 |
Davant la consulta número 19 del
CAP no hi ha cap cadira buida. Totes estan ocupades per persones que resten més
o menys immòbils i que s’activen cada cop que s’obre la porta de la consulta.
Quan això passa, miren fixament la porta i aixequen imperceptiblement les
orelles en aquella direcció. També hi ha algunes persones dempeus que, de forma
més o menys endreçada, prenen lloc a les cadires que, amb compta-gotes van
quedant buides. Algunes persones parlen fluixet entre elles. D’altres, no
parlen amb ningú. Algunes d’aquestes, llegeixen un llibre o una revista;
algunes no fan res; la majoria miren el mòbil.
Cada cop que
s’obre la porta en surt una persona i, una de cada tres vegades, la metgessa
treu el cap amb una llista a la mà:
—Senyora
Dolors Avellán Sánchez?
—Sí —diu una
senyora mentre fa el gest d’aixecar-se de la cadira.
—Pot passar
—diu la doctora fent un senyal amb el dit en direcció a l’interior de la
consulta.
—Senyora
Concepción Blanco Monroi? —continua la metgessa.
—Sí —fa una
altra senyora aixecant el dit.
—Passi a
continuació —diu la doctora fent el mateix senyal amb el dit. I continua:— Senyor
Melcior Gaspar Baltasar?
—Sí —diu un
senyor amb barba blanca aixecant el dit mentre més de la meitat de les persones
es tapen la boca i emeten riures apagats.
La metgessa
torna a entrar a la consulta i tothom continua amb les seves coses: els qui
llegien, continuen llegint; els qui miraven el mòbil, tornen a concentrar-se en
la pantalla; els qui parlaven, reprenen les converses. Però una parella de
mitjana edat emet riures ja no tant apagats mentre miren de reüll el senyor Melcior
Gaspar Baltasar.
L’home, aixeca
els ulls al sostre i respira fons, però les rialles no s’aturen, ans al
contrari, es fan més intenses. De sobte, es posa vermell i s’aixeca de la
cadira mirant la parella que riu i crida:
—Què divertit,
oi? M’alegro que s’ho passin bé gràcies a mi!
L’home, es
posa a caminar de pressa i en pocs segons desapareix passadís enllà, deixant a
mitja sala amb la boca oberta i a la parella que reia amb el somriure congelat.
—Quina
vergonya, pobre home, com pot haver gent tant mal educada? —diu una senyora
gran.
—Per què no
m’ho diu a la cara, vella estúpida! —deixa anar l’home que reia.
—I per què no
m’ho dius a mi, desgraciat! —diu un home corpulent aixecant-se de la cadira i
encarant-se a l’home que reia.
Aquest, es
posa també dempeus i empenta l’home corpulent, que torna l’empenta amb tanta
força que fa caure de cul l’home que reia. La dona que també reia, s’aixeca
corrent i crida a l’home corpulent:
—Però què fa,
animal! —crida, mentre deixa anar coces als turmells de l’home corpulent.
En pocs
segons, s’organitza una batalla campal en què pràcticament tothom hi està
involucrat. La porta del consultori s’obre de sobte i la metgessa es posa les
mans al cap cridant:
—Però què fan?
Que no veuen el rètol que demana silenci? Que passi el següent, si us plau! I
una mica d’ordre, volen fer el favor!
La senyora
Dolors Avellán Sánchez aprofita el moment de calma produït pel crit de la doctora
i surt de la consulta amb pas accelerat passadís enllà. Alhora, la senyora
Concepción Blanco Monroi passa ranquejant a la consulta. Porta els cabells
despentinats i el jersei li penja més d’un costat que de l’altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada