La noia de blanc (Anna Collado)

http://www.iellas.com

El primer dia que vaig veure la noia amb una camisa de dormir blanca enfilada a l’ampit de la finestra vaig tenir un ensurt de mort. Vaig estar a punt de trucar la policia, però quan anava a fer-ho vaig veure com tornava a terra i desapareixia en la foscor del pis.

La curiositat va potenciar el meu insomni i durant tres nits seguides vaig fer guàrdia vora la finestra per assegurar-me que tot havia quedat en un ensurt. Com que no va aparèixer, vaig pensar que la noia devia estar passant per un mal moment i potser la visió del món des de l’ampit l’havia fet desdir d’un final tant tràgic. Malauradament, però, la quarta nit, quan ja era a punt d’anar-me’n al llit, la vaig tornar a veure allà mateix, amb la camisa de dormir i la mirada fixa en un punt.

Vaig provar de cridar la seva atenció amb un crit apagat (per no despertar tot el veïnat), però la noia va seguir immòbil. Llavors vaig sortir corrent del pis i vaig baixar les escales tan de pressa com les meves cames m’ho van permetre. En arribar al carrer, vaig mirar amunt, cap a la cinquena planta, però la noia ja no hi era. Un calfred em va recórrer l’espinada mentre travessava el carrer i buscava el seu cos sense vida encastat a la vorera, però no hi havia ningú.

Trasbalsat, vaig empènyer la porta del bloc de pisos al que pertanyia la finestra però estava tancada amb clau. En apropar-me al vidre, però, vaig veure que hi havia un petit taulell al vestíbul. Decidit a tornar l’endemà per parlar amb el conserge, vaig tornar cap al pis, no sense abans fer una darrera ullada a la finestra de la veïna. Seguia deserta.

L’endemà al matí el primer que vaig fer va ser fer una visita al conserge.

—Bon dia —vaig dir fent el meu millor posat de bona persona.

—Bon dia, en què el puc ajudar, jove?

—Venia a veure la veïna del cinquè.

—Quin cinquè?

—Doncs miri, no ho sé ben bé. És una noia de cabells llargs i enrinxolats, no sabria donar-li gaires més detalls, em sap greu... —el conserge es mantingué impertèrrit—Miri, necessito parlar amb ella, és qüestió de vida o mort... —i, emulant els meus herois detectivescos, vaig posar damunt el mostrador un bitllet de 20 euros.

—Ah... es deu referir a la Virgínia Bertran, del cinquè tercera —va dir el  conserge canviant de sobte el semblant.

—Molt amable —vaig dir deixant anar un somriure sorneguer i dirigint-me cap a l’escala.

Un cop a dalt, vaig pica al timbre del cinquè tercera. En veure que ningú no obria, vaig insistir però ningú no va respondre. Quan em disposava a baixar, es va obrir la porta del cinquè segona i va treure el cap una senyora de mitjana edat.

—Si busca la Virgínia haurà de venir més d’hora —em va dir en to confident.

—Gràcies, senyora, que sap a quina hora marxa?

—A les 7 del matí. És mestra, sap? I és la primera d’arribar a l’escola. És tan responsable i bona noia...

—A sí? I sap a quina hora arriba a la tarda?

—A dos quarts de sis ja és a casa... des que ho va deixar amb el xicot només surt de casa per treballar, pobreta...

—Pobreta, deu estar deprimida...

—Ja ho pot ben dir! L’he sentit plorar cada nit...

—Vaja... l’haurem d’animar, llavors.

—Li aniria molt bé, segur que sí.

Uns mesos després, quan vam passar la primera nit junts amb la Virgínia, just abans de posar-nos a dormir, em va dir:

—No t’espantis si veus que m’aixeco aquesta nit: sóc somnàmbula... Ah! I sobretot... no em despertis!