Assaig: Això era i no era (Antònia García)

Si es vol definir què és la veritat i què és la mentida, de primer sembla fàcil però quan s'hi aprofundeix resulta molt complicat perquè, com deia el poeta, tot és segons el color del cristall amb què es mira.

Els adults ensenyen als petits que no s'han de dir mentides. I per saber si un infant en diu, li fan ensenyar la llengua. És que es poden veure les mentides, a la llengua? I després també hi ha la intimidació: si es diuen mentides, poden caure les dents. A l'antiga Roma hi havia “la boca de la veritat”, una gran màscara de pedra amb la boca oberta. S'havia de posar la mà a dins d'aquella boca. Deien que si es tractava d'un mentider, la boca tallava la mà d'una mossegada. El cas és que els nens observen i comproven que els grans menteixen i no els passa res. I ells imiten els grans.

La prova que la mentida i la veritat és una qüestió difícil és que savis i filòsofs de tots els temps ho han estudiat. El resultat d'alguns dels estudis són les paradoxes, que tampoc s'han pogut solucionar. La paradoxa d'Epimènides, de Creta, que deia “tots els cretencs són uns mentiders”, potser és la més coneguda, però n'hi ha més, i totes creen contradiccions i confusió.

De vegades val més una mentida piadosa que una veritat cruel. A la pel·lícula Johnny Guitar, el protagonista demana a la seva estimada que li menteixi, que li digui que l'estima, encara que sigui mentida. I ella li fa cas, li diu “t'estimo, encara que sigui mentida”. I d'aquesta manera, estrafent la mentida, li diu la veritat.

Les paraules de Johnny Guitar a la pel·lícula foren utilitzades per l'escriptora Montserrat Roig per al títol d'un seu llibre. I entre les moltes coses interessants que hi diu, fa aquestes constatacions: “Hi ha qui em diu creadora perquè menteixo. Hi ha qui em diu mentidera perquè m'invento històries”.

En el món dels contes es fa molt evident aquest binomi de conceptes en les fórmules característiques de començament i acabament: “Això era i no era”, Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida veritat serà”, “De follies i de rondalles jo us en contaré un grapat, les unes seran mentides, les altres seran veritats”, entre moltes d'altres.

El món de la ficció es pot extrapolar al món real, on certeses i falsedats es barregen i sovint es dedueix que, com el verí, la mentida i la veritat en dosis adequades no fan mal, al contrari, poden ajudar a viure més bé, a tenir una certa harmonia de tracte amb la resta de persones. Però, això sí, cal mesurar molt bé. Sobretot, cal mirar les coses des de tots els angles possibles, a través de vidres de colors diferents. I, com a resum, cal recordar la frase del poeta bengalí Rabindranath Tagore: “el riu de la veritat va per lleres de mentides”.

Realitats paral·leles (Anna Collado)

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, la veritat és: “Allò que realment és”, mentre que la mentida és: una “Asserció feta cientment contra la veritat”. Però, què és el que realment és? No és cert que la realitat depèn dels ulls amb què es mira? Per tant, existeix la veritat? De la mateixa manera, si la veritat no existeix, com és possible fer assercions contra ella?

Si no existeix, doncs, ni la veritat ni la mentida... on és la base de la nostra existència? És veritat que cada dia surt el sol? O és mentida? Obrim els ulls en realitat cada matí, o només ho imaginem?

A la pel·lícula El show de Truman, el desventurat protagonista triga més de vint anys a prendre consciència que tot el que l’envolta és una mentida... però, no és més veritat per a ell la mentida abans de descobrir-la que la suposada veritat que desconeix? I si la vida fos una mentida i nosaltres no ho sabéssim?

ID 34947140 © Dpikros | Dreamstime.com

Un altre exemple més clàssic: El mite de la caverna de Plató. Els presoner lligats a la caverna creuen que la veritat és el que els mostren les ombres de les figures que els projecten a la paret i estan tan convençuts que allò és la veritat que quan un d’ells aconsegueix escapar, descobreix la veritat i torna per explicar-ho als altres, aquests no se’l creuen i el prenen per boig.

Quina és doncs la vertadera realitat? La veritat o la mentida? Hollywood o “el món real”?

I encara, si partim de la base que la veritat és la que creiem que és, i tenint en compte que “dient la veritat, es perd l’amistat”, no és més raonable instal·lar-nos en la mentida per estar millor acompanyats? Què és millor, ser fals i tenir amics o ser franc i estar sol...

Que cadascú triï el camí, veritat, companyes?

Espais de trànsit (Pilar Zabala)

No ho puc evitar, hi ha espais, tant si són oberts com tancats, que sovint em causen una gran incomoditat. Són aquells llocs habituals on tots, més aviat o més tard, acabem acudint. Em refereixo a aquells indrets anodins i impersonals que són els aeroports, autopistes, carreteres, supermercats, passadissos, vestíbuls, mitjants de transport, andanes, ascensors, etc.

            En aquests “no-llocs” ens desplacem amb més o menys pressa, sense ésser conscients de la presència de tots aquells desconeguts que són a prop nostre i, durant els moments d’espera, ens ignorem expressament els uns als altres, actuant talment com si estiguéssim sols.

            Els “no-llocs” són espais de trànsit, sense ànima pròpia i on, embolcallats dins l’anonimat que ens faciliten, transitem arrossegant d’un lloc a l’altre la càrrega de pensaments i sentiments que duem a sobre, tot evitant d’haver de comunicar-nos si així ho preferim.

            Confesso que un d’aquests “no-llocs” on em sento més confosa és dins els ascensors públics. Durant uns pocs segons pujo o baixo en companyia de gent desconeguda, encongint-me dins el petit recinte per intentar deixar lloc a la resta de persones que, com jo, també s'hi volen encabir. M’he adonat que l’única paraula que amb molta sort es deixa sentir és “gràcies”, després d’això el silenci es fa absolut i les mirades queden suspeses enmig de fils invisibles. Veritablement la durada d’aquest trànsit és molt breu però a mi se'm fa llarg i força incòmode.

            Ho tinc clar, a partir d’ara començaré desitjant un “bon dia” als usuaris dels ascensors.

Esperant (Anna Collado)

Fa set hores que està a la sala d’espera de Traumatologia de l’hospital. Coneix perfectament l’espai perquè hi ha anat moltes vegades. Al taulell de recepció de l’entrada hi ha els dos administratius mirant de trobar, com sempre, el punt just entre l’empatia i la professionalitat.

Al llindar de la porta, un rètol amb uns llavis femenins i un dit índex que els travessa perpendicularment, convida al silenci. I per si no queda clar, duu escrit “silenci” amb lletres majúscules de mida XXL.

ID 9508498 © Fernando Cortés | Dreamstime.com

Les cadires, unides de quatre en quatre per una estructura de ferro, ressegueixen les parets de l’estança. Són de plàstic blanc i no, no són gaire còmodes. Al centre, sis fileres dobles de cadires miren la meitat cap a un costat de la sala i l’altra meitat cap a l’altre costat. Com si les persones que s’hi esperen estiguessin enfadades les unes amb les altres o pertanyessin a dos bàndols oposats.

            Les parets estan enrajolades de blanc, amb un rivet verd poma a mitja alçada. Ho ha provat moltes vegades però encara no ha aconseguit comptar correctament el número de rajoles que hi ha a cada fila i a cada columna... sempre es descompta en un punt o altre perquè li comencen a ballar les línies que les uneixen. Sobre les rajoles, hi ha enganxats cartells contra les retallades i algun informatiu per a la prevenció de malalties. Un d’ells aconsella mantenir les mans netes i desinfectades i està situat just al damunt d’un dispensador automàtic de sabó desinfectant per a mans.

            De tant en tant, els altaveus situats a dues de les quatre cantonades del sostre diuen el nom d’algun pacient o familiar, però el seu encara no l’han dit. La veu enllaunada indica també el dispensari on s’ha d’adreçar la persona citada. Al so de la locució, un petit esglai envaeix la sala i la confirmació que facilita la repetició de la crida fa posar-se en moviment un o una dels ocupants de la sala. El ritme d’arribada de nous pacients és sistemàticament més ràpid que el del so dels altaveus... i això fa que el nombre d’ocupants de la sala vagi creixent indefectiblement.

            A estones, llegeix. Li agrada llegir i aquí el temps passa tan lentament... Quan alguna persona nova arriba, deixa el llibre a un costat i para atenció a la conversa del nouvingut i els seus acompanyats: “No et preocupis, no serà res” són les frases més utilitzades. Però si para l’orella, pot assabentar-se amb pèls i senyals del motiu causant de la visita: accident domèstic, pràctica d’algun esport, baralla de més o menys envergadura,... li agrada especular a primer cop d’ull sobre el que ha succeït i, si l’encerta, es posa content.

Els i les malaltes, acostumen a arribar a peu coix saltironant amb el suport de l’acompanyant, o bé subjectant-se un braç o una mà amb cura extrema, els que no es veuen amb cor de caminar hi arriben en una cadira de rodes que els ha proporcionat algun dels administratius de recepció.

Si en surt l’ocasió, entaula conversa amb les persones. Això, tot i que de vegades el fa posar una mica trist, també li agrada, ja que el fa sentir útil si pot donar-los consol. A més, tot i que soni egoista, les penes dels demés fan que ell se senti menys desafortunat amb la vida que li ha tocat viure, tristament saturada de pèrdues.

Quan es fa l’hora, abandona la sala i saluda els administratius abans de travessar, decidit, la porta del carrer.

—Fins demà, nois.

—Fins demà, Santi —respon un d’ells que, tot seguit es gira cap al company i li diu:— L’he vist tristot avui... vés a saber amb qui ha estat parlant.

Lloc de pas (Antònia García)

La setmana estudiantil de la Clara s'acaba el divendres al migdia. Des que abandona el pis compartit, a les quatre de la tarda, fins que entra a classe, a les nou del matí del dilluns, intenta oblidar-se dels llibres, de les lliçons i dels apunts. Aquell temps és per a tornar a casa, amb els pares i els amics. Només en època d'exàmens en fa una excepció.

Els pares ja saben que aprofita el temps. La prova són les bones notes dels exàmens. Quan li pregunten pels estudis, respon amb un “tot bé, tot bé, cap novetat!” i tot seguit canvia de conversa. No insisteixen. La coneixen prou com per saber que el que vol, el cap de setmana, és evadir-se'n. Les noves amistats no li han fet perdre les antigues, les del poble. Es deleix per trobar-se amb la Caterina, en Salvador, en Jaume, la Remei...

Ara ja és a dalt del tren. Troba uns seients buits. S'asseu arran de finestra, així podrà veure el mar. Repenja el cap i tanca els ulls. El sotragueig del tren la fa endormiscar uns minuts. La desperta una veu. Un home d'uns cinquanta anys li demana si li fa res que segui al seu costat. Ella li respon que no li fa res, no. De fet, li és indiferent del tot. Plega la jaqueta i se la posa a la falda perquè no destorbi. L'home li'n dóna les gràcies. Li fa un comentari sobre la temperatura del vagó, unes paraules d'aquestes que s'acostumen a dir per entrar en conversa. La Clara no té ganes de parlar. Respon amb un lacònic sí, té raó, i gira el cap per contemplar el mar, ara que les cases ja han quedat enrere. Després d'un breu silenci, l'home fa un nou intent. Li parla del viatge, li pregunta on va. Li diu que quan arribi al seu destí, no hi haurà ningú que l'esperi, a ell. Parla amb educació però la Clara no té cap interès en saber res d'aquell desconegut. Tant se li'n dóna de si està sense feina i en tràmits de divorci, de si té dificultats per arribar a final de mes i de tot de problemes que l'home li explica, amb aquella facilitat que hi ha d'esbravar-se, de buidar l'ànima davant d'una persona a qui no s'ha vist mai abans i que probablement no es tornarà a veure mai més.

Quin pesat, pensa la Clara. Aprofita cada silenci momentani per contemplar el mar. En arribar a les estacions, observa distretament el moviment dels viatgers despenjant les seves pertinences, desplaçant-se pel passadís del vagó cap a les portes de sortida, uns moviments repetitius, com les onades de la platja, que deixen tot de persones a l'andana de les estacions mentre unes altres tornen a omplir els vagons del tren i a ocupar els seients. Aquestes persones són cossos, cossos d'edats diferents, de cares planes, anònimes, inexpressives, o això li sembla a la Clara; sense passat, sense futur, només un present que no importa en un lloc de pas, el vagó d'un tren, amb destinació desconeguda. La Clara està cansada, té ganes de dormir i l'home del seu costat s'entesta a parlar i parlar.

Cinc minuts abans d'una de les estacions, l'home s'aixeca i s'acomiada de la Clara. Bona tarda, jo baixaré aviat... Ella inclina el cap. Bona tarda. I torna a mirar el mar, que va prenent el color gris dels núvols. Falta una bona estona abans no arribi al poble, encara podrà fer una becaina.

El tren arriba a l'estació. Es produeix el vaivé de gent i, passats uns moments, el tren arrenca amb suavitat. Encara no ha tingut temps d'agafar embranzida quan, de sobte, se senten uns crits esgarrifosos, un grinyol de rodes estrident i una frenada brusca. El tren s'atura gairebé en sec. Hi ha enrenou de gent a l'andana. Els passatgers del vagó obren les portes, miren d'esbrinar què passa. La veu corre de seguida: “un home que s'ha tirat a la via!” La Clara, alarmada com els altres, s'ha alçat del seient. Un home? Quin home? S'aboca a la finestra, mira a través del vidre, ressegueix la gent de l'andana. Però, podrà reconèixer l'home que seia al seu costat? Si gairebé no se l'havia mirat! Va a la porta del vagó i des d'allí també mira, el busca, però no el veu. És que, potser... Potser és ell, qui s'ha tirat a la via? Se li fa un nus al coll. El revisor va passant pels vagons demanant calma als viatgers i els avisa que el tren restarà parat una estona “per un incident que s'ha produït”.

Un incident! Tothom sap quina mena d'incident és, aquest. Un suïcidi o, com a mínim, un intent de suïcidi. La Clara està tota trasbalsada. I si la víctima és l'home que s'entossudia a parlar-li, malgrat el posat malagradós d'ella? I si li calia que algú l'entengués o el volgués escoltar? Hauria actuat igual, si ella... ? La Clara espera, desitja, sentir la sirena de l'ambulància. Però passen uns minuts i no se sent. Potser no cal, ja no cal córrer... Aquell home, si és que era el mateix, estava en un lloc de pas, d'indiferència, d'incomprensió. Res no el retenia en aquesta vida. Per què continuar? Havia decidit el seu destí.

La Clara torna al seient i fixa els ulls en l'aigua sempre en moviment del mar. Mira la resta de passatgers. Alguns comenten en veu baixa el que acaba de passar. La Clara se'n sent allunyada. No tenen res a veure amb ella, ni està amb ànims de parlar amb ningú. Torna a mirar el mar, pensa en l'home que seia al seu costat i una llàgrima li llisca per la galta.

Tocata a cuatro manos - Les unes et les autres (Elisabet Prades)

La aurora aún se desperezaba, pero como cada día tuve que montar mi monotonía en el autobús y me apresuré a buscar un asiento para reposar mis sueños ya dormidos.

Avisté dos que estaban vacíos. Me senté. Enfrente, descansaban sentadas dos pares de manos, ambas con alianza.

Unas eran arrugadas, ásperas, con uñas cortadas a dentelladas, las otras blancas, suaves y finamente recortadas.

Las unas con cara cansada y grandes entradas iban peinadas con los dedos, las otras indolentes, de pelo cano y milimétricamente peinado, lucían una barba perfectamente recortada.

Las unas vestían pantalón de pana y se cubrían con un gastado polar a cuadros, las otras vestían pantalón de tergal, camisa de marca, gabardina, sombrero y guantes.

Las unas protegían sus pies con botas de rebajas, las otras calzaban Martinelli.

Las unas llevaban un reloj de mercadillo, las otras un Viceroy de joyería cara.

Las unas asían una bolsa de deporte ya gastada, las otras un maletín de piel y cierre con combinación.

Las unas con sonrisa rojiza y tibia de otoño, las otras con labios cerrados y helados de invierno.

Las unas olían a cansancio lavado con agua fría, las otras a perfume fatuo que se evapora con el tiempo.

Las unas abiertas con calidez de octubre, las otras cerradas con talante de enero.

Las unas sosteniendo la vida entre rayos de soles, las otras falsamente encajadas con la noche.

Las unas cargadas de trabajo, sudor y desengaños, las otras vacías de felicidad.

Estaba sentado frente a las unas, al bajar me sonrieron.   Las otras quedaron imperturbables en su trono de soledad y silencio.

Memòria (Núria Soler)

Quina calor! Tot i que m’havia posat sota d’un pi de capçada molt ampla, la calor del migdia era abrusadora.

Em sembla que no vaig trigar gens a adormir-me. Em va  despertar un crit i algú que em sacsejava amb esverament:

—Ràpid, ràpid, corri a buscar ajuda. Aquella barca s’escora. Jo provaré d’acostar-m’hi nedant. Va, no s’entretingui, arribi’s fins el primer hotel i truqui a salvament.

Em vaig atabalar, vaig mirar al voltant. El mar que quan em vaig adormir estava quiet com una bassa, ara rondinava, les onades espetegaven contra les roques i s’encrespaven fent un bramul sord. No gaire lluny una barca maldava per no estavellar-se contra les roques.

Instintivament vaig remenar la bossa per agafar el mòbil i trucar al 112. No n’hi havia cap de mòbil i aquella bossa... sí, n’havia tingut una com aquella però, quant temps feia?

No vaig reaccionar fins que vaig veure com aquell home es barallava amb les onades provant d’arribar fins a la barca.  Fou com un llampec, en un raconet de la memòria vaig reviure un fet que m’havia passat uns anys enrere. Em va costar força assumir que aquella situació no era nova. Ja l’havia viscuda. Què m’estava passant?

En adonar-me com anava vestida encara em vaig torbar més. Feia molt de temps que jo no duia pantalons curts i samarreta sense mànigues. I, aquelles sandàlies?

Les sandàlies van ser la clau. Eren de plàstic i foradades, les portava per caminar per les roques i no clavar-me espines d’eriçó

De cop, vaig saber què havia de fer. Com si no hagués passat el temps, vaig córrer cap a la carretera i cap a l’hotel que era a tocar. Sense ni demanar permís —és una emergència— vaig trucar a salvament marítim. En principi no me’n feien gaire cas però, a força d’insistir es van avenir a enviar una embarcació cap a la cala.

Estava tan nerviosa que no vaig parar atenció a tots els detalls que em deien que el meu temps havia retrocedit.

Mentre tornava corrent —òndia, encara corria— me’n vaig tornar cap a mar i un cop allà la foto dels fets es va reproduir. La barca s’escorava i els crits d’una dona i d’un nen sobrepassaven la fragor del mar. Em vaig treure els pantalons i la samarreta, me’n vaig anar al racó més encalmat de la cala i em vaig posar a l’aigua.

Vaig nedar amb desfici, barallant-me amb aquell element que tant m’estimava però no em movia de lloc. De cop, vaig recordar que no calia que m’esforcés, anys enrere tampoc ni havia pogut arribar-hi. Em vaig quedar quieta, amb la mirada fixa buscant l’embarcació salvadora tot i que sabia que no trigaria a arribar. Així va ser, els va recollir estalvis però amb un bon ensurt. Jo em vaig tornar a posar la roba i em vaig estirar a descansar sota un pi de capçada molt ampla.

Em sembla que vaig dormir una bona colla d’anys. 

Ahir (Anna Collado)

Un rum-rum constant m’ha desvetllat avui quan clarejava. He vist la paret més a prop de l’habitual i sobre ella, un mapamundi en versió projecció Gall-Peters. M’ha portat records dels temps en què creia que “un al altre món és possible”. Quan encara provava de situar-me, la veu de la mare cridant “Hernan! Faràs tard!” m’ha acabat de descol·locar.

—Ja vaig! —ha dit la veu del meu germà allargant molt la a del verb.

M’he incorporat de sobte i tot d’una he reconegut l’espai: era casa dels pares, a la Meridiana! Com podia ser?

M’he llevat ràpid, com si alguna cosa em punxés el cul, i he anat a l’habitació de matrimoni. Hi eren tots dos!

—Papa! —no he pogut evitar de cridar.

—Caram, filla, què tens? Fas cara d’haver vist un fant... —ha provat de dir el pare... però no ha pogut acabar la frase perquè l’he estret tan fort que l’he deixat sense paraules.

—Es pot saber què et passa, Anna? —ha dit la mare des de l’altra banda del llit.

—És que...

—Ei! Què passa? Reunió familiar, o què? —ha dit el meu germà, mentre es fregava els ulls per treure’n les lleganyes.

No entenia res. Si m’arriben a punxar, no em treuen sang. M’he refet com he pogut i la vida ha continuat com si res hagués passat. Mentre el meu germà es dutxava i el pare mandrejava encara al llit, la mare s’ha posat a fer els esmorzars i una estona després tots quatre sèiem a la cuina sobre els tamborets de la taula plegable i ens menjàvem els entrepans i la llet.

Quan hem acabat, cadascú ha fet la seva. El meu germà ha marxat corrents. Sempre arriba tard. El pare ha baixat al petit despatx que té a la porteria. La mare s’ha posat a recollir la cuina. Jo he tornat a l’habitació, he vist que al damunt de l’escriptori hi havia preparada una motxilla. L’he obert i n’he tret una agenda. Dins l’agenda he trobat un esquema horari.

—Quin dia és avui, mama? —he cridat.

—Deu de febrer —ha respost sorpresa.

—Vull dir de la setmana...

—Dijous! Però què tens? Estàs tonta o què?

He tornat a mirar l’horari i a la columna de dijous hi he llegit: Teoria de la Probabilitat, Models Lineals II, Mostreig Estadístic II i Investigació Operativa... No m’ho puc creure, ha de ser un malson... Això deu voler dir que haig d’agafar el tren cap a l’Autònoma... Quina mandra! Si és que, a més, no em recordo absolutament de res del que hi vaig estudiar!

Quan finalment m’he decidit a sortir de casa, en arribar al vestíbul he vist la llum de la porteria encesa. He obert amb la clau i hi he trobat el pare, envoltat de les seves eines i aparells espatllats per reparar.

—Ja te’n vas, filla? —m’ha dit mirant-me per sobre les ulleres que li reposen a la punta del nas.

—No, papa. Avui em quedo aquí amb tu. Tinc tantes coses per explicar-te...