dilluns, 10 de febrer de 2014

Memòria (Núria Soler)

Quina calor! Tot i que m’havia posat sota d’un pi de capçada molt ampla, la calor del migdia era abrusadora.
Em sembla que no vaig trigar gens a adormir-me. Em va  despertar un crit i algú que em sacsejava amb esverament:
—Ràpid, ràpid, corri a buscar ajuda. Aquella barca s’escora. Jo provaré d’acostar-m’hi nedant. Va, no s’entretingui, arribi’s fins el primer hotel i truqui a salvament.
Em vaig atabalar, vaig mirar al voltant. El mar que quan em vaig adormir estava quiet com una bassa, ara rondinava, les onades espetegaven contra les roques i s’encrespaven fent un bramul sord. No gaire lluny una barca maldava per no estavellar-se contra les roques.
Instintivament vaig remenar la bossa per agafar el mòbil i trucar al 112. No n’hi havia cap de mòbil i aquella bossa... sí, n’havia tingut una com aquella però, quant temps feia?
No vaig reaccionar fins que vaig veure com aquell home es barallava amb les onades provant d’arribar fins a la barca.  Fou com un llampec, en un raconet de la memòria vaig reviure un fet que m’havia passat uns anys enrere. Em va costar força assumir que aquella situació no era nova. Ja l’havia viscuda. Què m’estava passant?
En adonar-me com anava vestida encara em vaig torbar més. Feia molt de temps que jo no duia pantalons curts i samarreta sense mànigues. I, aquelles sandàlies?
Les sandàlies van ser la clau. Eren de plàstic i foradades, les portava per caminar per les roques i no clavar-me espines d’eriçó
De cop, vaig saber què havia de fer. Com si no hagués passat el temps, vaig córrer cap a la carretera i cap a l’hotel que era a tocar. Sense ni demanar permís —és una emergència— vaig trucar a salvament marítim. En principi no me’n feien gaire cas però, a força d’insistir es van avenir a enviar una embarcació cap a la cala.
Estava tan nerviosa que no vaig parar atenció a tots els detalls que em deien que el meu temps havia retrocedit.
Mentre tornava corrent —òndia, encara corria— me’n vaig tornar cap a mar i un cop allà la foto dels fets es va reproduir. La barca s’escorava i els crits d’una dona i d’un nen sobrepassaven la fragor del mar. Em vaig treure els pantalons i la samarreta, me’n vaig anar al racó més encalmat de la cala i em vaig posar a l’aigua.
Vaig nedar amb desfici, barallant-me amb aquell element que tant m’estimava però no em movia de lloc. De cop, vaig recordar que no calia que m’esforcés, anys enrere tampoc ni havia pogut arribar-hi. Em vaig quedar quieta, amb la mirada fixa buscant l’embarcació salvadora tot i que sabia que no trigaria a arribar. Així va ser, els va recollir estalvis però amb un bon ensurt. Jo em vaig tornar a posar la roba i em vaig estirar a descansar sota un pi de capçada molt ampla.
Em sembla que vaig dormir una bona colla d’anys. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada