Història d’un bitllet (Montserrat Fortuny)

“Hola a tothom! Sóc un bitllet de 10 euros, acabat de sortir de la Seca, molt trempat i molt xiroi. Encara desprenc olor de tinta i faig tot jo molt de goig, tan net i tan lluent, vermellós, com si tingués vergonya, encara que no n’he tinguda mai.“

Això deia fa uns quants mesos.

Normalment tots hi naixem en una Seca, fora d’algun que no sigui legal, que pot néixer clandestinament, però alguna cosa té que el diferencia, per als ulls entesos.

Em van portar, junt amb altres germans meus, a un banc. No a un banc per a seure, que d’aquests, n’he conegut molts, sinó a un gran edifici, amb força llums, amb molts empleats i amb cues de gent anònima, amb cares esllanguides.

Em van col·locar en un calaix amb departaments on hi havia germans meus, els més petits de 5 euros i els més grans, de 20 i de 50. També tinc familiars de més categoria, els de 100 euros, els de 200 i els de 500, però amb aquests no m'hi faig gaire, per no dir gens.

Em van posar a les mans d’un home molt educat, junt amb uns quants més grans que jo, i de seguida em vaig sentir impregnat d’una olor molt estranya i que mai més no m'ha abandonat: olor de tabac, barrejada amb una altra de més bona: de cafè. Oh, aquestes rai! N’he hagut de sentir de molt pitjors, dolentes i nauseabundes: de clavegueres, de peix podrit...!

Quan encara no tenia cap plec ni cap arruga, el meu amo em va posar a dins d’un sobre, acompanyat d’un de 50, i va dir a la seva dona: “Veus?, així sumen 60 euros, l'equivalent a deu mil pessetes, que és el que li solia donar…” I em va entregar a les mans d’un noiet de dotze anys que celebrava el seu aniversari i que va estar molt content en veure’ns a tots dos.

L’endemà mateix se’n va anar, amb uns quants sobres plens, en una botiga molt il·luminada, i va comprar un mòbil d’aquests que tenen ordinador a dins i una càmera fotogràfica i no sé quantes coses més.

A la botiga em van posar en un calaix amb altres germans meus, més vells i més bruts i pudents, i va ser la primera vegada que em vaig sentir incòmode.

L’endemà al matí, una dona grassa i que no portava les mans gaire netes, em va agafar, junt amb altres com jo, i se’n va anar al mercat. Hi havia dones que cridaven: “Nenes, peixet!”

Va comprar-ne un, un animal mort, que tenia els ulls esbatanats i com de vidre. Quin fàstic…! Va donar la meva persona a una noia de davantal blanc, que em va agafar amb aquella mà coberta amb un guant de plàstic ben moll i que feia una pudor terrible. Des de llavors que no me l’he treta del damunt. Em va posar junt amb d’altres germans meus, tots pestilents i enganxosos. A alguns els mancava un bocí, cosa que em va esgarrifar.

Al cap d’una estona, una altra mestressa li va pagar amb un de 20 I el canvi vaig ser jo. Aquella senyora em va agafar i em va plegar per la meitat… Quin dolor! Em va posar en una bitlletera estreta, on hi havia altres dissortats, tots doblegats, amb el cap tocant als peus.

A la sortida, es va asseure en un banc de la plaça i es va quedar adormida. Un parell de galifardeus que rondaven per allí, van veure aquella bossa a la falda de la dorment, la van agafar i… cames ajudeu-me, no van parar fins arribar a la Rambla. Es van asseure en un banc i van fer la repartició: “Aquests per a tu, aquests per a mi…” I tots dos contents. I jo estranyat i encuriosit. El meu nou amo em va guardar en una cartera més ampla, desfent el doblec, però em va posar al costat d’un de molt enganxós i l’endemà, en voler-me agafar, se me’n va endur un trosset d’una punta i em vaig quedar mig coix. Quina angúnia!

Em va entregar en mans (brutes) d’una noieta morena, que em va canviar per verdures i fruites, que va posar en un carret. Jo, mentrestant, a l’aire lliure. Va venir una ventada i se me'n va endur fins a damunt de la caca d’un gos, que algun mal amo havia deixat a la vorera.

Llavors sí que vaig quedar empastifat…! Em va agafar una vella que passava i, en estirar-me, vaig quedar partit per la meitat. Se me'n va emportar a casa, un pis petit i brut i em va enganxar amb una cinta adhsiva que em molestava als ronyons, però al menys, tenia la meva identitat.

Però, val la pena viure, en aquestes circumstàncies…? Crec que no, i quan m’agafi algun altre amo o mestressa, que serà encara més pudent i desgraciat, tancaré els ulls i em desfaré a les seves mans, i convertit en pols, ja m’haureu vist prou.