Alteració volàtil (Antònia García)

ID 23935437 © Onizuka | Dreamstime.com

El sol va pujant a poc a poc. Hi ha gent que entra al mercat. Davant per davant, hi ha l'edifici nou del CAP. Hi entren unes quantes persones. Algunes agafen el número d'espera i es posen a la cua, davant del taulell. Dues dones assegudes les atenen. Tres d'aquelles persones, amb els papers a les mans, van cap als ascensors, hi entren i premen el botó que convé a cada una. En arribar al segon pis, en surt una dona amb una gàbia d'ocells, força grossa, a la mà. La gàbia està tapada amb un drap blanc. La dona mira el paper que té a l'altra mà, va cap a les portes i mira els noms que estan impresos en uns rètols blancs. Arriba a la tercera porta. Es posa el paper a la butxaca i se'n va a seure a les cadires de plàstic, de color blanc, on ja hi ha altres persones. Deixa la gàbia al seu costat, es descorda l'abric de color beix, es treu la bufanda, se la posa a la falda i comença a observar els seus companys que seuen al mateix compartiment. Es mira un nen morenet que seu al costat d'una noia jove. Li somriu. El nen s'amaga una mica darrere la noia jove però després treu el cap i mira la dona i la gàbia. Dues cadires més enllà hi ha un home que llegeix un diari. A les altres cadires hi seuen unes velletes, una noia amb els cabells de color vermell, un senyor calb i una senyora que té al davant un cotxet amb una nena petitona de cabells rinxolats.

El sol ja està més alt, ja entra per les finestres. La dona es mira el rellotge de polsera. De la gàbia comencen a sortir uns sorollets:

—Rrrrrt..., rrrrt... crrrc..., Flp, flp...

El nen morenet estira el coll i guaita la gàbia. La dona de l'abric beix allarga la mà i la destapa. El nen es posa dret i s'acosta a la dona. Mira l'ocell que hi ha a la gàbia i obre uns ulls com unes taronges. L'estadà de la gàbia és un ocell de prop de dos pams, que té les ales de color blau i la panxa de color groc. Té uns ullets molt rodons, les galtes blanques amb ratlletes negres i un bec gairebé negre, molt corbat cap avall, com una ungla.

—Hola, “Florero”, —li diu la dona—. Ja t'has despertat?

—Rrrr... Bon dia... crrr...

L'ocell inclina el cap per mirar la seva mestressa, estira una ala obrint una mica les plomes i estira també una pota, per sota de l'ala. Després fa un batement d'ales i torna a la posició inicial.

—Rrrrt... Bon dia..., bon dia, Lola! Looola! Crrc, ctxecac...!

—La dona obre la porteta de la gàbia i diu a l'ocell:

—Au, “Florero”, ja pots sortir una mica. “Florero”! Au, surt!

L'ocell treu el cap a fora de la gàbia, inspecciona a dreta i esquerra, fa un saltiró i se'n va a la falda de la dona. El nen morenet mou els braços, mira a sa mare, torna a mirar l'ocell amb la boca oberta.

L'ocell, de cop, obre les ales i fa una volada fins al cotxet de la nena dels rínxols. La menuda belluga els bracets i les cametes i arrenca a plorar tot fent xisclets. L'home del diari aixeca el cap. La noia dels cabells vermells s'aixeca de la cadira. Les velletes comencen a fer comentaris a crits. El senyor calb es passa la mà per la clepsa i arrufa el nas. La mare de la nena petitona aparta l'ocellot amb la mà. La bestiola puja volant fins al sostre i es llança en picat sobre les velletes, que encara xisclen més fort.

—Senyora, això no pot ser! —diu el senyor calb, amb molta energia, a la mestressa de l'ocell—. Tanqui ara mateix aquesta bèstia a la gàbia! On s'és vist?! Aquí no pot deixar volar aquest lloro!

—No és un lloro! És un guacamai i, a més, és inofensiu!

—Doncs faci el favor d'agafar el papagai aquest, ara mateix!

—Oh, és que és la seva hora de sortir a volar una mica!

—Se me'n fot, senyora! Si no ho fa vostè, l'arreplegaré jo!

—Ja me n'ocupo jo, del lloro! —diu el senyor del diari mentre engrapa l'ocell per una pota i, després, pel coll.

—Rrrrrt...! Crrrraccc... Looolaaa...! Bon dia... Lolaaa...! Rrrrtx...! —fa l'ocell, intentant clavar el bec a la mà de l'home i batent les ales a tota pastilla.

La nena petitona continua bramant. El nen morenet salta i pica de mans, amb grans alegrois. Una de les velletes es torna blanca com el paper, es du la mà al pit, tira el cap enrere i posa els ulls en blanc. L'home del diari subjecta bé l'ocell pel coll amb una mà i amb l'altra li agafa el cap i inicia un moviment de gir en el sentit de les agulles del rellotge. La mestressa del guacamai s'abraona contra l'home del diari i li venta cops al cap amb la bossa de mà, fent esgarips. Unes quantes plomes grogues i blaves cauen a terra.

—Looo...Crrrac! Looolaaa...! Ctxecaaacc...! Rrrt, rrrt...! —s'esclama l'ocell, intentant alliberar-se de la mà de ferro que el té agafat.

Finalment, la dona rescata el seu guacamai, el tanca ràpidament a la gàbia i el tapa amb el drap blanc, mentre fa esbufecs i la pitrera li puja i li baixa ostensiblement. Té la cara d'un vermell pujat i uns moviments sincopats a les mans. La senyora de la nena rinxolada acarona la petita amb suavitat i aconsegueix que vagi parant el plor. El senyor del diari s'asseu, acompanyat d'una mirada llarga i intensa de la dona de l'abric beix. L'home calb també s'asseu i plega els braços. Una de les velletes treu un ventall de la seva bossa i es venten totes dues per torns. El nen morenet té els ulls brillants, es queda ben a prop de la seva mare i diu:

—Que diver...! Oi, mama?

La porta del consultori s'obre, en surt una noia vestida amb bata blanca i diu:

—Senyora Dolors Camps? Passi, si us plau.

—Anem, “Florero”, que ja ens toca.

—Rrrrrt... rrrrrt... crrrcrrrc...