amb visera, puntes de cigarrets als llavis. I les llambordes, fosques, lluents...

Després va anar a viure al barri de Sant Antoni. I de tant en tant, anava amb els pares a Gelida, a visitar els avis. Des de l'estació del tren pujaven amb el funicular fins al poble. Tot un esdeveniment! I també anava alguna vegada a Premià, a veure uns parents del pare.

Va ser un cosí, que era més gran que ell, qui un dia li va dir:

—Tu... Tu no has vist el món per un forat! Jo sí! Jo he vist París! I Londres! I Roma!

—I un be negre! —li va respondre, incrèdul.

—Et dic que sí! Si veniu per la Festa Major, t'ho demostraré!

I així va ser. Un dels dies de la festa, va anar amb el seu cosí a la plaça de l'església. Allí hi havia parades de xurros, cavallets, barquetes per gronxar-se... i un estrany artefacte, una caixa damunt de quatre peus. La caixa tenia un forat en un costat i a sobre del forat, en lletres pintades a la fusta, posava “Caixa òptica”. Un home s'encarregava de cobrar unes monedes per deixar mirar pel forat. Si alguna criatura no hi arribava, li posava un escambell. A ell també li va caldre. Ple de curiositat, va acostar la cara al forat i... Quina meravella! Va veure unes imatges en tres dimensions, que semblava com si ell hi estigués a dins! Eren llocs desconeguts, paisatges, edificis, carrers i places de ciutats importants, el nom de les quals estava apuntat a la part de baix de cada imatge: “Lisboa”, “Viena” “Plaça de Sant Pere - Roma”, “Vistes dels Alps”, i fins i tot “El Born - Barcelona”...

—No m'ho hauria imaginat mai, una cosa així! —va confessar, agraït, al seu cosí.

—Ho veus, com no t'enganyava? I és que jo tinc molta experiència! Jo he corregut la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra!

Els camins de la vida el van dur per molts llocs, però reals, físicament. No tan sols en imatge, com aquelles vistes òptiques que tant l'havien impressionat de petit. Però un cop va deixar la feina de viatjant per raons d'edat, va pensar que ja n'hi havia prou d'anar sempre amunt i avall. Va tornar a Barcelona i va llogar un pis acabat de restaurar, amb totes les comoditats de l'època, a la cantonada del carrer del Rec amb el passeig del Born. I ja no va fer més viatges sinó que va gaudir tranquil·lament de passejades plàcides pels barris de la ciutat i, sobretot, pel barri de la seva infantesa.

Tornar o no tornar (Carme Marquès)

Aquella habitació era un caos. Diferents peces de roba escampades arreu ocupaven l’espai. Dues bosses obertes, encara buides, sabates, necessers ja plens: sabó d’afaitar, gel, maquinetes, tot un paquet, mocadors d’un sol ús, repel·lent contra els mosquits, protector solar...

La mare, veient l’enrenou, pensa i no diu: “Aquest noi no sap com organitzar la roba dins les maletes” i sense dir paraula li deixa un munt de roba que necessitaria pel viatge. El noi havia obtingut una beca d’estudis al Brasil per continuar el seu treball de Botànica.

No s’ho podia creure, feina una setmana des que havia arribat a Manaus, al cor de la selva brasilera. Les coses l’hi anaven força bé. El lloc tal com s’ho havia imaginat. Tot molt rudimentari: la cabana feta de branques vegetals, parets i sostre, la porta, una senzilla cortina.

Els primers dies no va parar de ploure, quasi tota la roba estava xopa o humida. Ja no sabia què posar-se. La mare li ho havia dit: “Vigila que la teva roba sempre estigui ordenada i a cobert, no sigui que plogui i se’t mulli tota”. Després va sortir el sol i tot es va eixugar, però feia olor a ranci. També els mosquits rabiüts picaven més que mai. El repel·lent s’acabava i en lloc trobaria recanvi. No tindria més remei que untar-se el cos amb fang, cosa que li produïa nàusees. La mama li havia dit que allò no feia per a ell, que era un “tiquis-miquis” i que aviat se’n cansaria.

En un moment de feblesa, pensà deixar-ho tot. La vida allà era duríssima, i ell un adolescent mal acostumat. Però una nit mentre dormia li va semblar oir una veu que venia del fons de la cabana i que l’esperonava, a que no cedís, que el seu destí era la investigació, i allò era el seu futur.

A més, li agradaria oir la veu de la mare dient: “Roda el món i torna al Born”, eh, eh, eh?

Partir (Anna Collado)

ID 60289996 © Route55 | Dreamstime.com

Caminar sense mirar enrere, això és el que em toca fer. Fugir d’aquesta terra que ja m’és estranya, que ja no conec. Lluites entre germans i governants corruptes l’han destruït i l’han convertit en un indret erm i inhabitable del que ja no em sento part. Han mort els pares i també tres dels meus germans, la resta ja fa mesos que van fugir. La meva vida corre perill si em quedo aquí. Per això marxo, i ho faig sense mirar enrere. Emprenc el camí cap al país veí per on travessaré les altes muntanyes a l’altre costat de les quals hi ha un futur millor. Un futur net d’odi, de venjances i de la pobresa a la que m’empeny la meva terra. Aquí mai no hi tornaré. Ho tinc clar. Ja no em lliga res aquí i ben lluny forjaré un altre futur més digne i, sobretot, més lliure.

Els primers mesos van ser difícils aquí, però haig d’admetre que he tingut sort a la vida. Vaig ser dels primers d’arribar a aquest país d’acollida ara desbordat de demandants d’asil. Ésser dels primers em va permetre iniciar una nova vida. Primer va venir la feina, el sostre propi, la dona, el meu estel que em recorda cada matí qui sóc. Ella va passar pel mateix que jo abans d’arribar aquí. Junts hem creat una llar i els nostres fills han crescut lliures i feliços, ben diferent de com vam haver de fer-ho nosaltres. Estem contents, però ens enyorem sovint de la nostra terra i no podem evitar pensar: Per què?

El món se’ns fa petit, des que els nens van néixer hem viscut a tres països diferents. Potser perquè no ens sentim d’enlloc no ens fa por trasplantar les nostres arrels a noves terres. La meva dona i jo no posem traves als canvis. Penso sovint en els qui van marxar del meu país com nosaltres i no van tenir la nostra sort. Ells mai no han sortit del pou i serà difícil que algun dia ho facin: el pou sol fer-se més fondo com més temps hi passes. Els meus fills em pregunten sovint d’on són, i jo els dic d’on són, però el desconeixement els fa mirar-me amb cara estranya. Sento com si els estigués mentint i em sento culpable, em poso trist.

Vaig jurar que mai no tornaria al meu país, però a mesura que em faig vell, a mesura que els meus fills es fan grans, sento la necessitat de tornar-hi. Afortunadament, les coses han canviat molt allà i em sento amb deute amb la meva terra. Per què no aprofitar tota l’experiència que he adquirit al llarg dels anys per construir el futur dels meus fills allà on ells pertanyen?

Avui li ho he dit a la meva dona, i m’ha respost amb un somriure i llàgrimes als ulls. Ens hem fet un petó. No ha calgut res més.