Procastinació (Coral Romà)

Després de la reunió tothom marxa menys jo, que m’assec davant l’ordinador en mode ninja. És la recta final. Al cap d’una hora, el cos em demana un respir, però resisteixo i continuo revisant el text a la pantalla, saltant entre els diversos documents i excels oberts. Una mica més tard ensopego amb una data que cal comprovar. Teclejo unes paraules al navegador. Rrrrr-rrrr-rrrrr, fa suaument la rodeta del ratolí, com un gat, mentre baixo per la pàgina de resultats. Clico en un enllaç i llegeixo en diagonal, rrrrr-rrrrr, buscant el que necessito. No ho trobo, en provo un altre. Els ulls corren per les lletres, rrrrrr-rrrrrr, s’aturen en una dada curiosa. No ho facis, m’ordeno. Però tres scrolls més tard cedeixo... I de la data que buscava passo a les cerveseries de la Praga de Hrabal, clic, a les expedicions de Shackleton, clic, a la simblogia del cel estrellat en el pensament kantià, rrrrr-rrrr, la biblioclàstia per motius religiosos, clic, el Chino Cudeiro, clic, curiositats dels rèptils australians, rrrrr, la reina Ranavalona, clic, origen i costums dels quàquers, clic. Quinze minuts després, m’assalta la visió del Joan que demà a les vuit sens falta necessito l’informe definitiu o els de la fundació em penjaran pels. Maleeixo el meu escapisme i faig un Pacte Sever amb mi mateix. Clic. Trobo, ara sí, la data correcta. Esmeno el document i continuo.

Arribo a la segona part de l’informe i retoco el contingut tenint en compte quins gràfics s’ha decidit posar-hi i quins no. Al cap de poc el cervell em comença a martellejar la imatge de la cafetera lluent, a menys de tres metres rere meu. Recito com un mantra el termini d’entrega, intento concentrar-me. Ctrl C, Ctrl V, reorganitzo algunes frases en el silenci de l’estudi desert. Al monitor veig aparèixer una tassa blava plena fins dalt. No hi ha excusa, estic despertíssim: l’adrenalina de final de projecte. A la boca, una salivera expectant. Només pel plaer, va, si no són ni cinc minuts preparar-lo. No. Enllesteixo tres pàgines més, heroicament. Veig passar davant meu càpsules nespresso de color lila. Sucumbeixo i m’alço. Mentre brego amb la cafetera, faig un nou Pacte Severíssim amb mi mateix. Torno a l’ordinador amb la tassa a la mà, n’aspiro l’aroma i faig un glop voluptuós tot mirant per la finestra. S’ha fet fosc. Els fars dels cotxes i els llums dels semàfors omplen de colors l’asfalt moll de pluja. M’hi encanto uns minuts. Rebufo i torno a fixar la vista a la pantalla. Va, som-hi.

Noto que estic concentrat, sí, ara avanço seguit seguit, rrrrr-rrrr, les pàgines van desfilant una rere l’altra, estic surant en un nirvana de productivitat, els ulls em comencen a coure però jo ni cas, fins que un driiiiiing inesperat em fa fer un bot. El timbre de la porta, ni cas. Però estic intentant arreglar un driiiiiing apartat mal redactat i provant d’escurçar un títol driiiiiing massa llarg i rebuscat, driiiiing-driiiiing i, hòstia puta!, m’acabo aixecant d’una revolada i obrint la porta.

Hi ha un home amb casc de motorista i un impermeable xop de pluja que porta un paquet gros a les mans. Me l’allarga dient Paquete, paquete, amb un accent com rus; deu ser lituà o vés a saber què. L’agafo i li firmo el rebut amb el boli que es treu de la butxaca. Gràcies, dic, i el missatger ja ha girat cua, però llavors llegeixo l’etiqueta adhesiva i m’adono que no és per a nosaltres, l’adreça és correcta però el nom m’és desconegut, i diu vuitè pis i no segon. En un edifici de despatxos com el nostre, de tant en tant hi ha confusions d’aquestes. Ei, crido. Li corro al darrere pel replà i intento tornar-l’hi, però ell fa que no amb el cap i repeteix Paquete, paquete, vecino, porr favor, amb mirada suplicant, i jo tinc un instant de compassió pels pobres missatgers que treballen en dies de pluja i desisteixo. Ja el pujaré jo demà al matí, és igual.

Entro al despatx, tanco la porta i deixo el paquet a terra. Em torno a asseure davant l’ordinador. Badallo tot estirant els braços per sobre del cap. Em capbusso en l’informe. Sis pàgines més tard, m’aixeco a examinar l’embalum. És la típica bossa de plàstic blanc que fan servir les empreses de missatgeria i de vendes per catàleg. Tant el destinatari com el remitent tenen noms impronunciables. Es nota que a dins del plàstic hi ha una capsa de cartó. Sospeso el paquet. Quilo, quilo i mig. El sacsejo amb compte. No fa cap soroll. Torno a l’ordinador i em submergeixo altre cop en l’informe. Mitja hora més tard les temples em fan un lleu zub-zub. M’empipa revisar la bibliografia. Giro el cap a banda i banda per desentumir el clatell i les espatlles. Els ulls se m’aturen altre cop sobre el paquet. Una mà ortopèdica? Tractats de teologia en ucraïnès? O consoladors. Arengades de Noruega en llauna. Ep, prou. Rrrrr-rrrr, continuo llegint. Una peça de recanvi d’algun aparell? Lents. Un collaret art déco, d’antiquari. Rrrr-rrrr. I si fos una arma? Granades. O un revòlver.

Ara m’ha semblat sentir, com un eco, un frrrr-frrrr darrere meu. Em giro. No res, el cansament. Continuo mecànicament la revisió, un retoc aquí o allà. Em comencen a pesar les parpelles, s’ha fet tardíssim.

De cop, un moviment veloç em fa alçar el cap. Ep. Entreveig de reüll una ombra que s’esmuny sota la prestatgeria. M’aixeco instintivament. Calma, que aquí no hi ha ni ratolins, em dic. Inspecciono el paviment de la sala, per si alguna cosa es mou, tot i que segurament m’ho dec haver imaginat. Llavors la meva mirada ensopega amb el paquet i un glaçó se m’enfila serpentejant entre els omòplats.

El plàstic està estripat. La capsa de cartró, oberta. Hi ha palla escampada per terra. De l’embolcall, segurament. Però... l’embolcall de... què? Torno a sentir fregadís sota la prestatgeria. No m’ho he afigurat, doncs. Acoto el cap i veig el que em sembla una mena de tortuga o un armadillo. No ben bé. Ostres, no sabria pas dir què és. L’animal fa un carrisqueig desagradable sota el moble. M’inquieta. Miro a dreta i esquerra i arreplego un llum de sobretaula de metall. Ara em sento molt ridícul, així armat. Dubto quina estratègia seguir. Emprendre la retirada o trucar als bombers em sembla desproporcionat. A la pantalla de l’ordinador, l’informe sembla que em miri, impacient. Deu, quinze pàgines més i hauré acabat. I si el deixo quedar-se allà sota? En un quart d’hora hauré imprès el document i seré fora de l’estudi. Que se n’ocupi demà el bidell.

Mentre vacil·lo rumiant si podria capturar-lo d’alguna manera, l’animal surt a poc a poc de sota el moble. No sembla ben bé un rèptil, és una criatura molt rara. Té la pell escatosa d’un verd violaci. Sis potes articulades. Sota els ulls facetats, com d’insecte, les mandíbules fan pinça i emeten un xerric irritant.

Inesperadament la bestiola salta i se m’arrapa al turmell amb una mena de ventoses. Però què coi...?! Noto una fiblada i, de l’ensurt, deixo caure la làmpada. Sacsejo el peu, la criatura es desenganxa i corre a arraulir-se sota el meu escriptori. Em toco el panxell adolorit, més xocat que amoïnat. Pero ara noto una fredor anguniosa que em va pujant pel panxell. M’estremeixo. Decideixo trucar al 112 però el telèfon és precisament sobre la meva taula i ara em fa por acostar-m’hi. Quin mal. La criatura es regira com un cuc i jo m’estic marejant.

Sense previ avís, la cama deixa d’aguantar-me i caic a terra, com un sac. La fredor se m’estén esgarrifosament per la cuixa i va avançant per la panxa cap al pit. El cor em batega frenèticament. Inspiro i és com si tingués una enclusa sobre els pulmons. Intento incorporar-me i no puc, els braços inerts no em responen. Cridaria però em noto un nus a la gola. Obro molt els ulls en veure que la criatura se’m torna a acostar.

Se m’enfila per l’espatlla sense que pugui fer-hi res, estic paralitzat del tot. Les petites mandíbules se’m claven al coll. Vull xisclar i no emeto cap so, vull tancar els ulls i no ho aconsegueixo. Vull no estar tan despert, vull creure que somio, que en algun moment m’he ensopit sobre el teclat, vull entomar la mirada assassina del Joan quan li digui que l’informe no està llest perquè m’he adormit i que m’escridassi, que em despatxi; vull, sobretot, no estar tan espantosament segur d’haver-me preparat un nespresso abans, perquè jo mai no acluco l’ull si m’he pres un cafè, mai.