Lloc de pas (Antònia García)

La setmana estudiantil de la Clara s'acaba el divendres al migdia. Des que abandona el pis compartit, a les quatre de la tarda, fins que entra a classe, a les nou del matí del dilluns, intenta oblidar-se dels llibres, de les lliçons i dels apunts. Aquell temps és per a tornar a casa, amb els pares i els amics. Només en època d'exàmens en fa una excepció.

Els pares ja saben que aprofita el temps. La prova són les bones notes dels exàmens. Quan li pregunten pels estudis, respon amb un “tot bé, tot bé, cap novetat!” i tot seguit canvia de conversa. No insisteixen. La coneixen prou com per saber que el que vol, el cap de setmana, és evadir-se'n. Les noves amistats no li han fet perdre les antigues, les del poble. Es deleix per trobar-se amb la Caterina, en Salvador, en Jaume, la Remei...

Ara ja és a dalt del tren. Troba uns seients buits. S'asseu arran de finestra, així podrà veure el mar. Repenja el cap i tanca els ulls. El sotragueig del tren la fa endormiscar uns minuts. La desperta una veu. Un home d'uns cinquanta anys li demana si li fa res que segui al seu costat. Ella li respon que no li fa res, no. De fet, li és indiferent del tot. Plega la jaqueta i se la posa a la falda perquè no destorbi. L'home li'n dóna les gràcies. Li fa un comentari sobre la temperatura del vagó, unes paraules d'aquestes que s'acostumen a dir per entrar en conversa. La Clara no té ganes de parlar. Respon amb un lacònic sí, té raó, i gira el cap per contemplar el mar, ara que les cases ja han quedat enrere. Després d'un breu silenci, l'home fa un nou intent. Li parla del viatge, li pregunta on va. Li diu que quan arribi al seu destí, no hi haurà ningú que l'esperi, a ell. Parla amb educació però la Clara no té cap interès en saber res d'aquell desconegut. Tant se li'n dóna de si està sense feina i en tràmits de divorci, de si té dificultats per arribar a final de mes i de tot de problemes que l'home li explica, amb aquella facilitat que hi ha d'esbravar-se, de buidar l'ànima davant d'una persona a qui no s'ha vist mai abans i que probablement no es tornarà a veure mai més.

Quin pesat, pensa la Clara. Aprofita cada silenci momentani per contemplar el mar. En arribar a les estacions, observa distretament el moviment dels viatgers despenjant les seves pertinences, desplaçant-se pel passadís del vagó cap a les portes de sortida, uns moviments repetitius, com les onades de la platja, que deixen tot de persones a l'andana de les estacions mentre unes altres tornen a omplir els vagons del tren i a ocupar els seients. Aquestes persones són cossos, cossos d'edats diferents, de cares planes, anònimes, inexpressives, o això li sembla a la Clara; sense passat, sense futur, només un present que no importa en un lloc de pas, el vagó d'un tren, amb destinació desconeguda. La Clara està cansada, té ganes de dormir i l'home del seu costat s'entesta a parlar i parlar.

Cinc minuts abans d'una de les estacions, l'home s'aixeca i s'acomiada de la Clara. Bona tarda, jo baixaré aviat... Ella inclina el cap. Bona tarda. I torna a mirar el mar, que va prenent el color gris dels núvols. Falta una bona estona abans no arribi al poble, encara podrà fer una becaina.

El tren arriba a l'estació. Es produeix el vaivé de gent i, passats uns moments, el tren arrenca amb suavitat. Encara no ha tingut temps d'agafar embranzida quan, de sobte, se senten uns crits esgarrifosos, un grinyol de rodes estrident i una frenada brusca. El tren s'atura gairebé en sec. Hi ha enrenou de gent a l'andana. Els passatgers del vagó obren les portes, miren d'esbrinar què passa. La veu corre de seguida: “un home que s'ha tirat a la via!” La Clara, alarmada com els altres, s'ha alçat del seient. Un home? Quin home? S'aboca a la finestra, mira a través del vidre, ressegueix la gent de l'andana. Però, podrà reconèixer l'home que seia al seu costat? Si gairebé no se l'havia mirat! Va a la porta del vagó i des d'allí també mira, el busca, però no el veu. És que, potser... Potser és ell, qui s'ha tirat a la via? Se li fa un nus al coll. El revisor va passant pels vagons demanant calma als viatgers i els avisa que el tren restarà parat una estona “per un incident que s'ha produït”.

Un incident! Tothom sap quina mena d'incident és, aquest. Un suïcidi o, com a mínim, un intent de suïcidi. La Clara està tota trasbalsada. I si la víctima és l'home que s'entossudia a parlar-li, malgrat el posat malagradós d'ella? I si li calia que algú l'entengués o el volgués escoltar? Hauria actuat igual, si ella... ? La Clara espera, desitja, sentir la sirena de l'ambulància. Però passen uns minuts i no se sent. Potser no cal, ja no cal córrer... Aquell home, si és que era el mateix, estava en un lloc de pas, d'indiferència, d'incomprensió. Res no el retenia en aquesta vida. Per què continuar? Havia decidit el seu destí.

La Clara torna al seient i fixa els ulls en l'aigua sempre en moviment del mar. Mira la resta de passatgers. Alguns comenten en veu baixa el que acaba de passar. La Clara se'n sent allunyada. No tenen res a veure amb ella, ni està amb ànims de parlar amb ningú. Torna a mirar el mar, pensa en l'home que seia al seu costat i una llàgrima li llisca per la galta.