I també, una altra vegada, a l'Egipte, dalt d'un vaixell,
al Nil... L'any 1993... Que jove que era, encara!
Anava amb una cosina meva, la Montse Fortuny, i tres
amigues: la Ramona Solans, la Isabel Masip i la Montserrat Serra. El creuer es
deia Ramadés i era el mes de març.
La cosina no es va voler disfressar, deia que feia poc que
era viuda i... no estava bé, encara que es va fer un tip de ballar. Però totes
les altres sí que ens vàrem disfressar.
M'havia comprat una túnica negra, de mànega curta i ampla.
La faldilla recta, fins als peus. Tot el davant, des del pit fins als genolls,
adornat de dibuixos de lluentons de tots colors. També havia adquirit una mena
de ret per als cabells, negra però molt transparent, amb tot de monedetes
brillants al front, i unes arracades d'argent, molt llargues, que feien molt de
goig, que ja portava de casa, amb un collaret i una polsera que feien joc, amb
unes pedres verdes, imitant les maragdes.
Em vaig pintar els ulls, amb un llapis negre, amb un traç
tot al voltant i allargat cap els polsos, imitant els ulls de Nefertiti o de
Cleòpatra (que la va copiar, al seu torn) i em vaig agradar en veure'm al
mirall.
La Ramona portava una túnica blanca. La Isabel, una de
color lila, també amb molts lluentons totes dues, i la Serra, una de negra com
la meva, però, com que era força obesa, no l'afavoria tant com a mi la meva,
amb els meus cinquanta quilos i la meva cintura de seixanta-tres centímetres de
contorn.
També els vaig pintar els ulls a totes tres, de la mateixa
manera que els meus. Només fèiem que riure...!
Era de nit. La lluna es reflectia sobre l'aigua del Nil,
com si fos d'argent. El silenci era total i permetia sentir el xup-xup de
l'aigua, en ser colpejada suaument pel tallamar de la proa del vaixell.
Vàrem entrar al menjador per a sopar. A la taula érem
vuit: nosaltres cinc, un matrimoni de Saragossa, que no es va disfressar, i el
nostre guia egipci, l'amable Saîd. Les altres taules també eren plenes de
turistes de tot arreu, quasi tots disfressats. La música, suau.
Bon sopar. Tothom va elogiar les nostres disfresses i
l'home aragonès va dir que jo m'assemblava a la Mònica Randall, una artista de
cinema, d'aquella època, molt bonica, per cert.
Després de sopar va començar el ball de màscares. La que
va ballar més va ser la meva cosina, com ja he dit abans. Jo estava per fer
fotos més que res, i m'ho vaig passar molt bé.
I vàrem anar a dormir molt contentes, esperant l'endemà
per visitar més temples, més piràmides, més jardins, més palmeres, més estàtues
de déus i... un cop a casa, delitar-nos, sobretot jo, amb les precioses fotos
obtingudes en aquell país meravellós. En vaig omplir tres àlbums.
L'any següent, per Carnestoltes, érem a Sant Feliu, com ja
us he dit. Les mateixes cinc, acompanyades de dos amics, el Quimet amb la seva
parella, el Pere, que tenien un pis, uns baixos molt ben arranjats, al carrer
d'Àngel Guimerà, a l'altre costat de la ciutat.
Jo em vaig posar la mateixa túnica, però amb un jersei a
sota, perquè feia molt de fred i la roba ja no resultava tan bonica, amb els
braços i l'escot tapats. I, per anar pel carrer, amb l'abric al damunt i
sabates tapades!
I per acabar la jornada, al restaurant dels meus altres
amics, Ca l'Isern, davant per davant de casa, al carrer dels Especiers, tocant
al mar, a prendre una sopa ben calenta, perquè ja no podíem més de fred.
D'aquesta vegada, no en conservo fotos, cosa ben estranya
en mi, perquè les carrosses i les disfresses que les muntaven eren molt
boniques i originals. Potser es va gelar de tant de fred, la càmera...!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada