dilluns, 10 de febrer de 2014

Ahir (Anna Collado)

Un rum-rum constant m’ha desvetllat avui quan clarejava. He vist la paret més a prop de l’habitual i sobre ella, un mapamundi en versió projecció Gall-Peters. M’ha portat records dels temps en què creia que “un al altre món és possible”. Quan encara provava de situar-me, la veu de la mare cridant “Hernan! Faràs tard!” m’ha acabat de descol·locar.
—Ja vaig! —ha dit la veu del meu germà allargant molt la a del verb.
M’he incorporat de sobte i tot d’una he reconegut l’espai: era casa dels pares, a la Meridiana! Com podia ser?
M’he llevat ràpid, com si alguna cosa em punxés el cul, i he anat a l’habitació de matrimoni. Hi eren tots dos!
—Papa! —no he pogut evitar de cridar.
—Caram, filla, què tens? Fas cara d’haver vist un fant... —ha provat de dir el pare... però no ha pogut acabar la frase perquè l’he estret tan fort que l’he deixat sense paraules.
—Es pot saber què et passa, Anna? —ha dit la mare des de l’altra banda del llit.
—És que...
—Ei! Què passa? Reunió familiar, o què? —ha dit el meu germà, mentre es fregava els ulls per treure’n les lleganyes.
No entenia res. Si m’arriben a punxar, no em treuen sang. M’he refet com he pogut i la vida ha continuat com si res hagués passat. Mentre el meu germà es dutxava i el pare mandrejava encara al llit, la mare s’ha posat a fer els esmorzars i una estona després tots quatre sèiem a la cuina sobre els tamborets de la taula plegable i ens menjàvem els entrepans i la llet.
Quan hem acabat, cadascú ha fet la seva. El meu germà ha marxat corrents. Sempre arriba tard. El pare ha baixat al petit despatx que té a la porteria. La mare s’ha posat a recollir la cuina. Jo he tornat a l’habitació, he vist que al damunt de l’escriptori hi havia preparada una motxilla. L’he obert i n’he tret una agenda. Dins l’agenda he trobat un esquema horari.
—Quin dia és avui, mama? —he cridat.
—Deu de febrer —ha respost sorpresa.
—Vull dir de la setmana...
—Dijous! Però què tens? Estàs tonta o què?
He tornat a mirar l’horari i a la columna de dijous hi he llegit: Teoria de la Probabilitat, Models Lineals II, Mostreig Estadístic II i Investigació Operativa... No m’ho puc creure, ha de ser un malson... Això deu voler dir que haig d’agafar el tren cap a l’Autònoma... Quina mandra! Si és que, a més, no em recordo absolutament de res del que hi vaig estudiar!
Quan finalment m’he decidit a sortir de casa, en arribar al vestíbul he vist la llum de la porteria encesa. He obert amb la clau i hi he trobat el pare, envoltat de les seves eines i aparells espatllats per reparar.
—Ja te’n vas, filla? —m’ha dit mirant-me per sobre les ulleres que li reposen a la punta del nas.
—No, papa. Avui em quedo aquí amb tu. Tinc tantes coses per explicar-te...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada