dilluns, 20 de gener de 2014

La somnàmbula (Montserrat Fortuny)

Fa molts anys que visc a la mateixa finca del barri de Gràcia, al primer pis. Els veïns del principal tenen pati, obert per un costat al carrer i per l’altre, als patis veïns de les altres cases. La meva galeria té les finestres damunt d’aquest espai.
Són un matrimoni gran, amb els fills casats i escampats per altres barris de la ciutat, o sigui que han estat ben solets, fins que fa pocs dies, ha anat a viure amb ells la filla d’uns nebots, una noieta del poble que estudia a la Universitat. És bonica, ben educada i trempada.
Dijous passat estava desvetllat i vaig mirar per les finestres de la galeria les estrelles, en aquell hora que més llueixen… vaig sentir, fluixet, fluixet, una melodia… algú que cantava a mitja veu.
Vaig treure el cap, amb precaució. Era una veu blanca que rajava amb molta harmonia i vaig veure l’Amina, la nova veïneta, amb una camisa de dormir clara, amb una rosa a la mà, amb els ulls mirant el terra, al mig del pati.
La camisola era mig transparent, se li enganxava al cos, moguda pel vent suau i vaig córrer a buscar les ulleres, per no perdre’m detall, deixant uns instants la finestra. No us penseu que sóc un “viejo verde”, no, només em causava admiració la seva jovenívola bellesa.
En tornar-hi, la noia no hi era, però la seva veu es sentí apagada i, de cop, la vaig veure dalt de la caseta del safareig, ben bé davant meu. Com hi havia pujat? No hi ha cap escala per a poder accedir-hi… S’hi havia enfilat, pujant primer per la finestreta que hi ha a mitja paret?
S’assegué al terra i es va quedar quieta i callada, amb la cara entre les mans, posades damunt dels genolls… En aquell moment sonà el telèfon, era algú que s’equivocava i el vaig engegar tan de pressa com vaig poder i, al tornar al meu observatori… la jove ja no hi era.
L’endemà, a mitja nit, van ser els seus refilets que em van despertar, sí, era ella, tota vestida de blanc i, al cap de poca estona, es va tornar a amagar en la foscor.
I així han anat passant les nits, fins que, a la d’avui, per gran sorpresa i espant, ha començat a enfilar-se, tot cantant, per la meva paret, valent-se de la reixa, agafant-s’hi amb les mans i amb els peus, amb una agilitat sorprenent. Li he donat les mans, a l’últim tram i ha entrat per la meva finestra, amb els ulls tancats i cantussejant, fins que s’ha ajagut al terra i llavors he comprés que és somnàmbula…! 
He telefonat als veïns i l’han vingut a buscar, agafant-la sense despertar-la i portant-la al seu llit, demanant-me excuses I agraint-me el meu tractament.
T’ho comento a tu, perquè ets psicòleg i m’ho podràs explicar, perquè no ho acabo d’entendre. Sobretot, no sabia que els somnàmbuls cantessin…
—Home, noi, que no coneixes aquella òpera de Vicenzo Bellini, “La Somnàmbula”, que té dos llargs actes i la protagonista se’ls passa cantant tota l’estona…!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada