dilluns, 10 de novembre de 2014

Vida masegada (Antònia García)

Ara em veieu masegat i rònec però havia estat un bitllet de 10 euros nou, de bona consistència, net i polit. Havia sortit de la Seca, tot presumit, disposat a fer-me valer.
De primer, vaig anar a parar en una entitat bancària, junt amb molts companys iguals que jo i també amb d'altres de diferents colors, mides i valors. Allí em tancaren en una màquina i l'endemà mateix en vaig sortir, empès per uns bracets metàl·lics, i vaig anar a parar a les mans d'una jove que tot seguit em guardà en un bitlleter. Després va entrar en un bar i em va canviar per un cafè amb llet, un croissant i unes quantes monedes. Algú em va ficar en un calaix i més tard em van dur al supermercat i em van tornar a canviar per tres paquets de magdalenes. Llavors em vaig adonar que només m'utilitzaven per fer un troc, que no valoraven el meu cos de paper vermellós, guarnit amb dibuixos. Jo que em pensava que valia el meu pes en or.!
Vaig començar a passar de mà en mà, sense que em guardessin gaires miraments. Vaig conèixer tota mena de mans: mans d'estudiants, de paletes, de botiguers, de mestres i mestresses de casa, d'homes i dones de totes menes... Evidentment, no em valoraven gaire. A canvi meu, donaven poca cosa: unes cerveses, una targeta de metro de 10 viatges...
Ah, això de les targetes...! Vaig aprendre aviat que una targeta de crèdit era molt més apreciada que jo o que qualsevol altre bitllet. Es poden fer trocs sense monedes i bitllets, només ensenyant aquesta mena de targetes. Si aquest sistema es va imposant, aviat ja no tindrem raó de ser, els diners en paper.
Estic molt deprimit per aquesta vida que em toca viure. Tinc l'autoestima per terra. I això que he voltat molt, eh? Allò d'anar de la Seca a la Meca i les valls d'Andorra, jo ho he fet. Fins i tot vaig passar la frontera i vaig voltar per mitja Europa. Però un dia vaig tornar al meu país d'origen i en vaig estar ben content perquè m'enyorava.
I si us he de dir la veritat, quan més feliç em vaig sentir va ser una temporada que una àvia em posà en un pot de vidre i va dir al seu nét: “Mira, Lluís, aquests deu euros són per a tu, per quan seràs més gran. La iaia te'n donarà deu cada mes, i quan el pot serà ple, t'obrirem una llibreta d'estalvi”. Em vaig estar allí un grapat de mesos, quiet i tranquil, sota els ulls il·lusionats del nen i els ulls afectuosos de l'àvia. Allò sí que em va agradar! Però quan arribà el moment de passar a aquella cosa que en deien compte d'estalvi, tot es va acabar: vaig tornar a l'entitat bancària i el cicle va recomençar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada