dilluns, 20 de gener de 2014

L'àvia (Francesc Blasco)

Avui, com que m’he llevat més d’hora que de costum, he anat al despatxet, he obert l’ordinador i he llegit tots els correus electrònics; “així ja tindré una part de la feina del dia feta i després aniré més relaxat”.
                Com sempre, després d’estirar els braços tot el que puc, el primer que faig és obrir la cortina de la finestra. Estiro poc a poc la cadeneta de boletes de plàstic, i els rectangles de roba es van replegant l’un sobre l’altre, donant pas a la llum i a la vista del pati interior i de les finestres dels edificis del davant. Els primers rajos de sol comencen a reflectir en els vidres, i inunden de colors daurats i vermells tots els racons. Com que en aquesta hora tothom dorm i no hi ha cap soroll, se sent una pau i una tranquil·litat especial. Respiro profundament i em deixo portar per aquesta sensació mentre observo involuntàriament les finestres dels veïns. M’adono que inconscientment la vista se me’n va sempre a la finestra de “l’àvia”. És una velleta molt gran, amb els cabells blancs i la postura encorbada dels que ja fa molt de temps  que caminen pel món. Sempre va vestida amb una bata blava, que tot i la distància puc assegurar que té gairebé els mateixos anys que ella. Crec que viu sola, que no surt gaire de casa i que fa mitja vida en aquesta finestra. Cap al migdia, quan el sol dóna de ple a la seva finestra, es despulla la part de dalt del cos i pren el sol uns minuts, primer d’esquena i després de cara . Ho fa cada dia durant tot l’any i a mi em fa molta gràcia imaginar que jo a la seva edat faré el mateix, sense importar-me ni si em miren ni el que pensin de mi.
                De cop i volta veig l’àvia tota despullada i amb una gorra de bany al cap . No ho entenc, encara fa fred i no és la seva hora. A més va despullada de pèl a pèl. A veure si, com que és molt gran, té problemes de cap...
                Ara obre la finestra i fa rodar els braços com si estigués escalfant per començar a nedar. Sembla com si volgués saltar a la piscina per posar-se a nedar. Sí, sí, ha posat les mans com fan els nedadors quan van a saltar...
                Obro la finestra del despatxet i crido “Eh! Senyora, senyora no ho faci, no ho faci...”.
L’àvia no em sent o no em fa cas i jo torno a cridar un parell de cops, fins que sento una veu que em crida. És el veí de sota, el de la terrassa, que es veu que tampoc podia dormir i em diu que no em preocupi, que això també ho fa cada dia. Es veu que de jove havia estat una bona nedadora i que fins i tot havia guanyat alguna medalla. Ara, de gran, com que és sonàmbula, molts matins s’aixeca dormint i fa com si anés a entrenar a la piscina. Sembla que tothom al barri ho sap. Al principi també es van espantar, i després hi va haver una època que era l’espectacle dels veïns, però ara que ja fa anys que dura el show, ja no se la mira ningú.
                Jo, que ja li començava a tenir admiració pel seu comportament sense complexes, torno a tancar la finestra i miro embadalit aquesta velleta nedadora tot pensant en l’energia que encara té. Torno a respirar profundament i a trobar la pau i tranquil·litat del moment, mentre faig un gran somriure...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada