dilluns, 20 de gener de 2014

Un cas com un cabàs (Pilar Zabala)

Aquest cop el sopar d’amigues ha acabat més tard del previst, cosa que era d’esperar tenint en compte que feia quasi mig any que no havíem aconseguit reunir-nos totes. El bon humor, les novetats i l’intercanvi de  confidències han estat tan intenses, que les hores han anat passant gairebé sense adonar-nos-en. Són ja les tres de la matinada de diumenge i  afortunadament no haig de patir per anar a la feina.
            He tingut sort i de seguida he trobat un taxi, cosa que m’ha permès arribar, en poc estona, a davant de la porta del meu nou domicili. Veig que el llum de l’escala és encès i tot just l’ascensor acaba d’enfilar cap amunt. Un moment després torna a baixar i en surt un jove alt i ben plantat que passa pel meu davant  amb un posat molt digne i, sense obrir boca, marxa cap a la sortida de la finca. Porta barret i una gabardina amb el coll aixecat, d'on curiosament sobresurt un pijama de ratlles.
            —Vaja —penso jo—,  vés a saber on anirà  amb aquesta pinta. Serà que no m’he assabentat que aquesta és ara una nova manera de vestir?
            Avui, dijous a la nit, quan en acabar de mirar una pel·lícula de la tele m’he ficat al llit, en la confiança de ser ràpidament acollida dins les nebuloses de Morfeu, s’han començat a produir, a l’altre costat de la paret, un reguitzell de sorolls estranys que han acabat  per desvetllar-me del tot. És ben curiós;  em pensava que el pis era buit. Calla, ara que sembla que ja marxen, aprofitaré per mirar discretament per l’espiell. Aquesta sí que és bona, qui ho havia de dir, és aquell jove amb qui em vaig creuar la matinada de diumenge i, com llavors, també avui duu la mateixa indumentària. Què hi deu haver vingut a fer? Sigui el que sigui, a mi no m’interessa, i el cas és que ara, per fi, podré dormir tranquil·la.
            Ja hi som! Avui, dilluns, es tornen a repetir el mateixos sorolls que dijous passat, la veritat és que no sé què pensar. Segur que és un lladre que  busca alguna cosa que sap molt valuosa, com ara drogues o diamants, o pitjor encara, és algú que havia mort els antics llogaters, havia posat els seus cadàvers a dins de la banyera i ara ha vingut a esborrar el seu rastre abocant-hi àcid sulfúric.
            Pobra de mi, si s’adona que l’estic sentint i que l’he vist, pot ser capaç de forçar la porta de casa meva i fer-me mal. Tan aviat com marxi aquest malànima demanaré ajut als veïns del pis de sota; ja sé que aquesta no és una bona hora però és necessari que sàpiguen el que està succeint.
            Dit i fet, després de presentar-me tremolosa davant d’ells i justificar la meva  intempestiva presència, passo a exposar fil per randa el que he vist i sentit, així com les meves sospites i temors.
            —Ah! –exclama la veïna– Ja veig que l’administrador no li va comentar res d’aquest tema. Ha de saber que el jove de qui parla té un problema de somnambulisme des de ben petit. Va viure aquí fins que es va casar i no pot evitar de tornar-hi, però no s’amoïni, abans venia cada nit i ara només ho fa un cop o dos per setmana. Tingui paciència i estigui tranquil·la perquè és ben clar que ho està superant.         
            Crec que he posat cara de “pòquer”. De veritat que ha estat un cas com un cabàs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada