No ho puc evitar,
hi ha espais, tant si són oberts com tancats, que sovint em causen una gran
incomoditat. Són aquells llocs habituals on tots, més aviat o més tard, acabem
acudint. Em refereixo a aquells indrets anodins i impersonals que són els
aeroports, autopistes, carreteres, supermercats, passadissos, vestíbuls,
mitjants de transport, andanes, ascensors, etc.
En aquests “no-llocs” ens desplacem
amb més o menys pressa, sense ésser conscients de la presència de tots aquells
desconeguts que són a prop nostre i, durant els moments d’espera, ens ignorem
expressament els uns als altres, actuant talment com si estiguéssim sols.
Els “no-llocs” són espais de
trànsit, sense ànima pròpia i on, embolcallats dins l’anonimat que ens
faciliten, transitem arrossegant d’un lloc a l’altre la càrrega de pensaments i
sentiments que duem a sobre, tot evitant d’haver de comunicar-nos si així ho
preferim.
Confesso que un d’aquests “no-llocs”
on em sento més confosa és dins els ascensors públics. Durant uns pocs segons
pujo o baixo en companyia de gent desconeguda, encongint-me dins el petit
recinte per intentar deixar lloc a la resta de persones que, com jo, també s'hi
volen encabir. M’he adonat que l’única paraula que amb molta sort es deixa
sentir és “gràcies”, després d’això el silenci es fa absolut i les mirades
queden suspeses enmig de fils invisibles. Veritablement la durada d’aquest
trànsit és molt breu però a mi se'm fa llarg i força incòmode.
Ho tinc clar, a partir d’ara
començaré desitjant un “bon dia” als usuaris dels ascensors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada