dilluns, 20 de gener de 2014

Investigacions (Antònia García)

Fa molt poc que visc en aquest barri i encara no conec molts dels meus veïns. A la casa del costat hi viu un matrimoni amb una filla jove, molt bonica. La veig sovint per les finestres, davant de la porta de la casa o regant la gespa. Té els cabells rossos i és alta i esvelta. Només sé els noms que hi ha a la bústia: Sergi Alzina, Marta Soteres i Elsa Alzina.
            Fa uns dies, em vaig despertar de matinada i vaig anar a la cuina a beure aigua. De casualitat, vaig mirar cap al carrer i vaig veure la veïna, que tancava la porteta del jardí. Em va estranyar que en aquelles hores sortís de casa. És clar que no n'havia de fer res, jo, però m'hi vaig fixar. La noia va tirar carrer avall. En arribar a la cantonada va girar i la vaig perdre de vista. Vaig desar la gerra d'aigua a la nevera i vaig agafar una magdalena. Aleshores vaig sentir el lladruc d'un gos i el soroll d'un cotxe. I altre cop vaig veure la noia, que tornava a casa seva. Però no anava sola, l'acompanyava un home. Entraren a casa. S'encengué el llum d'una finestra i després es va tornar a apagar. Quina cosa més rara, vaig pensar. I qui era aquell home? Però no era cosa meva. I vaig tornar cap al llit.
            Dos dies més tard, que em vaig quedar llegint fins a les dues de la nit, la vaig tornar a veure, al carrer. Passats uns moments, un home va sortir de la casa gairebé corrent, la va atrapar abans de la cantonada, just quan un cotxe de la policia local venia per l'altre carrer. El cotxe s'aturà i vaig veure que l'home i l'agent van dir-se unes paraules. Allò ja em va intrigar. De què es tractava? Algú del barri m'havia dit que temps enrere hi havia hagut uns robatoris i un homicidi d'aquells que fan esgarrifar...
            Vaig decidir investigar pel meu compte. Vaig provar sort a la cafeteria de la plaça, a la botiga de queviures, al forn... El meu tanteig fou inútil. I, ben mirat, per què havien d'explicar res a un desconegut com jo, que feia quatre dies que vivia allí?
            Vaig vigilar la casa dels veïns. De dia, l'home sortia, suposo que per anar a treballar; la dona també, en altres hores; la noia semblava que estudiava, se n'anava amb carpetes a les mans, i quan era a casa, tocava el piano. Tot normal.
            A la nit em vaig quedar a l'aguait. Cap a les dues, la noia va sortir de casa. Jo també. La vaig seguir. Anava en pijama i descalça! Va tombar la cantonada. Quan hi vaig arribar, me la vaig trobar de cara. Ai, Déu meu! I ara què faig? Ella va actuar com si no em veiés però se'm va acostar. Vaig veure que no duia cap navalla ni cap pistola a les mans. Per un moment havia pensat que podia ser una psicòpata assassina. Però no. En aquestes, un home, darrere meu, em va dir: “Aparta't, noi! No li privis el pas!” Vaig tenir un sobresalt. Em vaig girar. Era el veí. L'home va agafar la noia per un braç i li va dir, en un to de veu molt fluix: “Anem cap a casa, Elsa. Aquí fora fa fred.”
            La noia es va deixar portar dòcilment. Mentre desfèiem el camí, vaig anar parlant amb l'home, que era el pare de l'Elsa. Ell m'havia reconegut de seguida. Sempre en veu baixa, em va dir que la filla era somnàmbula. De tant en tant, es llevava de nit i voltava per casa,  a les fosques, sense entrebancar-se mai. Algun cop, s'asseia al menjador una estona o bé  anava a la cuina i menjava qualsevol cosa que trobava. No havia sortit mai al carrer fins  aquests últims dies. Però ara haurien d'amagar les claus de casa, a la nit, perquè no pugués sortir.
            En arribar a casa, ens vam separar. “Adéu, Elsa, bona nit” vaig fer jo. “Bona nit”, em digué el veí, amb amabilitat. La noia em dirigí una mirada inexpressiva. El seu pare em digué que  ella no recordava mai res del que feia de nits. El món dels somnàmbuls és estrany. No se sap quines impressions reben quan estan així. Quan es desperten, tot queda esborrat. Però potser no del tot, perquè aquest matí, després de tocar el piano, l'he vista a la finestra. Ens hem creuat les mirades i ella a alçat la mà per saludar-me i m'ha fet un somriure encisador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada