Cinquanta és el meu
nom i sé de bona tinta que se’m considera prou important i valuós. El meu
especial vestit de paper és d’un to marronós, amb pinzellades de color siena.
També mostra alguns fragments d’edificis neoclàssics i una corona d’estrelles.
Vaig sortir al món ben reeixit, planxat i amb la cara neta per
trobar-me encabit, poc després, amb companys de diferents valors, dins d’un
impersonal i fred embalum de llauna anomenada caixer automàtic.
No vaig trigar gaire a ser empès a gran velocitat cap al punt de claror
que es filtrava a través d’una ranura. Tant va ser així que en pocs segons em
vaig trobar amb mig cos enfora, el cap penjant i totalment encegat per una llum
enlluernadora. Unes mans enèrgiques em van recollir de seguida, em van afegir a
uns altres com jo i ens va cargolar com una estora. Desprès, lligats per la
cintura i ben comprimits per una fotuda gometa, ens va llançar sense cap
mirament dins d’un maletí.
Després d’aquesta desagradable situació haig de dir que en van venir
d’altres que encara van ser pitjors. Del maletí vam passar a dins d'una caixeta
metàl·lica claustrofòbica i pudent i allí tancats ens hi vàrem estar fins que
unes mans molt fines i ben cuidades ens van rescatar per dur-nos a una botiga
de prestigi. Un cop allà vàrem ser bescanviats per un jersei de llana molt
lletjós, una faldilla encara pitjor i unes sabatilles folrades de pell.
De la botiga de prestigi vaig anar a parar a un vulgar supermercat on una
caixera ravalera em va mig esclafar sota el pes d’un classificador de monedes i
bitllets de baixa condició.
D’allà em van dur altre cop en una oficina d’estalvis i, en tornar a
sortir, una dona gran em va ficar mal plegat, rebregat i ben entatxonat dins un
moneder tronat.
En un següent pas em vaig trobar dins del calaix d’una fruiteria, on
sense cap tipus de consideració vaig ser rebregat, marejat i toquejat per uns
dits amb olor de mandarina.
Brut i deprimit vaig témer que no me’n sortiria més enllà de donar
voltes i més voltes dins d’un mateix cercle. La meva existència era un parany
totalment desprovist d’emoció. Era molt clar que anés on anés sempre acabava
dins d’una caixa forta o d’un caixer automàtic qualsevol, per ser retornat de
nou als avorrits llocs de costum.
Així de malament anaven les meves cabòries quan de sobte m’he adonat
que els mateixos fets de sempre presentaven ara una pinta diferent. Aquest cop
he traspassat la porta gran d’una empresa que era filial d’una altra que
depenia d’una tercera, que al seu temps…, controlades totes elles a distància
per un home tan llest i important que posseïa els càrrecs de president, director
general i gerent, tot alhora.
En aquest moment sóc dins d’una bossa d’esport juntament amb una bona
pila de companys, amb un clar predomini per part dels rosats, els verds i els
grocs, posseïdors tots ells de més zeros que jo.
He sentit a dir que hem estat classificats com a “gastos generales” i,
tot i que en aquest moment ens trobem viatjant camí d’Andorra, sembla ser que
el nostre últim destí encara està per decidir. Per fi comença l’aventura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada