L'àvia (Francesc Blasco)

Avui, com que m’he llevat més d’hora que de costum, he anat al despatxet, he obert l’ordinador i he llegit tots els correus electrònics; “així ja tindré una part de la feina del dia feta i després aniré més relaxat”.

                Com sempre, després d’estirar els braços tot el que puc, el primer que faig és obrir la cortina de la finestra. Estiro poc a poc la cadeneta de boletes de plàstic, i els rectangles de roba es van replegant l’un sobre l’altre, donant pas a la llum i a la vista del pati interior i de les finestres dels edificis del davant. Els primers rajos de sol comencen a reflectir en els vidres, i inunden de colors daurats i vermells tots els racons. Com que en aquesta hora tothom dorm i no hi ha cap soroll, se sent una pau i una tranquil·litat especial. Respiro profundament i em deixo portar per aquesta sensació mentre observo involuntàriament les finestres dels veïns. M’adono que inconscientment la vista se me’n va sempre a la finestra de “l’àvia”. És una velleta molt gran, amb els cabells blancs i la postura encorbada dels que ja fa molt de temps  que caminen pel món. Sempre va vestida amb una bata blava, que tot i la distància puc assegurar que té gairebé els mateixos anys que ella. Crec que viu sola, que no surt gaire de casa i que fa mitja vida en aquesta finestra. Cap al migdia, quan el sol dóna de ple a la seva finestra, es despulla la part de dalt del cos i pren el sol uns minuts, primer d’esquena i després de cara . Ho fa cada dia durant tot l’any i a mi em fa molta gràcia imaginar que jo a la seva edat faré el mateix, sense importar-me ni si em miren ni el que pensin de mi.

                De cop i volta veig l’àvia tota despullada i amb una gorra de bany al cap . No ho entenc, encara fa fred i no és la seva hora. A més va despullada de pèl a pèl. A veure si, com que és molt gran, té problemes de cap...

                Ara obre la finestra i fa rodar els braços com si estigués escalfant per començar a nedar. Sembla com si volgués saltar a la piscina per posar-se a nedar. Sí, sí, ha posat les mans com fan els nedadors quan van a saltar...

                Obro la finestra del despatxet i crido “Eh! Senyora, senyora no ho faci, no ho faci...”.
L’àvia no em sent o no em fa cas i jo torno a cridar un parell de cops, fins que sento una veu que em crida. És el veí de sota, el de la terrassa, que es veu que tampoc podia dormir i em diu que no em preocupi, que això també ho fa cada dia. Es veu que de jove havia estat una bona nedadora i que fins i tot havia guanyat alguna medalla. Ara, de gran, com que és sonàmbula, molts matins s’aixeca dormint i fa com si anés a entrenar a la piscina. Sembla que tothom al barri ho sap. Al principi també es van espantar, i després hi va haver una època que era l’espectacle dels veïns, però ara que ja fa anys que dura el show, ja no se la mira ningú.

                Jo, que ja li començava a tenir admiració pel seu comportament sense complexes, torno a tancar la finestra i miro embadalit aquesta velleta nedadora tot pensant en l’energia que encara té. Torno a respirar profundament i a trobar la pau i tranquil·litat del moment, mentre faig un gran somriure...

El balcó fosc. Mentre em feien les trenes (Elisabet Prades)

Tenia  quatre o cinc anys, ja m’havien dit el que havia passat i em van explicar el que passaria.

L’endemà, com cada dia, la mare, perquè hi pogués arribar, em va pujar en una cadira recolzada a la porta del balcó que restava tancat, ja que era hivern,  i em va començar a  fer les trenes, aquelles eternes trenes que vaig portar fins als vuit anys llargs.  Instintivament vaig recolzar les mans als vidres de la finestra, mirant cap al carrer, mentre ella m’allisava els cabells en un silenci estrany. En aquella posició immillorable, era, és un entresòl, podia veure perfectament com el carrer, fosc i estret,  s’anava omplint de gent; a alguns no els coneixia, però la major part eren veïns del carrer.  El primer en arribar va ser el senyor Brauli, el primer com sempre, i de mica en mica tots els altres: la Pepita, amb el seu home, en Llibert, que era cec i venia cupons a la plaça; en Pepe, l’amo del bar de davant de casa; el senyor Martí amb la Carmeta, la seva dona; la senyora Prudència i els seus dos fills grans; el senyor Miquel amb la seva dona; el López, l’ajudant, que mai no vaig saber com es deia; en Pau...

Una munió de gent s’anava arreplegant al voltant de la porta de l’escala i cada cop n'anava arribant més, fins que des del meu lloc d’observació ja no anava més enllà.  Però en aquella posició privilegiada podia notar con tothom xiuxiuejava, les dones anaven amb mantellina negra i a algunes els lliscava una llàgrima i els homes, alguns duent un braçalet negre al braç, restaven seriosos; fins i tot els nens, estranyament callats i esporuguits, portaven roba fosca.

De sobte per l’escala se sentí un soroll, la mare es va aturar, jo la vaig mirar...

Ya se lo llevan, va mormolar.

I sense gosar dir res em vaig girar i vaig tornar a mirar pels vidres del balcó sense queixar-me per les estrebades del cabell.  De l’escala va sortir el senyor Ferran, el germà de la senyora Dolors; a aquestes alçades tota la gent de l’escala ja era a fora tret de... 

Llavors van començar a treure la caixa negra, mai n'havia vist una, va trigar, era, és encara una escala estreta i els va costar baixar-la.  

En ser a fora es va fer un silenci, mai millor dit sepulcral, que es podia tallar amb un ganivet. I per fi van sortit la senyora Dolors i en Lluïset. 

Darrera d’ells la gent, capbaixa i en silenci, va començar a fer via carrer avall cap a l’església. 

Tot es va anar esvaint, com les ombres de la nit quan comença a clarejar encara que reneixin altres boires.

La mare em va acabar de posar els llacets a les trenes i em va baixar de la cadira.

Quan vaig ser a terra,  ja sense tenir cap visió del carrer, li vaig preguntar: 

¿No volveremos a ver nunca más al señor Juan? Y el Luís, ¿qué hará sin su papá?

Un cas com un cabàs (Pilar Zabala)

Aquest cop el sopar d’amigues ha acabat més tard del previst, cosa que era d’esperar tenint en compte que feia quasi mig any que no havíem aconseguit reunir-nos totes. El bon humor, les novetats i l’intercanvi de  confidències han estat tan intenses, que les hores han anat passant gairebé sense adonar-nos-en. Són ja les tres de la matinada de diumenge i  afortunadament no haig de patir per anar a la feina.

            He tingut sort i de seguida he trobat un taxi, cosa que m’ha permès arribar, en poc estona, a davant de la porta del meu nou domicili. Veig que el llum de l’escala és encès i tot just l’ascensor acaba d’enfilar cap amunt. Un moment després torna a baixar i en surt un jove alt i ben plantat que passa pel meu davant  amb un posat molt digne i, sense obrir boca, marxa cap a la sortida de la finca. Porta barret i una gabardina amb el coll aixecat, d'on curiosament sobresurt un pijama de ratlles.

            —Vaja —penso jo—,  vés a saber on anirà  amb aquesta pinta. Serà que no m’he assabentat que aquesta és ara una nova manera de vestir?

            Avui, dijous a la nit, quan en acabar de mirar una pel·lícula de la tele m’he ficat al llit, en la confiança de ser ràpidament acollida dins les nebuloses de Morfeu, s’han començat a produir, a l’altre costat de la paret, un reguitzell de sorolls estranys que han acabat  per desvetllar-me del tot. És ben curiós;  em pensava que el pis era buit. Calla, ara que sembla que ja marxen, aprofitaré per mirar discretament per l’espiell. Aquesta sí que és bona, qui ho havia de dir, és aquell jove amb qui em vaig creuar la matinada de diumenge i, com llavors, també avui duu la mateixa indumentària. Què hi deu haver vingut a fer? Sigui el que sigui, a mi no m’interessa, i el cas és que ara, per fi, podré dormir tranquil·la.

            Ja hi som! Avui, dilluns, es tornen a repetir el mateixos sorolls que dijous passat, la veritat és que no sé què pensar. Segur que és un lladre que  busca alguna cosa que sap molt valuosa, com ara drogues o diamants, o pitjor encara, és algú que havia mort els antics llogaters, havia posat els seus cadàvers a dins de la banyera i ara ha vingut a esborrar el seu rastre abocant-hi àcid sulfúric.

            Pobra de mi, si s’adona que l’estic sentint i que l’he vist, pot ser capaç de forçar la porta de casa meva i fer-me mal. Tan aviat com marxi aquest malànima demanaré ajut als veïns del pis de sota; ja sé que aquesta no és una bona hora però és necessari que sàpiguen el que està succeint.

            Dit i fet, després de presentar-me tremolosa davant d’ells i justificar la meva  intempestiva presència, passo a exposar fil per randa el que he vist i sentit, així com les meves sospites i temors.

            —Ah! –exclama la veïna– Ja veig que l’administrador no li va comentar res d’aquest tema. Ha de saber que el jove de qui parla té un problema de somnambulisme des de ben petit. Va viure aquí fins que es va casar i no pot evitar de tornar-hi, però no s’amoïni, abans venia cada nit i ara només ho fa un cop o dos per setmana. Tingui paciència i estigui tranquil·la perquè és ben clar que ho està superant.         
            Crec que he posat cara de “pòquer”. De veritat que ha estat un cas com un cabàs.

La somnàmbula (Montserrat Fortuny)

Fa molts anys que visc a la mateixa finca del barri de Gràcia, al primer pis. Els veïns del principal tenen pati, obert per un costat al carrer i per l’altre, als patis veïns de les altres cases. La meva galeria té les finestres damunt d’aquest espai.

Són un matrimoni gran, amb els fills casats i escampats per altres barris de la ciutat, o sigui que han estat ben solets, fins que fa pocs dies, ha anat a viure amb ells la filla d’uns nebots, una noieta del poble que estudia a la Universitat. És bonica, ben educada i trempada.

Dijous passat estava desvetllat i vaig mirar per les finestres de la galeria les estrelles, en aquell hora que més llueixen… vaig sentir, fluixet, fluixet, una melodia… algú que cantava a mitja veu.

Vaig treure el cap, amb precaució. Era una veu blanca que rajava amb molta harmonia i vaig veure l’Amina, la nova veïneta, amb una camisa de dormir clara, amb una rosa a la mà, amb els ulls mirant el terra, al mig del pati.

La camisola era mig transparent, se li enganxava al cos, moguda pel vent suau i vaig córrer a buscar les ulleres, per no perdre’m detall, deixant uns instants la finestra. No us penseu que sóc un “viejo verde”, no, només em causava admiració la seva jovenívola bellesa.

En tornar-hi, la noia no hi era, però la seva veu es sentí apagada i, de cop, la vaig veure dalt de la caseta del safareig, ben bé davant meu. Com hi havia pujat? No hi ha cap escala per a poder accedir-hi… S’hi havia enfilat, pujant primer per la finestreta que hi ha a mitja paret?

S’assegué al terra i es va quedar quieta i callada, amb la cara entre les mans, posades damunt dels genolls… En aquell moment sonà el telèfon, era algú que s’equivocava i el vaig engegar tan de pressa com vaig poder i, al tornar al meu observatori… la jove ja no hi era.

L’endemà, a mitja nit, van ser els seus refilets que em van despertar, sí, era ella, tota vestida de blanc i, al cap de poca estona, es va tornar a amagar en la foscor.

I així han anat passant les nits, fins que, a la d’avui, per gran sorpresa i espant, ha començat a enfilar-se, tot cantant, per la meva paret, valent-se de la reixa, agafant-s’hi amb les mans i amb els peus, amb una agilitat sorprenent. Li he donat les mans, a l’últim tram i ha entrat per la meva finestra, amb els ulls tancats i cantussejant, fins que s’ha ajagut al terra i llavors he comprés que és somnàmbula…! 

He telefonat als veïns i l’han vingut a buscar, agafant-la sense despertar-la i portant-la al seu llit, demanant-me excuses I agraint-me el meu tractament.

T’ho comento a tu, perquè ets psicòleg i m’ho podràs explicar, perquè no ho acabo d’entendre. Sobretot, no sabia que els somnàmbuls cantessin…

—Home, noi, que no coneixes aquella òpera de Vicenzo Bellini, “La Somnàmbula”, que té dos llargs actes i la protagonista se’ls passa cantant tota l’estona…!

Passeig nocturn (Núria Soler)

Potser sí que les amigues tenien raó:

—On vas, boja? Mira que agafar el metro amb la turca que portes, agafa un taxi.

Res a fer, jo, tossuda, cap al metro. De fet, al metro no em va passar res. Qui més qui menys, anàvem tots per l’estil, ensonyats o mig groguis després d’un sopar ben regat.

                Va ser quan en vaig sortir, de camí cap a casa. Primer vaig pensar que tal vegada sí que m’havia passat un xic. El vaig veure, una vintena de passes davant meu caminant amb un peu a la calçada i l’altre a la vorera i fent anar els braços estesos en creu com qui vol aguantar l’equilibri.

                Em vaig recolzar al tronc d’un arbre perquè, de veure’l, em va semblar que també em faltava l’estabilitat. Quan se li va acabar la vorera va fer mitja volta i va tornar, en sentit contrari, fins que va arribar al final. Va tornar a girar i, apa, som-hi que no ha estat res, va refer el camí. A la tercera vegada que se’m va apropar em vaig adonar que calçava sabatilles de pelfa i que allò que m’havia semblat un abric era una bata d’estar per casa.

Encara el vaig estar observant una estona més i, de cop, me li vaig plantar al davant per aturar-lo i demanar-li què estava fent però quan el vaig tenir a tocar va baixar de la vorera, em va avançar per la calçada i, tot seguit, va continuar la mateixa rutina.

En veure tanta obstinació, me’n vaig anar cap a casa a dormir no fos cas que l’hora de llevar-me m’atrapés comptant anades i vingudes d’aquell sonat. El son no va trigar a arribar i el somni tampoc. Va ser recurrent, algú caminava vorera endavant, vorera endarrere sense parar. Em vaig despertar tard però molt cansada, com si m’hagués passat la nit anant d’un costat a l’altre.

No em podia treure del cap aquell individu de la nit abans i, més o menys a la mateixa hora en què el vaig veure, vaig tornar al mateix carrer. No hi havia ningú, només jo esperant aneu a saber què. Ho vaig repetir unes quantes nits fins que, quan ja estava a punt de donar-me per vençuda, el vaig retrobar. No havia variat gens la rutina.

Ai,ai, avui m’he despertat a l’hospital. M’he notat el cos molt adolorit i gairebé no podia moure la cama esquerra. La infermera m’ha dit que he patit un accident però que no tinc res trencat només una forta contusió a la cama, que quan vingui el metge ja m’explicarà tot el que vull saber.

—Ho sento molt senyoreta —ha dit el metge—, el motorista que l’ha atropellada ens ha dit que se’ls va trobar de sobte en girar la cantonada i, tot i que anava a poca velocitat no els va poder esquivar. L’home que l’acompanyava també té un fort cop, a l’esquena. Caldria que visités un bon especialista en aquesta, diguem-ne, afecció que pateix, tot i que el somnambulisme és de difícil solució.

Investigacions (Antònia García)

Fa molt poc que visc en aquest barri i encara no conec molts dels meus veïns. A la casa del costat hi viu un matrimoni amb una filla jove, molt bonica. La veig sovint per les finestres, davant de la porta de la casa o regant la gespa. Té els cabells rossos i és alta i esvelta. Només sé els noms que hi ha a la bústia: Sergi Alzina, Marta Soteres i Elsa Alzina.

            Fa uns dies, em vaig despertar de matinada i vaig anar a la cuina a beure aigua. De casualitat, vaig mirar cap al carrer i vaig veure la veïna, que tancava la porteta del jardí. Em va estranyar que en aquelles hores sortís de casa. És clar que no n'havia de fer res, jo, però m'hi vaig fixar. La noia va tirar carrer avall. En arribar a la cantonada va girar i la vaig perdre de vista. Vaig desar la gerra d'aigua a la nevera i vaig agafar una magdalena. Aleshores vaig sentir el lladruc d'un gos i el soroll d'un cotxe. I altre cop vaig veure la noia, que tornava a casa seva. Però no anava sola, l'acompanyava un home. Entraren a casa. S'encengué el llum d'una finestra i després es va tornar a apagar. Quina cosa més rara, vaig pensar. I qui era aquell home? Però no era cosa meva. I vaig tornar cap al llit.

            Dos dies més tard, que em vaig quedar llegint fins a les dues de la nit, la vaig tornar a veure, al carrer. Passats uns moments, un home va sortir de la casa gairebé corrent, la va atrapar abans de la cantonada, just quan un cotxe de la policia local venia per l'altre carrer. El cotxe s'aturà i vaig veure que l'home i l'agent van dir-se unes paraules. Allò ja em va intrigar. De què es tractava? Algú del barri m'havia dit que temps enrere hi havia hagut uns robatoris i un homicidi d'aquells que fan esgarrifar...

            Vaig decidir investigar pel meu compte. Vaig provar sort a la cafeteria de la plaça, a la botiga de queviures, al forn... El meu tanteig fou inútil. I, ben mirat, per què havien d'explicar res a un desconegut com jo, que feia quatre dies que vivia allí?

            Vaig vigilar la casa dels veïns. De dia, l'home sortia, suposo que per anar a treballar; la dona també, en altres hores; la noia semblava que estudiava, se n'anava amb carpetes a les mans, i quan era a casa, tocava el piano. Tot normal.

            A la nit em vaig quedar a l'aguait. Cap a les dues, la noia va sortir de casa. Jo també. La vaig seguir. Anava en pijama i descalça! Va tombar la cantonada. Quan hi vaig arribar, me la vaig trobar de cara. Ai, Déu meu! I ara què faig? Ella va actuar com si no em veiés però se'm va acostar. Vaig veure que no duia cap navalla ni cap pistola a les mans. Per un moment havia pensat que podia ser una psicòpata assassina. Però no. En aquestes, un home, darrere meu, em va dir: “Aparta't, noi! No li privis el pas!” Vaig tenir un sobresalt. Em vaig girar. Era el veí. L'home va agafar la noia per un braç i li va dir, en un to de veu molt fluix: “Anem cap a casa, Elsa. Aquí fora fa fred.”

            La noia es va deixar portar dòcilment. Mentre desfèiem el camí, vaig anar parlant amb l'home, que era el pare de l'Elsa. Ell m'havia reconegut de seguida. Sempre en veu baixa, em va dir que la filla era somnàmbula. De tant en tant, es llevava de nit i voltava per casa,  a les fosques, sense entrebancar-se mai. Algun cop, s'asseia al menjador una estona o bé  anava a la cuina i menjava qualsevol cosa que trobava. No havia sortit mai al carrer fins  aquests últims dies. Però ara haurien d'amagar les claus de casa, a la nit, perquè no pugués sortir.

            En arribar a casa, ens vam separar. “Adéu, Elsa, bona nit” vaig fer jo. “Bona nit”, em digué el veí, amb amabilitat. La noia em dirigí una mirada inexpressiva. El seu pare em digué que  ella no recordava mai res del que feia de nits. El món dels somnàmbuls és estrany. No se sap quines impressions reben quan estan així. Quan es desperten, tot queda esborrat. Però potser no del tot, perquè aquest matí, després de tocar el piano, l'he vista a la finestra. Ens hem creuat les mirades i ella a alçat la mà per saludar-me i m'ha fet un somriure encisador.

La noia de blanc (Anna Collado)

http://www.iellas.com

El primer dia que vaig veure la noia amb una camisa de dormir blanca enfilada a l’ampit de la finestra vaig tenir un ensurt de mort. Vaig estar a punt de trucar la policia, però quan anava a fer-ho vaig veure com tornava a terra i desapareixia en la foscor del pis.

La curiositat va potenciar el meu insomni i durant tres nits seguides vaig fer guàrdia vora la finestra per assegurar-me que tot havia quedat en un ensurt. Com que no va aparèixer, vaig pensar que la noia devia estar passant per un mal moment i potser la visió del món des de l’ampit l’havia fet desdir d’un final tant tràgic. Malauradament, però, la quarta nit, quan ja era a punt d’anar-me’n al llit, la vaig tornar a veure allà mateix, amb la camisa de dormir i la mirada fixa en un punt.

Vaig provar de cridar la seva atenció amb un crit apagat (per no despertar tot el veïnat), però la noia va seguir immòbil. Llavors vaig sortir corrent del pis i vaig baixar les escales tan de pressa com les meves cames m’ho van permetre. En arribar al carrer, vaig mirar amunt, cap a la cinquena planta, però la noia ja no hi era. Un calfred em va recórrer l’espinada mentre travessava el carrer i buscava el seu cos sense vida encastat a la vorera, però no hi havia ningú.

Trasbalsat, vaig empènyer la porta del bloc de pisos al que pertanyia la finestra però estava tancada amb clau. En apropar-me al vidre, però, vaig veure que hi havia un petit taulell al vestíbul. Decidit a tornar l’endemà per parlar amb el conserge, vaig tornar cap al pis, no sense abans fer una darrera ullada a la finestra de la veïna. Seguia deserta.

L’endemà al matí el primer que vaig fer va ser fer una visita al conserge.

—Bon dia —vaig dir fent el meu millor posat de bona persona.

—Bon dia, en què el puc ajudar, jove?

—Venia a veure la veïna del cinquè.

—Quin cinquè?

—Doncs miri, no ho sé ben bé. És una noia de cabells llargs i enrinxolats, no sabria donar-li gaires més detalls, em sap greu... —el conserge es mantingué impertèrrit—Miri, necessito parlar amb ella, és qüestió de vida o mort... —i, emulant els meus herois detectivescos, vaig posar damunt el mostrador un bitllet de 20 euros.

—Ah... es deu referir a la Virgínia Bertran, del cinquè tercera —va dir el  conserge canviant de sobte el semblant.

—Molt amable —vaig dir deixant anar un somriure sorneguer i dirigint-me cap a l’escala.

Un cop a dalt, vaig pica al timbre del cinquè tercera. En veure que ningú no obria, vaig insistir però ningú no va respondre. Quan em disposava a baixar, es va obrir la porta del cinquè segona i va treure el cap una senyora de mitjana edat.

—Si busca la Virgínia haurà de venir més d’hora —em va dir en to confident.

—Gràcies, senyora, que sap a quina hora marxa?

—A les 7 del matí. És mestra, sap? I és la primera d’arribar a l’escola. És tan responsable i bona noia...

—A sí? I sap a quina hora arriba a la tarda?

—A dos quarts de sis ja és a casa... des que ho va deixar amb el xicot només surt de casa per treballar, pobreta...

—Pobreta, deu estar deprimida...

—Ja ho pot ben dir! L’he sentit plorar cada nit...

—Vaja... l’haurem d’animar, llavors.

—Li aniria molt bé, segur que sí.

Uns mesos després, quan vam passar la primera nit junts amb la Virgínia, just abans de posar-nos a dormir, em va dir:

—No t’espantis si veus que m’aixeco aquesta nit: sóc somnàmbula... Ah! I sobretot... no em despertis!