dilluns, 17 de febrer de 2014

Esperant (Anna Collado)

Fa set hores que està a la sala d’espera de Traumatologia de l’hospital. Coneix perfectament l’espai perquè hi ha anat moltes vegades. Al taulell de recepció de l’entrada hi ha els dos administratius mirant de trobar, com sempre, el punt just entre l’empatia i la professionalitat.
Al llindar de la porta, un rètol amb uns llavis femenins i un dit índex que els travessa perpendicularment, convida al silenci. I per si no queda clar, duu escrit “silenci” amb lletres majúscules de mida XXL.
ID 9508498 © Fernando Cortés | Dreamstime.com
Les cadires, unides de quatre en quatre per una estructura de ferro, ressegueixen les parets de l’estança. Són de plàstic blanc i no, no són gaire còmodes. Al centre, sis fileres dobles de cadires miren la meitat cap a un costat de la sala i l’altra meitat cap a l’altre costat. Com si les persones que s’hi esperen estiguessin enfadades les unes amb les altres o pertanyessin a dos bàndols oposats.
            Les parets estan enrajolades de blanc, amb un rivet verd poma a mitja alçada. Ho ha provat moltes vegades però encara no ha aconseguit comptar correctament el número de rajoles que hi ha a cada fila i a cada columna... sempre es descompta en un punt o altre perquè li comencen a ballar les línies que les uneixen. Sobre les rajoles, hi ha enganxats cartells contra les retallades i algun informatiu per a la prevenció de malalties. Un d’ells aconsella mantenir les mans netes i desinfectades i està situat just al damunt d’un dispensador automàtic de sabó desinfectant per a mans.
            De tant en tant, els altaveus situats a dues de les quatre cantonades del sostre diuen el nom d’algun pacient o familiar, però el seu encara no l’han dit. La veu enllaunada indica també el dispensari on s’ha d’adreçar la persona citada. Al so de la locució, un petit esglai envaeix la sala i la confirmació que facilita la repetició de la crida fa posar-se en moviment un o una dels ocupants de la sala. El ritme d’arribada de nous pacients és sistemàticament més ràpid que el del so dels altaveus... i això fa que el nombre d’ocupants de la sala vagi creixent indefectiblement.
            A estones, llegeix. Li agrada llegir i aquí el temps passa tan lentament... Quan alguna persona nova arriba, deixa el llibre a un costat i para atenció a la conversa del nouvingut i els seus acompanyats: “No et preocupis, no serà res” són les frases més utilitzades. Però si para l’orella, pot assabentar-se amb pèls i senyals del motiu causant de la visita: accident domèstic, pràctica d’algun esport, baralla de més o menys envergadura,... li agrada especular a primer cop d’ull sobre el que ha succeït i, si l’encerta, es posa content.
Els i les malaltes, acostumen a arribar a peu coix saltironant amb el suport de l’acompanyant, o bé subjectant-se un braç o una mà amb cura extrema, els que no es veuen amb cor de caminar hi arriben en una cadira de rodes que els ha proporcionat algun dels administratius de recepció.
Si en surt l’ocasió, entaula conversa amb les persones. Això, tot i que de vegades el fa posar una mica trist, també li agrada, ja que el fa sentir útil si pot donar-los consol. A més, tot i que soni egoista, les penes dels demés fan que ell se senti menys desafortunat amb la vida que li ha tocat viure, tristament saturada de pèrdues.
Quan es fa l’hora, abandona la sala i saluda els administratius abans de travessar, decidit, la porta del carrer.
—Fins demà, nois.
—Fins demà, Santi —respon un d’ells que, tot seguit es gira cap al company i li diu:— L’he vist tristot avui... vés a saber amb qui ha estat parlant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada