 |
Caminar sense mirar enrere, això
és el que em toca fer. Fugir d’aquesta terra que ja m’és estranya, que ja no
conec. Lluites entre germans i governants corruptes l’han destruït i l’han
convertit en un indret erm i inhabitable del que ja no em sento part. Han mort
els pares i també tres dels meus germans, la resta ja fa mesos que van fugir.
La meva vida corre perill si em quedo aquí. Per això marxo, i ho faig sense
mirar enrere. Emprenc el camí cap al país veí per on travessaré les altes
muntanyes a l’altre costat de les quals hi ha un futur millor. Un futur net
d’odi, de venjances i de la pobresa a la que m’empeny la meva terra. Aquí mai
no hi tornaré. Ho tinc clar. Ja no em lliga res aquí i ben lluny forjaré un
altre futur més digne i, sobretot, més lliure.
Els primers
mesos van ser difícils aquí, però haig d’admetre que he tingut sort a la vida.
Vaig ser dels primers d’arribar a aquest país d’acollida ara desbordat de
demandants d’asil. Ésser dels primers em va permetre iniciar una nova vida.
Primer va venir la feina, el sostre propi, la dona, el meu estel que em recorda
cada matí qui sóc. Ella va passar pel mateix que jo abans d’arribar aquí. Junts
hem creat una llar i els nostres fills han crescut lliures i feliços, ben
diferent de com vam haver de fer-ho nosaltres. Estem contents, però ens enyorem
sovint de la nostra terra i no podem evitar pensar: Per què?
El món se’ns
fa petit, des que els nens van néixer hem viscut a tres països diferents.
Potser perquè no ens sentim d’enlloc no ens fa por trasplantar les nostres
arrels a noves terres. La meva dona i jo no posem traves als canvis. Penso
sovint en els qui van marxar del meu país com nosaltres i no van tenir la nostra
sort. Ells mai no han sortit del pou i serà difícil que algun dia ho facin: el
pou sol fer-se més fondo com més temps hi passes. Els meus fills em pregunten
sovint d’on són, i jo els dic d’on són, però el desconeixement els fa mirar-me
amb cara estranya. Sento com si els estigués mentint i em sento culpable, em
poso trist.
Vaig jurar que
mai no tornaria al meu país, però a mesura que em faig vell, a mesura que els meus
fills es fan grans, sento la necessitat de tornar-hi. Afortunadament, les coses
han canviat molt allà i em sento amb deute amb la meva terra. Per què no
aprofitar tota l’experiència que he adquirit al llarg dels anys per construir
el futur dels meus fills allà on ells pertanyen?
Avui li ho he dit
a la meva dona, i m’ha respost amb un somriure i llàgrimes als ulls. Ens hem
fet un petó. No ha calgut res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada