Passeig nocturn (Núria Soler)

Potser sí que les amigues tenien raó:

—On vas, boja? Mira que agafar el metro amb la turca que portes, agafa un taxi.

Res a fer, jo, tossuda, cap al metro. De fet, al metro no em va passar res. Qui més qui menys, anàvem tots per l’estil, ensonyats o mig groguis després d’un sopar ben regat.

                Va ser quan en vaig sortir, de camí cap a casa. Primer vaig pensar que tal vegada sí que m’havia passat un xic. El vaig veure, una vintena de passes davant meu caminant amb un peu a la calçada i l’altre a la vorera i fent anar els braços estesos en creu com qui vol aguantar l’equilibri.

                Em vaig recolzar al tronc d’un arbre perquè, de veure’l, em va semblar que també em faltava l’estabilitat. Quan se li va acabar la vorera va fer mitja volta i va tornar, en sentit contrari, fins que va arribar al final. Va tornar a girar i, apa, som-hi que no ha estat res, va refer el camí. A la tercera vegada que se’m va apropar em vaig adonar que calçava sabatilles de pelfa i que allò que m’havia semblat un abric era una bata d’estar per casa.

Encara el vaig estar observant una estona més i, de cop, me li vaig plantar al davant per aturar-lo i demanar-li què estava fent però quan el vaig tenir a tocar va baixar de la vorera, em va avançar per la calçada i, tot seguit, va continuar la mateixa rutina.

En veure tanta obstinació, me’n vaig anar cap a casa a dormir no fos cas que l’hora de llevar-me m’atrapés comptant anades i vingudes d’aquell sonat. El son no va trigar a arribar i el somni tampoc. Va ser recurrent, algú caminava vorera endavant, vorera endarrere sense parar. Em vaig despertar tard però molt cansada, com si m’hagués passat la nit anant d’un costat a l’altre.

No em podia treure del cap aquell individu de la nit abans i, més o menys a la mateixa hora en què el vaig veure, vaig tornar al mateix carrer. No hi havia ningú, només jo esperant aneu a saber què. Ho vaig repetir unes quantes nits fins que, quan ja estava a punt de donar-me per vençuda, el vaig retrobar. No havia variat gens la rutina.

Ai,ai, avui m’he despertat a l’hospital. M’he notat el cos molt adolorit i gairebé no podia moure la cama esquerra. La infermera m’ha dit que he patit un accident però que no tinc res trencat només una forta contusió a la cama, que quan vingui el metge ja m’explicarà tot el que vull saber.

—Ho sento molt senyoreta —ha dit el metge—, el motorista que l’ha atropellada ens ha dit que se’ls va trobar de sobte en girar la cantonada i, tot i que anava a poca velocitat no els va poder esquivar. L’home que l’acompanyava també té un fort cop, a l’esquena. Caldria que visités un bon especialista en aquesta, diguem-ne, afecció que pateix, tot i que el somnambulisme és de difícil solució.