dimecres, 19 de febrer de 2014

Espais de trànsit (Pilar Zabala)

No ho puc evitar, hi ha espais, tant si són oberts com tancats, que sovint em causen una gran incomoditat. Són aquells llocs habituals on tots, més aviat o més tard, acabem acudint. Em refereixo a aquells indrets anodins i impersonals que són els aeroports, autopistes, carreteres, supermercats, passadissos, vestíbuls, mitjants de transport, andanes, ascensors, etc.
            En aquests “no-llocs” ens desplacem amb més o menys pressa, sense ésser conscients de la presència de tots aquells desconeguts que són a prop nostre i, durant els moments d’espera, ens ignorem expressament els uns als altres, actuant talment com si estiguéssim sols.
            Els “no-llocs” són espais de trànsit, sense ànima pròpia i on, embolcallats dins l’anonimat que ens faciliten, transitem arrossegant d’un lloc a l’altre la càrrega de pensaments i sentiments que duem a sobre, tot evitant d’haver de comunicar-nos si així ho preferim.
            Confesso que un d’aquests “no-llocs” on em sento més confosa és dins els ascensors públics. Durant uns pocs segons pujo o baixo en companyia de gent desconeguda, encongint-me dins el petit recinte per intentar deixar lloc a la resta de persones que, com jo, també s'hi volen encabir. M’he adonat que l’única paraula que amb molta sort es deixa sentir és “gràcies”, després d’això el silenci es fa absolut i les mirades queden suspeses enmig de fils invisibles. Veritablement la durada d’aquest trànsit és molt breu però a mi se'm fa llarg i força incòmode.
            Ho tinc clar, a partir d’ara començaré desitjant un “bon dia” als usuaris dels ascensors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada