dilluns, 24 de novembre de 2014

Va trucar a la porta (Antònia García)

Va trucar a la porta,
la tardor.
Duia capa de fulles groguenques
sobre el vestit vermellós
i tenia un posat lànguid.

Volia aixopluc,
la tardor.
Li vaig oferir castanyes torrades
i un lloc vora el foc.

A fora, ran dels vidres,
cortines de pluja
i udols de vent fred.

Va reposar una estona,
la tardor.
Omplí la casa de somnis grisos
i després prengué comiat
amb malenconia.

Pel camí boirós
que du a la collada,
darrere els seus passos
quedà un rastre de fulles a terra.

Fou pel novembre, que va trucar
la tardor.
I em va deixar
solitud i tristor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada