dilluns, 8 de febrer de 2016

Carnaval al Nil (Montserrat Fortuny)

No he gaudit mai d'un Carnestoltes a casa meva. Una vegada, a Sant Feliu de Guíxols, sí... Amb un fred que feia, que no es podia aguantar. Jo anava amb una túnica egípcia i molt ben maquillada, però quin fred! Tampoc no he estat al carnaval de Venècia, encara que he estat set vegades en aquesta meravellosa ciutat, però sempre a l'estiu o a la tardor. Ni menys al de Rio de Janeiro... No he travessat mai l'Oceà Atlàntic.
I també, una altra vegada, a l'Egipte, dalt d'un vaixell, al Nil... L'any 1993... Que jove que era, encara!
Anava amb una cosina meva, la Montse Fortuny, i tres amigues: la Ramona Solans, la Isabel Masip i la Montserrat Serra. El creuer es deia Ramadés i era el mes de març.
La cosina no es va voler disfressar, deia que feia poc que era viuda i... no estava bé, encara que es va fer un tip de ballar. Però totes les altres sí que ens vàrem disfressar.
M'havia comprat una túnica negra, de mànega curta i ampla. La faldilla recta, fins als peus. Tot el davant, des del pit fins als genolls, adornat de dibuixos de lluentons de tots colors. També havia adquirit una mena de ret per als cabells, negra però molt transparent, amb tot de monedetes brillants al front, i unes arracades d'argent, molt llargues, que feien molt de goig, que ja portava de casa, amb un collaret i una polsera que feien joc, amb unes pedres verdes, imitant les maragdes.
Em vaig pintar els ulls, amb un llapis negre, amb un traç tot al voltant i allargat cap els polsos, imitant els ulls de Nefertiti o de Cleòpatra (que la va copiar, al seu torn) i em vaig agradar en veure'm al mirall.
La Ramona portava una túnica blanca. La Isabel, una de color lila, també amb molts lluentons totes dues, i la Serra, una de negra com la meva, però, com que era força obesa, no l'afavoria tant com a mi la meva, amb els meus cinquanta quilos i la meva cintura de seixanta-tres centímetres de contorn.
També els vaig pintar els ulls a totes tres, de la mateixa manera que els meus. Només fèiem que riure...!
Era de nit. La lluna es reflectia sobre l'aigua del Nil, com si fos d'argent. El silenci era total i permetia sentir el xup-xup de l'aigua, en ser colpejada suaument pel tallamar de la proa del vaixell.
Vàrem entrar al menjador per a sopar. A la taula érem vuit: nosaltres cinc, un matrimoni de Saragossa, que no es va disfressar, i el nostre guia egipci, l'amable Saîd. Les altres taules també eren plenes de turistes de tot arreu, quasi tots disfressats. La música, suau.
Bon sopar. Tothom va elogiar les nostres disfresses i l'home aragonès va dir que jo m'assemblava a la Mònica Randall, una artista de cinema, d'aquella època, molt bonica, per cert.
Després de sopar va començar el ball de màscares. La que va ballar més va ser la meva cosina, com ja he dit abans. Jo estava per fer fotos més que res, i m'ho vaig passar molt bé.
I vàrem anar a dormir molt contentes, esperant l'endemà per visitar més temples, més piràmides, més jardins, més palmeres, més estàtues de déus i... un cop a casa, delitar-nos, sobretot jo, amb les precioses fotos obtingudes en aquell país meravellós. En vaig omplir tres àlbums.
L'any següent, per Carnestoltes, érem a Sant Feliu, com ja us he dit. Les mateixes cinc, acompanyades de dos amics, el Quimet amb la seva parella, el Pere, que tenien un pis, uns baixos molt ben arranjats, al carrer d'Àngel Guimerà, a l'altre costat de la ciutat.
Jo em vaig posar la mateixa túnica, però amb un jersei a sota, perquè feia molt de fred i la roba ja no resultava tan bonica, amb els braços i l'escot tapats. I, per anar pel carrer, amb l'abric al damunt i sabates tapades!
I per acabar la jornada, al restaurant dels meus altres amics, Ca l'Isern, davant per davant de casa, al carrer dels Especiers, tocant al mar, a prendre una sopa ben calenta, perquè ja no podíem més de fred.
D'aquesta vegada, no en conservo fotos, cosa ben estranya en mi, perquè les carrosses i les disfresses que les muntaven eren molt boniques i originals. Potser es va gelar de tant de fred, la càmera...!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada