dilluns, 10 de novembre de 2014

Cinquanta (Pilar Zabala)

Cinquanta és el meu nom i sé de bona tinta que se’m considera prou important i valuós. El meu especial vestit de paper és d’un to marronós, amb pinzellades de color siena. També mostra alguns fragments d’edificis neoclàssics i una corona d’estrelles.
Vaig sortir al món ben reeixit, planxat i amb la cara neta per trobar-me encabit, poc després, amb companys de diferents valors, dins d’un impersonal i fred embalum de llauna anomenada caixer automàtic.
No vaig trigar gaire a ser empès a gran velocitat cap al punt de claror que es filtrava a través d’una ranura. Tant va ser així que en pocs segons em vaig trobar amb mig cos enfora, el cap penjant i totalment encegat per una llum enlluernadora. Unes mans enèrgiques em van recollir de seguida, em van afegir a uns altres com jo i ens va cargolar com una estora. Desprès, lligats per la cintura i ben comprimits per una fotuda gometa, ens va llançar sense cap mirament dins d’un maletí.
Després d’aquesta desagradable situació haig de dir que en van venir d’altres que encara van ser pitjors. Del maletí vam passar a dins d'una caixeta metàl·lica claustrofòbica i pudent i allí tancats ens hi vàrem estar fins que unes mans molt fines i ben cuidades ens van rescatar per dur-nos a una botiga de prestigi. Un cop allà vàrem ser bescanviats per un jersei de llana molt lletjós, una faldilla encara pitjor i unes sabatilles folrades de pell.
De la botiga de prestigi vaig anar a parar a un vulgar supermercat on una caixera ravalera em va mig esclafar sota el pes d’un classificador de monedes i bitllets de baixa condició.
D’allà em van dur altre cop en una oficina d’estalvis i, en tornar a sortir, una dona gran em va ficar mal plegat, rebregat i ben entatxonat dins un moneder tronat.
En un següent pas em vaig trobar dins del calaix d’una fruiteria, on sense cap tipus de consideració vaig ser rebregat, marejat i toquejat per uns dits amb olor de mandarina.
Brut i deprimit vaig témer que no me’n sortiria més enllà de donar voltes i més voltes dins d’un mateix cercle. La meva existència era un parany totalment desprovist d’emoció. Era molt clar que anés on anés sempre acabava dins d’una caixa forta o d’un caixer automàtic qualsevol, per ser retornat de nou als avorrits llocs de costum.
Així de malament anaven les meves cabòries quan de sobte m’he adonat que els mateixos fets de sempre presentaven ara una pinta diferent. Aquest cop he traspassat la porta gran d’una empresa que era filial d’una altra que depenia d’una tercera, que al seu temps…, controlades totes elles a distància per un home tan llest i important que posseïa els càrrecs de president, director general i gerent, tot alhora.
En aquest moment sóc dins d’una bossa d’esport juntament amb una bona pila de companys, amb un clar predomini per part dels rosats, els verds i els grocs, posseïdors tots ells de més zeros que jo.
He sentit a dir que hem estat classificats com a “gastos generales” i, tot i que en aquest moment ens trobem viatjant camí d’Andorra, sembla ser que el nostre últim destí encara està per decidir. Per fi comença l’aventura.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada