El lladre inoportú (Montserrat Fortuny)

La Rita, una dona alta i grossa, de cara allargada, de vuitanta-dos anys, que és la mestressa d’aquest pis, un principal, entra al saló i se’n va a l’escriptori. El seu cap no deixa de barrinar… Obre el calaix secret amb la clau que ha trobat regirant les pertinences del seu marit, mort fa una setmana.

En treu, amb molt de compte, una pila de papers i cartes i els escampa damunt la tauleta del costat, on hi arriba la claror del sol que entra pel balcó que dóna al xamfrà d’aquest carrer tan cèntric de l’Eixample de la gran ciutat.

Quasi totes les cartes, gairebé tots els sobres porten la mateixa adreça, la mateixa signatura: Lourdes. Frases afectuoses, poesies plenes de paraules amoroses. Esborranys de versos amb la lletra del Manuel, segurament posats en net i entregats en aquelles mans tan estimades per ell i tan odiades per ella, l’esposa legítima, i també fotografies, agafats de les mans o abraçats.

No pot més de tanta ràbia… Esquinça les cartes, les postals, les nadales, les fotos, els poemes. Ho posa tot a la llar de foc i corre a encendre-la. Es queda contemplant les flamarades, amb les dents encaixades fortament, sense ni una llàgrima els seus ulls irritats.

“La mal parida!”, pensa. Se’n va al carrer i torna després d’una bona estona, portant una bossa plena de capses d’estupefacients, comprades en diferents farmàcies “Per no donar cap sospita”, diu. Treu totes les pastilles dels envasos i els llença al foc que encara espetarrega.

Obre el balcó, perquè li bull la sang, s’asseu en una butaca i es posa totes les pastilles a la falda i, bevent d’una ampolla d’aigua, les va ingerint una rere l’altra, mentre pensa: “Això sí que no ho creureu! I, per què sobreviure al meu marit, sabent que ell, fins l’últim instant m’ha estat infidel, sinó de fets, almenys de pensament i desitjos? M’esgarrifa pensar en les paraules de condol que he rebut de tanta gent fa pocs dies! I jo mateixa li vaig comunicar el decés per telèfon a la maleïda. I encara recordo la seva veu tremolosa donant-me les gràcies per la nova.”

“No hi va venir, no, a les exèquies, es va disculpar i jo encara li vaig dir que li enviaria un recordatori… Ja l’haurà d’esperar eternament. Ni recordatori ni hòsties!”

Passen un parell d’hores. El foc s’ha apagat, les ombres de la nit han envaït l’estança i es pot mastegar el silenci. Només, de tant en tant, un cu-cut que canta la seva soledat.

A les tres de la matinada, s’enfila un home pel balcó. Al dessota hi ha les reixes d’una finestra que faciliten la pujada per a una persona àgil.

L’home porta una mitja que li embolica cara i cap, uns guants de plàstic i una lot a les mans. Quan la llum de la llanterna il·lumina la dona asseguda al fons de l’estança, es queda ben sorprès. “Em pensava que tothom fóra al llit…”

Es treu una porra que portava al cinturó i li pega un cop al cap. És llavors que s’adona que la dona continua rígida i té les faccions del color de la cera. “Ara sí que l’he fet bona! No m’havia trobat mai un cadàver esperant-me! I no havia pegat un cop en va!”

I, cames ajudeu-me, se n’entorna per allà on ha vingut, oblidant-se de la lot, que li ha caigut.

Passen les hores. Arriba el porter de la finca i veu el balcó obert, cosa estranya pels costums de la senyora Rita. Telefona i ningú no contesta. Espera una estona, ho torna a provar i res, ningú no respon. Ho comenta amb un parell de veïns que baixaven i, al final, avisen els bombers.

Pugen per una escala llarga, fins al balcó i el primer que veuen és la dona asseguda a la butaca, amb la seva aparença cadavèrica. No es veu cap senyal de violència per enlloc, no manca res, al contrari, troben al terra una lot.

Hi va la policia, fan l’atestat, aixequen el cadàver i el metge forense descobreix al cap de la mor ta el cop de porra i pensa que ha mor per aquella violència i…. Però no trobaran mai el presumpte assassí.