dilluns, 20 de gener de 2014

El balcó fosc. Mentre em feien les trenes (Elisabet Prades)

Tenia  quatre o cinc anys, ja m’havien dit el que havia passat i em van explicar el que passaria.
L’endemà, com cada dia, la mare, perquè hi pogués arribar, em va pujar en una cadira recolzada a la porta del balcó que restava tancat, ja que era hivern,  i em va començar a  fer les trenes, aquelles eternes trenes que vaig portar fins als vuit anys llargs.  Instintivament vaig recolzar les mans als vidres de la finestra, mirant cap al carrer, mentre ella m’allisava els cabells en un silenci estrany. En aquella posició immillorable, era, és un entresòl, podia veure perfectament com el carrer, fosc i estret,  s’anava omplint de gent; a alguns no els coneixia, però la major part eren veïns del carrer.  El primer en arribar va ser el senyor Brauli, el primer com sempre, i de mica en mica tots els altres: la Pepita, amb el seu home, en Llibert, que era cec i venia cupons a la plaça; en Pepe, l’amo del bar de davant de casa; el senyor Martí amb la Carmeta, la seva dona; la senyora Prudència i els seus dos fills grans; el senyor Miquel amb la seva dona; el López, l’ajudant, que mai no vaig saber com es deia; en Pau...
Una munió de gent s’anava arreplegant al voltant de la porta de l’escala i cada cop n'anava arribant més, fins que des del meu lloc d’observació ja no anava més enllà.  Però en aquella posició privilegiada podia notar con tothom xiuxiuejava, les dones anaven amb mantellina negra i a algunes els lliscava una llàgrima i els homes, alguns duent un braçalet negre al braç, restaven seriosos; fins i tot els nens, estranyament callats i esporuguits, portaven roba fosca.
De sobte per l’escala se sentí un soroll, la mare es va aturar, jo la vaig mirar...
Ya se lo llevan, va mormolar.
I sense gosar dir res em vaig girar i vaig tornar a mirar pels vidres del balcó sense queixar-me per les estrebades del cabell.  De l’escala va sortir el senyor Ferran, el germà de la senyora Dolors; a aquestes alçades tota la gent de l’escala ja era a fora tret de... 
Llavors van començar a treure la caixa negra, mai n'havia vist una, va trigar, era, és encara una escala estreta i els va costar baixar-la.  
En ser a fora es va fer un silenci, mai millor dit sepulcral, que es podia tallar amb un ganivet. I per fi van sortit la senyora Dolors i en Lluïset. 
Darrera d’ells la gent, capbaixa i en silenci, va començar a fer via carrer avall cap a l’església. 
Tot es va anar esvaint, com les ombres de la nit quan comença a clarejar encara que reneixin altres boires.
La mare em va acabar de posar els llacets a les trenes i em va baixar de la cadira.
Quan vaig ser a terra,  ja sense tenir cap visió del carrer, li vaig preguntar: 
¿No volveremos a ver nunca más al señor Juan? Y el Luís, ¿qué hará sin su papá?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada