dilluns, 1 de febrer de 2016

Em diuen Melcior (Anna Collado)

ID 51212991 © Jose Manuel Gelpi Diaz | Dreamstime.com
Davant la consulta número 19 del CAP no hi ha cap cadira buida. Totes estan ocupades per persones que resten més o menys immòbils i que s’activen cada cop que s’obre la porta de la consulta. Quan això passa, miren fixament la porta i aixequen imperceptiblement les orelles en aquella direcció. També hi ha algunes persones dempeus que, de forma més o menys endreçada, prenen lloc a les cadires que, amb compta-gotes van quedant buides. Algunes persones parlen fluixet entre elles. D’altres, no parlen amb ningú. Algunes d’aquestes, llegeixen un llibre o una revista; algunes no fan res; la majoria miren el mòbil.
Cada cop que s’obre la porta en surt una persona i, una de cada tres vegades, la metgessa treu el cap amb una llista a la mà:
—Senyora Dolors Avellán Sánchez?
—Sí —diu una senyora mentre fa el gest d’aixecar-se de la cadira.
—Pot passar —diu la doctora fent un senyal amb el dit en direcció a l’interior de la consulta.
—Senyora Concepción Blanco Monroi? —continua la metgessa.
—Sí —fa una altra senyora aixecant el dit.
—Passi a continuació —diu la doctora fent el mateix senyal amb el dit. I continua:— Senyor Melcior Gaspar Baltasar?
—Sí —diu un senyor amb barba blanca aixecant el dit mentre més de la meitat de les persones es tapen la boca i emeten riures apagats.
La metgessa torna a entrar a la consulta i tothom continua amb les seves coses: els qui llegien, continuen llegint; els qui miraven el mòbil, tornen a concentrar-se en la pantalla; els qui parlaven, reprenen les converses. Però una parella de mitjana edat emet riures ja no tant apagats mentre miren de reüll el senyor Melcior Gaspar Baltasar.
L’home, aixeca els ulls al sostre i respira fons, però les rialles no s’aturen, ans al contrari, es fan més intenses. De sobte, es posa vermell i s’aixeca de la cadira mirant la parella que riu i crida:
—Què divertit, oi? M’alegro que s’ho passin bé gràcies a mi!
L’home, es posa a caminar de pressa i en pocs segons desapareix passadís enllà, deixant a mitja sala amb la boca oberta i a la parella que reia amb el somriure congelat.
—Quina vergonya, pobre home, com pot haver gent tant mal educada? —diu una senyora gran.
—Per què no m’ho diu a la cara, vella estúpida! —deixa anar l’home que reia.
—I per què no m’ho dius a mi, desgraciat! —diu un home corpulent aixecant-se de la cadira i encarant-se a l’home que reia.
Aquest, es posa també dempeus i empenta l’home corpulent, que torna l’empenta amb tanta força que fa caure de cul l’home que reia. La dona que també reia, s’aixeca corrent i crida a l’home corpulent:
—Però què fa, animal! —crida, mentre deixa anar coces als turmells de l’home corpulent.
En pocs segons, s’organitza una batalla campal en què pràcticament tothom hi està involucrat. La porta del consultori s’obre de sobte i la metgessa es posa les mans al cap cridant:
—Però què fan? Que no veuen el rètol que demana silenci? Que passi el següent, si us plau! I una mica d’ordre, volen fer el favor!
La senyora Dolors Avellán Sánchez aprofita el moment de calma produït pel crit de la doctora i surt de la consulta amb pas accelerat passadís enllà. Alhora, la senyora Concepción Blanco Monroi passa ranquejant a la consulta. Porta els cabells despentinats i el jersei li penja més d’un costat que de l’altre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada